LA LLEGENDA DEL PUIG DE POLLENÇA

687

L’alba sols havia començat a trencar la negror de la nit d’aquell maig esplèndid quan el repic de les campanes despertà els pollencins que, moguts per la curiositat, pegaren bot del llit i guaitaren per portals i finestres. “Què passa?”, demanaven uns i els més informats responien: “Sembla que les ermitanes de can Sales han vist una lluminària dalt del Puig?”. “Una lluminària!” exclamaven alguns, mentre els més agosarats engrescaven els veïnats amb un: “Anem-hi i ho veurem!”

“Sí, sí… anem-hi, anem-hi…” se sentia ací i allà com un eco infinit, i, entre totes les veus, amplificaven aquell xiuxiueig incipient fins a fer-lo més sonor que el dringar de les campanes. Homes, dones i infants sortien de casa i prenien els carrers de la Vila, artèries plenes de vida en direcció a la Plaça.

Inexplicablement, el rebombori emmudia en aquell espai obert, on la multitud 1s’agombolava al voltant de les tres dones de can Sales: Simona, Dolça Albí i Floreta. Era com si la presència d’aquells tres cossets insignificants dugués enganxat el silenci de les muntanyes en què, temps enrere, les havien acollit i els donaven aixopluc. Tanmateix, però, la grandesa de llurs ànimes era tal que parlaven sense obrir la boca. En prova d’això, un gest imperceptible per a la majoria dels presents bastà perquè l’Ecònom agafàs la senyera que havia de guiar el poble fins dalt del Puig.

Els grupets que es formaren caminant dins la Vila derivaren en una llarga teringa que, entre roques i maleses, s’enfilava pels costers. La intriga creixia a mesura que la processó ascendia i aquella atmosfera s’enganxava fins a les soques dels pins i de les alzines. Inalterables, Simona, Dolça Albí i Floreta s’acorriolaven amb la gent que seguia el penó del clergue.

També et pot interessar:  WISH YOU WERE HERE

Discretes i, inexplicablement, tranquil·les, pujaven les ermitanes que, dies passats, havien descobert un estel més lluent que els del firmament enganxat al Puig, aquella muntanya aïllada de la Serra, davant per davant can Sales. Aquell esplendor se’ls havia revelat hora foscant, quan Simona, Dolça Albí i Floreta feien l’última oració del jorn. Després de meditar sobre aquell senyal i de no trobar una explicació convincent, les tres dones decidiren baixar al poble per comunicar-ho al confés. Enmig d’un mar de dubtes, el capellà optà per treure el cap del sac: pujar al Puig. Aquesta era l’única manera de saber què era aquella llum revelada a les dones de can Sales i què significava.

Incògnites semblants omplien les ments dels homes i de les dones que, gairebé d’esma, seguien el camí marcat pels peus que els precedien, quan una veu d’infant va trencar el trepig: “Miracle! Miracle!” Tothom alçà la vista i, al bell mig d’un ufanós ullastre, entreveieren una imatge de Maria.

Deixaren el caminar per córrer i envoltaren el revell que, a l’acte, deixà caure algunes branques, mentre amb les altres formava un dosser a una tosca talla de la Mare de Déu. Davant aquella visió, els pollencins s’agenollaren i, de manera espontània, entonaren la Salve. Acabat el càntic, d’un en un, passaren a adorar-la, li besaren els peus i molts li oferiren una ofrena.

En aquell clima supranatural, les autoritats acordaren baixar al poble aquella Mare somrient amb el Bon Jesuset, també alegre, damunt el braç esquerre, per ser honrada en dignes condicions. Els pollencins més forts s’abraonaren al trono de rames i si difícil fou aixecar-lo, el descens es féu impossible; a cada passa que donaven, la figura es feia més i més feixuga. Entengueren el clar missatge. Tornaren la Mare de Déu allà on l’havien trobat i, per tenda i dosser, hi deixaren la bandera de domàs que els pelegrins havia conduït fins allà dalt.

També et pot interessar:  EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (I)

Fet i fet el sol era a punt de pondre’s i enfosquir l’horitzó quan la llarga comitiva inicià el retorn cap a Pollença. El senderol dibuixat hores abans a la pedra i al bosc els marcà l’itinerari que seguiren amb constants ullades cap enrere per veure, una vegada i una altra, la dolça Imatge.

Païdes tantes emocions i amb els permisos pertinents, els pollencins devots s’organitzaren per pujar al Puig amb la intenció de construir una capella. Davant la Mare de Déu, el sacerdot escollit digué Missa i, en el moment d’alçar Déu, l’Hòstia fugí de les mans del mossèn per marcar els límits del temple per fer i tornà dins les mans de l’Ungit que exclamà: “L’espai del temple per fer Déu mateix aquí demostra; oh mil voltes beneït temple senyat amb una Hòstia!”

I així va néixer el monestir que, amb moments més brillants que d’altres, s’ha mantingut fins als nostres dies. Més enllà, però, d’allò material, la vocació envers la Mare de Déu del Puig ha arribat fins a l’actualitat; cosa gens estranya, perquè, seguint el poema de Miquel Costa i Llobera sobre “La llegenda del Puig de Maria”: “Tothom que hi arriba/n’és ben acollit/ que el cor d’una Mare/ lo rep allà dins!”

Adaptació d’Eva Cerdà

També et pot interessar