LES PARAULES: EL CAMÍ MÉS CURT ENTRE ELS PEUS I EL CAP

Peus ballant (1987) de Toni Catany.
Peus ballant (1987) de Toni Catany.

Les paraules, tant si “vessen de sentit” com canta Raimon, com si “són tan gastades” que diu Llach, són el camí més curt entre els peus i el cap que, com bé sap tothom, van més enllà de ser extremitats.
Fa poc més de mig any, el director artístic del Festival de Pollença, Joan Valent, es va calçar unes espardenyes amb estampats asteques per presentar aquella edició del festivalmexicolindoyquerido que tots recordarem (i no vull entrar en detalls sobre la polisèmia, però recordar vol dir moltes coses). Per casualitat, o no, el mateix Valent (com que el contracte de director artístic, li acaba pel mes de juliol de 2016), ha tornat venir per Pollença a presentar la 55a. edició d’allò que els polítics ens venen com a “el Festival de la transició” (i faré com si m’ho cregués, perquè els vull creure) i, just asseure’s a la taula, s’ha passat la mà pels cabells i fent la mitja, ha dit que no havia anat a la perruqueria. La referència m’ha fet gràcia, tot i que les espardenyes foren molt més eloqüents que la brometa facilona, però…
Però… en cap cas, no podia imaginar allò que arribaria a sentir en boca de Joan Valent. Ja és ben ver que, a la boca, li fan dir el que volen! Però… però… aquest homenet no té barrera, és capaç de dir allò que volem sentir s-e-n-s-e-d-e-s-p-e-n-t-i-n-a-r-s-e… Sí, sí sense despentinar-se! Quina barra!
M’he empassat que “jo som músic i em va semblar bé la proposta de centrar-me amb la música a l’edició d’enguany del Festival”. He tolerat allò de la “mala interpretació” sobre el concert frustrat de l’Orquestra Simfònica de les illes Balears – “Ciutat de Palma”. I, fins i tot, he aconseguit fer anar coll avall els qualificatius de tots i cada un dels concerts: l’inaugural serà “potent”; el dels seus amiguets Daniel Hope i Sebastian Knauer, “fora de serie”; el concert familiar, “fantàstic” (fantàstic i gratuït i ara he de dir la meva: els infants, com els adults, han de pagar entrada, perquè els artistes fan molta feina, molta i ells també mengen. De fet, estic totalment en contra que la cultura sigui gratuïta, la cultura val doblers i, a més a més, mereix respecte. Els infants, com els adults i, sobretot, els pares, han d’apreciar la cultura, de valorar l’espectacle i de respectar els artistes. Posar un preu, encara que sigui simbòlic, que no ho hauria de ser, és també una manera de porgar, una manera d’evitar que aquells que hi van per passar l’estona, s’excusin d’anar-hi o, si hi van, no molestin a aquells que volen seguir allò que passa damunt l’escenari).
L’ensabonada al batle que va proposar la pianista Judith Jáuregui i la pianista Judith Jáuregui actuarà el 13 d’agost (justament, aquest dia… idò, tal dia farà un any, vàrem dir l’any passat), ja m’ha costat més d’assimilar, tot i que… mira, tu, he fet el cor fort i…
I el 20 d’agost de 2016 ha caigut la gota que ha fet vessar el tassó de la vergonya aliena: amb tots els meus respectes pels Kronos Quartet (segur que són “una estrella molt gran” com els ha definit Joan Valent), però la coletilla que “vénen pel reconeixement del Festival d’aquests darrers anys”, no sols m’ha sobrat, sinó que m’ha superat molt, a bastament, amb escreix… i una telleringa d’adverbis en grau superlatiu. Com pot dir un home que ha estat el responsable que traguessin el Festival de l’Associació Europea de Festivals (màxima autoritat en la matèria que ens ocupa) que Ell ha posat el Festival al Món! Per favor… ja n’hi ha prou!
Idò, no… si no en teníem ben abastament amb les lloances envers els concerts tan adjectivats de la temporada 2016 del Festival de Pollença, encara ens ha volgut fer llastimetes amb un pensament en veu alta (o cloenda a mitja veu): “i el 29 d’agost, me’n vaig cap a Mèxic”.

gif ANIMADO Volar-e