MAIG DEL 68 (I): LA REBEL·LIÓ JUVENIL

42

Pere Salas

Ara fa 50 anys que els joves es rebel·laren. No tots ni arreu del món, però suficients com per a que aquell més de maig de 1968 es convertís en una fita històrica. Curiosament això succeïa en un dels períodes de creixement més important de la història. Una veritable edat d’or de la humanitat que no tothom veia amb els mateixos ulls.

Descartada la crisi econòmica com a factor principal de les mobilitzacions hem de cercar el conjunt causal en altres motivacions. Una primera seria demogràfica. Hi ha havia molts de joves a Europa i als EE UU, producte del baby boom de la postguerra. Això per si sol augmentava el potencial mobilitzador, atès que aquest segment d’edat és més procliu que no altres a l’acció directa i a l’inconformisme social. Màxim quan estam parlant d’una renovació de les expectatives polítiques producte d’un accés massiu als estudis superiors, gràcies al creixement insospitat de la classe mitjana. És a dir, l’elevació del nivell de vida de la generació dels pares a partir dels anys cinquanta que, a més, havia viscut el desastre de la guerra i les privacions de la postguerra, va permetre que els seus fills accedissin a la universitat, cosa impensable abans.

A més, des del final de la Primera Guerra Mundial, la joventut era un valor en alça. Eric Hobsbawm, en la seva història del segle XX, destaca l’auge en els anys seixanta d’una cultura específicament juvenil molt potent, que indicava un canvi molt profund en la relació existent entre les distintes generacions. Els joves es convertiren en un grup amb consciència pròpia, socialment independent encara que fos amb els diners dels pares. Això suposava la confirmació d’una tendència en favor de la infància iniciada al segle XIX que ara es traslladava als primers estadis de l’edat adulta. Curiosament, el sentiment no serà recíproc. Si la família es posa a favor dels fills, aquests la rebutgen. De tal forma, que la revolució juvenil començà amb una crisi de la família provocada per la desafecció dels joves envers els seus progenitors. Lògicament això presentà amb noves formes de presentar el cos o en les preferències culturals. Cabells llargs i barba, moda andrògina, llibertat sexual, espiritualisme en contra de l’Església institucional, música popular en detriment de l’acadèmica i un llarg etcètera.

També et pot interessar:  LES ÀGUILES DEL CORPUS DE POLLENÇA

La crisi dels valors tradicionals no va ser la única. Al seu costat es produirà una crisi política que també tindrà un caràcter generacional. Un dels llocs on va ser més evident i primerenc fou a la República Federal d’Alemanya (recordeu que llavors hi havia dues Alemanyes) on els joves retreien als seus pares i als polítics parlamentaris, la seva relació, per activa o per passiva, amb el nazisme. L’elecció com a canceller de Kurt G. Kiesinger (CDU) pel SPD el 1966 va acabar d’exasperar els ànims, ates el seu passat nacionalsocialista.

Alhora, això es combinava amb la crítica al recolzament a l’imperialisme nord-americana, en els moments àlgids de la política de contenció nord-americana. Tot el que fes olor de comunista havia de ser eliminat del Tercer Món, per les bones o per les males. Els colps d’Estat que feren fora a Mohammad Mosaddeq de la presidència de l’Iran el 1953 i a Jacobo Árbenza a Guatemala un any després, són exemples significatius de la Guerra Freda. En el primer cas, a més, la CIA actua colze amb colze amb l’MI6 britànic. No és estrany que al Regne Unint, socis privilegiats dels americans, fossin pioners en la creació del moviment antinuclear i pacifista que, a més, va gaudir de figures tan destacades com l’historiador E.P. Thompson o el pensador Bertrand Russell. Com era d’esperar, l’oposició en aquest país a la guerra del Vietnam fou enorme, com ho prova la massiva manifestació de Londres de 1968.
Com veurem, a França passava quelcom semblant. Encara que, evidentment, on era més intensa i estesa la confrontació era en els propis EE UU, on el president demòcrata Lindon B. Johnson havia provocat una escalada bèl·lica que semblava no tenir fi, i això sense declarar oficialment la guerra. A més, els moviments de protesta se solaparen amb la discriminació racial i social, ja que els sectors amb manco ingressos, que coincidia també amb els afroamericans, eren els qui manco podien eludir el reclutament i, sobretot, entrar en combat.

També et pot interessar:  ELS FETS HISTÒRICS DEL 31 DE MAIG

S’ha de remarcar que l’esquerra parlamentària, excepte els comunistes, donava per bona la política exterior nord-americana i la dels seus aliats, la qual cosa exasperava als joves, que veien una barrera generacional entre les seves expectatives i la de les generacions precedents que o bé dominaven els parlaments o els elegien amb els seus vots producte del sufragi universal. Tampoc els partits comunistes tradicionals, crítics amb l’OTAN però no amb la URSS, no s’escapaven de les seves crítiques. Tots, els pares de la pàtria (polítics) i els de la família eren, a ulls dels joves, uns hipòcrites.