LES VACUNES (O COM SALVAR MILIONS DE VIDES)

401

Maria Suau Sans, graduada en Ciències Biomèdiques

L’any 1796, Edward Jenner va observar que les lleteres que estaven en contacte amb vaques que tenien lesions a les mamelles (causada per cowpox) semblants a les que provocava la verola en humans (causada per smallpox), desenvolupaven també unes pústules a les mans. Si aquestes lleteres s’infectaven després amb el virus de la verola, la passaven d’una forma més suau que la resta de la població, sense patir els efectes devastadors de la malaltia. Jenner va hipotetitzar que les lleteres es feien immunes, i per provar-ho va inocular un exsudat de les lesions d’una lletera al fill de vuit anys del seu jardiner. Posteriorment, va exposar-lo al virus de la verola i va comprovar com aquest no desenvolupava la malaltia. Tot i que avui dia aquest tipus d’experiment no seria aprovat per cap comitè d’ètica científica, Jenner va donar estatus científic al concepte de vacuna, i per això és considerat el pare de la immunologia (ciència experimental que estudia els mecanismes cel·lulars i moleculars implicats en la defensa de l’organisme).

A principis del segle XIX la producció de vacunes va millorar i es va poder començar a vacunar contra la verola a diversos països. Finalment, el 1977 es va enregistrar l’últim cas de verola al món, i es va poder declarar com a malaltia eradicada, només es pot considerar que una malaltia ha estat eradicada quan hi ha hagut una reducció permanent a zero de casos a nivell mundial.

Avui dia, de les set malalties candidates a ser les properes en eradicar-se, quatre ho són gràcies a l’existència de les vacunes: la poliomielitis, la rubèola, la parotiditis i el xarampió. Les vacunes, juntament amb la potabilització de l’aigua i el sanejament, són les estratègies de salut pública que han salvat més vides al llarg de la història. El principi lògic d’aquestes estratègies és que la prevenció és millor que el tractament, que el millor és no posar-se malalt.

PUBLICITAT

En temps de COVID-19, sentim parlar pels mitjans sobre el desenvolupament d’una vacuna com la salvació per no haver de tornar a fer front al virus la temporada vinent, però coneixem el motiu pel qual podem hipotetitzar-ho?

Què és una vacuna?

Una vacuna és un preparat biològic que és capaç d’induir una protecció (immunitat) enfront una determinada malaltia, reproduint la història natural d’aquesta però sense deixar que aparegui. És a dir, una vacuna és com un simulacre d’infecció pel nostre cos, gràcies al qual si el nostre cos s’ha d’enfrontar a l’agent infecciós real (sigui un virus, un bacteri o un paràsit) estarà preparat per eliminar-lo abans que es manifestin els símptomes de la malaltia que provoca.

Aquest preparat biològic pot estar format per l’organisme sencer atenuat (ex. triple vírica, xarampió), mort (ex. vacuna de la grip o de la ràbia) o per fragments de subunitats que es troben al microorganisme com proteïnes o toxines (ex. vacuna del tètanus o meningocòccica) i que no tenen capacitat per provocar la malaltia. A més a més, vindran acompanyades per adjuvants (substàncies que incrementen la immunogenicitat), conservants i estabilitzadors.

Com funcionen?

Les vacunes ajuden a desenvolupar immunitat imitant una infecció. Aquest tipus d’infecció gairebé mai causa la malaltia, però sí que és capaç d’estimular al sistema immune per a què produeixi i activi limfòcits T i limfòcits B (uns tipus de cèl·lules immunes de la família dels glòbuls blancs que són capaces d’atacar cèl·lules que ja han estat infectades i patògens mitjançant diferents vies). Per això, a vegades, després d’haver estat vacunats, la imitació de la infecció pot donar símptomes lleus, com per exemple febre.

Una vegada l’efecte imitació desapareix, el nostre sistema immune es queda amb els limfòcits T i B que “recordaran” com lluitar contra el patogen real (que si tindrà capacitat de desenvolupar tots els símptomes de la malaltia) en cas que el nostre cos s’hi exposi en un futur, per això es diu que el sistema immunitari “ memòria”. El nostre sistema immune necessita temps per aprendre a respondre als patògens i generar aquestes defenses. El que fa la vacuna és preparar-nos abans d’haver-nos d’encarar a la infecció real perquè si aquesta es produeix, la resposta sigui molt més ràpida, efectiva i no es manifesti la malaltia.

Immunitat de grup

Les vacunes tenen dos objectius principals: protegir de forma individual a les persones i controlar la malaltia (i si és possible, eradicar-la). Això és possible si s’assoleix una immunitat de grup, que és la resistència d’un grup d’individus a ser atacat per una malaltia, atès que una gran proporció dels seus membres estan immunitzats.

La immunitat de grup es produeix quan en vacunar a una part de la població es proporciona una protecció indirecta als no vacunats. Per calcular quanta gent necessita estar vacunada per poder parlar d’immunitat de grup necessitem saber quants individus ja estan infectats, quants no estan infectats però són susceptibles a estar-ho, quantes persones immunitzades tenim en una població, l’edat mitjana a la qual es contrau la malaltia, l’esperança de vida mitjana de la població i a quantes persones pot contagiar una sola persona infectada. El resultat d’aquest càlcul és el llindar d’immunitat col·lectiva, que ens indica quin és el percentatge mínim de persones que s’han de vacunar perquè una malaltia no s’expandeixi. Per exemple, el llindar d’immunitat col·lectiva de la diftèria i de la rubèola és un 85%, i el del xarampió un 94%.

El funcionament de la immunitat de grup s’entén millor amb el diagrama que teniu dalt. Si nosaltres tenim una població on ningú està immunitzat i es dóna un brot d’una malaltia infecciosa, gairebé tothom s’acaba posant malalt. En canvi, si a aquesta població un elevat percentatge és immune perquè s’ha administrat una vacuna prèviament, la malaltia no es pot transmetre, rompem la cadena de contagi, i protegim a les persones que no puguin ser vacunades, com, per exemple, nounats o immunodeprimits.

La vacuna ideal faria que tota persona que la revés quedàs immunitzada (immunització al 100% dels vacunats), que doni protecció de per vida, tingui una administració senzilla i que no tingués efectes indesitjables. Però això, malauradament, no és així. Les vacunes reals fan que la majoria dels vacunats estiguin immunitzats (però no el 100%), donen una immunització suficient i tenen els mínims efectes indesitjables (això s’assegura passant uns controls de qualitat i assajos clínics molt estrictes abans d’administrar-se a la població general). Per això és tan important que es vacuni tothom: si decideixes no vacunar al teu infant, no només l’estàs posant en perill a ell, sinó que també al petit percentatge de persones a les quals la vacuna no ha generat immunitat, d’aquí que el moviment antivacunes sigui una amenaça seriosa per la salut pública.

El moviment antivacunes

El moviment antivacunes és quasi tan antic com les mateixes vacunes. Cap al segle XVIII alguns capellans utilitzaven els sermons per referir-se a les vacunes com unes operacions diabòliques que pretenien oposar-se al càstig diví que patien els pecadors. Tot i això, el ressorgiment del moviment antivacunes que es va donar a finals de segle XX, ve impulsat per un article publicat el 1998 per Andrew Wakefield a la revista científica The Lancet. L’article suggeria que la vacuna triple vírica (xarampió, rubèola i parotiditis) podia provocar autisme i enteritis. Més tard Wakefield va ser acusat de no respectar els principis ètics de la recerca i de conflicte d’interessos, ja que es va descobrir que havia rebut subvenció per part d’un grup que advocava en contra dels fabricants de vacunes. L’estudi examinava, només, a 12 infants (un nombre massa baix d’individus perquè les conclusions siguin significatives) “presumptament” saludables fins que se’ls va administrar la vacuna, però que més endavant es va saber que, com a mínim, cinc d’ells havien patit greus problemes de desenvolupament. També es van falsificar els resultats de les mostres de teixit intestinal dels nens per ajustar els resultats a la seva teoria. Aquests són només alguns dels motius pels quals es va decidir retirar la publicació, i que tant el contingut com l’autor fossin rebutjats i expulsats de la comunitat científica.

Però el mal ja estava fet, no importa els milers d’articles científics que demostrin (utilitzant mètodes fiables i contrastats) que les vacunes són segures, el mite ja s’havia estès gràcies a la gran cobertura mediàtica que va tenir la publicació, penetrant diferents capes socials, especialment a Europa occidental i Amèrica del Nord. Com a resultat, les taxes de vacunació van baixar, provocant múltiples brots de malalties, com la parotiditis, infectant a dotzenes de persones i fins i tot causant morts. Però com sabreu, això no és quelcom del passat, és evident que el moviment antivacunes no es troba en declivi.

A Europa, els estats més antivacunes són Itàlia, Eslovènia, França i Grècia, amb entre un 12-15% de la població que es declara simpatitzant del moviment antivacunes, a Espanya el percentatge baixa a un 6%, i, a llocs com Finlàndia o Portugal a un 2%. Tot i que les vacunes són de les intervencions més cost-efectives en salut pública, cada any veiem que es continuen donant brots de xarampió i diftèria. Aquests brots no només suposen un cost econòmic elevat, sinó que comporten un patiment per l’infant, els familiars i la societat, totalment innecessari i prevenible.

Un altre dels arguments més utilitzats pels antivacunes és que contenen mercuri o alumini i que aquests són tòxics. La realitat, però, és que, les poquíssimes vacunes que contenen mercuri, només en contenen uns pocs micrograms (0,025 micrograms), cent vegades menys que una llauna de tonyina, molt per sota del llindar de toxicitat.

La situació de pandèmia que estem vivint ara mateix és un bon exemple real per entendre què passa quan ningú està vacunat (perquè encara no n’existeix una vacuna), i ningú té immunitat contra la SARS-CoV-2. Potser d’entre els efectes positius que pugui tenir aquesta pandèmia, és que més gent entendrà per què val tantíssim la pena prevenir infeccions quan tenim les eines necessàries per a fer-ho, i que tot el que hem de fer per aconseguir-la és deixar-nos punxar uns pocs segons.

Principals fonts d’informació (si les voleu totes o us agradaria saber-ne més escriviu-me a msuausans@gmail.com):

CDC europea: https://www.cdc.gov/vaccines/hcp/conversations/downloads/vacsafe-understand-color-office.pdf

Organització Mundial de la Salut: http://www.euro.who.int/en/health-topics/disease-prevention/vaccines-and-immunization/vaccines-and-immunization/how-vaccines-work

Review sobre el movement anti-vacunes:  Hussain A, Ali S, Ahmed M, et al. (July 03, 2018) The Anti-vaccination Movement: A Regression in Modern Medicine . Cureus 10(7): e2919. DOI 10.7759/cureus.2919

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT