LES DONES QUE ELS CORSARIS NO S’EMPORTAREN

617
Vista del santuari del Puig, amb la torre medieval; al fons la vila de Pollença.

Maria Rosa Albis i Ferragut

Era l’any 1351 quan dona Flor Ricomà, la seva filla Simona i Dolça Blanc feien vida eremita al puig de can Sales. Quan, als voltants de 1362, es creà l’oratori al cim del Puig de Maria, les tres dones de can Sales s’hi van traslladar. La primitiva comunitat, per pressions eclesiàstiques, es va veure en la necessitat d’acollir-se a una regla religiosa, i el 1371 ingressaren a l’Ordre de Sant Pere. El monestir prest va destacar i en breu comptava amb vint religioses del més escollit entre la noblesa mallorquina.

Tal fou l’acollida del convent a tota a l’illa de Mallorca i de Menorca que a mitjans del segle XV aquest era tan gran i principal que més bé pareixia una vila o una gran fortalesa, tota de pedra picada molt bona. Era d’estructura forta, de grans edificis, cases i altres apartaments. Fins a cent cinquanta persones hi podien habitar. Normalment el número de religioses que hi havia era d’entre quaranta i cinquanta, no obstant en algun moment arribaren a ser setanta i en altres ocasions fins a cent vint. Però, a més de les monges, al monestir també hi vivien: els capellans, grups de dones que practicaven retir espiritual, les fadrinetes de criança o magnífiques fadrines (nines filles de ciutadans, cavallers i mercaders del més alt estament nobiliari, que hi eren educades) i tot el personal de servei: donzelles particulars de les monges, missatges, jornalers, etc. Cada monja habitava en una petita casa o apartament amb un pati i un hort, amb diferents arbres fruiters i parres, i amb vistes a la mar i a la terra. Les dones que hi estaven retirades residien a l’anomenada casa gran de les hostes on també s’establien els familiars quan anaven a visitar-les.

PUBLICITAT

A l’edat mitjana els convents eren els únics espais on les dones tenien possibilitat d’accedir a una formació intel·lectual. Al Puig, des del principi, una de les principals activitats va ser la instrucció de les fadrinetes de criança. A més, el monestir comptava amb una selecta biblioteca, la qual permetia a les jovenetes tenir al seu abast unes eines de formació impensables en el món exterior.

A les comunitats monàstiques medievals era molt freqüent la compravenda d’esclaus. La majoria eren d’origen sard, tàrtar i turc. Al Puig, els esclaus se solien ocupar de les feines del camp on compartien treball amb els missatges i jornalers. Mentre que les esclaves feien de serventes de les pròpies monges. Algunes religioses de dot important, quan accedien al convent ho feien acompanyades de les seves esclaves, altres les adquirien quan ja havien professat. L’esclavitud va ser una constant a la Mallorca medieval i al nostre monestir no va ser una excepció.

L’edifici on residien les monges estava fortificat, construït per salvaguardar aquelles dones de qualsevol amenaça. Edificat en el cim del Puig, per totes parts era penya tallada, exceptuant l’entrada; estava envoltat d’una grossa i forta murada, amb molt bones i espesses reixes de ferro a totes les finestres. Per major cautela i per obviar el perill corsari el 1441 es va construir una torre, segura, forta, gran i espaiosa, a la qual s’hi accedia pel cor de l’església amb un pont llevadís. Quan hi entraven les religioses podien fàcilment alçar el pont i quedava tota la torre ben tancada.

Els pollencins sentien gran estimació per les monges del Puig i en temps que se sentia nova de grans riscs de moros enviaven a dit lloc una esquadra de gent per guardar i defensar-les. En aquella època Pollença tenia uns sis cents homes d’armes de peu i cinquanta de cavall. Tenint en compte que era una vila de nou-cents focs, podem afirmar que estava ben protegida.

Arran del Concili de Trento, el 1530 el bisbe Arnedo imposà clausura a les religioses de Pollença, desautoritzant l’educació de les nines, que foren tretes, com també les novícies i serventes, en total una trentena de persones. Aquest fet provocà al poble un sentiment dolorós. A partir d’aquell moment el bisbe féu publicar que, sota pena d’excomunió, cap persona de la vila gosés pujar al Puig, ni conversar amb les monges. Aquest aïllament les va fer desesperar, elles que sempre havien tingut tracte amb gent externa a la comunitat i plena llibertat de moviment. La intenció del bisbe era portar-les a Ciutat, i així tenir-les sota la seva custòdia. Arnedo volia que les monges abandonessin aquell lloc aïllat, i argumentava que la proximitat de la mar implicava un gran perill en cas d’un atac piràtic.

Essent ja l’alba clara les seixanta cinc monges que en aquells moments restaven al cim del Puig sentiren tals alarits, tant grossa era la cridòria i tant forts els trons que ressonaven a la muntanya, que entengueren que eren moros els que corrien per la vila de Pollença. L’atac fou tan sobtat, les talaies no havien donat avís, que agafà a tothom desprevingut i ningú pujà a defensar-les. Les dones del Puig sentiren que corrien un gran perill i abandonaren el monestir. Ni la fortificació de l’edifici ni tan sols la torre de defensa els donà seguretat. Estaven soles i sense tenir homo ni minyó que les guiés fugiren per la muntanya, envers la part del migjorn, cap a la vila d’Inca, baixant com es podia. Amb les cares desencaixades, corrien per les roques escarpades, travant-se amb les pròpies vestimentes . Tanta era la desesperació d’aquell grup de dones que deixaren abandonada a la priora, sor Joana Brondo, que per ser dona major i corpulenta, li fou impossible caminar per l’aspre costa. I quedà sola envoltada per la por.

“Els habitants de Pollença són molt bel·licosos i han aconseguit moltes victòries contra moros i han tingut en les seves lluites per patrona Nostra Senyora del Puig”.

Però ni tan sols el gran atac de Dragut desencoratjà les religioses. Les dones del Puig volien viure ran de mar i amb el suport dels jurats pollencins es rebel·laren contra el bisbe Arnedo. Però al final hagueren de consentir i, entre plors i llàgrimes, arribà la partida. Feia llàstima veure-les. Pujaren als carruatges i les se’n dugueren sense cap mena de solemnitat. Joan Mas, batle de Pollença en aquells trists moments, era allà d’alt per fer-les tot el favor que podia. Tenia ordre del Virrei d’enviar-ho tot a Ciutat, a la comenda de Sant Antoni de Viana, situat al carrer de Sant Miquel, el nou destí de les monges del Puig. Degut a la pressa que donava el bisbe, Joan Mas feu venir tots els traginers d’Alcúdia per dur-se’n en dia de festa, robes, mobles i totes les coses de la casa.

Finalment despullaren dit monestir de tot quant hi havia, se’n dugueren a Ciutat tots els ornaments i eines, l’or i la plata, vestiments de la sagristia i les campanes del campanar; desferen els altars i els retaules, els retxats de ferro de l’església i de les finestres i, fins i tot, se’n dugueren portes i finestres, quedant tant destruït com si moros o turcs l’haguessin robat, causant la major llàstima.

Després de dos-cents anys de dones al Puig de Maria aquest restà nuu i en silenci. El trasllat de les monges es feu el 13 de novembre de 1564 per ordre del Reverendíssim Don Diego de Arnedo, a les hores bisbe de Mallorca.

“Des de que el monestir és fundat no es troba en escrits ni hi ha memòria d’homes que hagin vist ni oït dir als seus predecessors que ni bandejats, ni moros, ni agermanats, ni altra manera hagi fet ni donat ocasió de fer ni causar dany a les religioses del monestir”.

PUBLICITAT

Les dones que els corsaris no s’emportaren les se’n va dur el bisbe Arnedo.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital