LLUNA PLENA DE LEOPARDI AL CLUB

184
Fins al 20 de setembre, a l'espai La Quadra del Club, s'hi pot veure una interessant exposició de fotografies contextualitzades del fotoperiodista Agustí Centelles.

Cada mes d’agost, la lluna plena s’omple de poesia al terrat del Club Pollença. Aquest 2020 pandèmic també ho farà. Serà avui mateix, 3 d’agost, a partir de les 22 hores, quan la lluna farà el ple, mentre Valentina Veronelli i Enea Binaghi presentaran i diran el poeta italià Giacomo Leopardi.

Com és costum, després d’una introducció al poeta i a la seva obra, es procedirà a la lectura de poemes de Giacomo Leopardi en versió original, o sigui que la veu d’aquesta vetlada serà en italià.

Una Lluna Plena de Poesia és una iniciativa de Mauricio d’Ors en col·laboració amb el Club Pollença.

PUBLICITAT

Giacomo Leopardi

Nascut a Recanati, Macerata (Itàlia) el 29 de juny de 1798, Giacomo Taldegardo Francesco di Sales Saverio Pietro Leopardi, va ser poeta, filòsof, filòleg i erudit del Romanticisme italià. Va morir a Nàpols, el 14 de juny de 1837.

Per fer un petit tast de Giacomo Leopardi, vet ací el poema “Alla Luna”

ALLA LUNA

O grazïosa luna, io mi rammento
Che, or volge l’anno, sovra questo colle
Io venia pien d’angoscia a rimirarti:
E tu pendevi allor su quella selva
Siccome or fai, che tutta la rischiari.
Ma nebuloso e tremulo dal pianto
Che mi sorgea sul ciglio, alle mie luci
Il tuo volto apparia, che travagliosa
Era mia vita: ed è, né cangia stile,
O mia diletta luna. E pur mi giova
La ricordanza, e il noverar l’etate
Del mio dolore. Oh come grato occorre
Nel tempo giovanil, quando ancor lungo
La speme e breve ha la memoria il corso,
Il rimembrar delle passate cose,
Ancor che triste, e che l’affanno duri!

I la versió traduïda al català per Narcís Comadira:

A LA LLUNA

PUBLICITAT

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que, ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada. M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ánsia!

PUBLICITAT
PUBLICITAT