“L’AIGUAMOLL DEFINITIU”, DUBTE POÈTICS

coberta-L'aiguamoll-definitiu

Eva Cerdà 

En un moment donat, L’aiguamoll definitiu de Giorgio Manganelli, traduït per Carme Arenas i publicat per El Gall Editor, es demana: “És intel·ligent el foc? No, el foc és essencialment passional, és intens, misantrop, escassament estudiós, no està interessat per l’esport, malgrat les aparences, estima la literatura i la música però de manera completament diletant, vet aquí el que es pot dir del foc, no té esperit professional, encara que és hàbil en les profecies, en les apostes, en els càlculs de memòria, en tot allò en què s’exigeix la discontinuïtat. El foc és xerraire, de bona companyia, destructor, sorrut, evasiu, dramàtic, sovint de manera intolerable, encara que té els seus anys no es veu mai canós, vesteix amb els millors sastres,coneix les llengües, però per damunt.”

Més enllà d’aquesta sublim definició del foc, si vaig gosar definir L’aiguamoll definitiu com a dubtes poètics, va ser perquè les preguntes, retòriques és clar, se succeeixen al llarg del relat de Manganelli, escrupolosament traslladat al català per Arenas. Tanmateix, però, allò que dóna cos a aquest lloc “on es difícil d’entrar i impossible de sortir”, és la paraula, el llenguatge.

M’agafaré al dubte i intentaré resoldre tres preguntes, aparentment, tan simples com què, qui i com es forja L’aiguamoll definitiu de Giorgio Manganelli.

Més enllà de la dificultat d’accés i la impossibilitat de fugir, l’aiguamoll és un lloc canviant, en el qual “passen coses peculiars” com ara que “la nit no va de manera natural, sinó només perquè jo vull dormir”. Si bé això ja és terreny del qui, sobre el qual parlaré més endavant.

Constantment, s’hi produeixen vapors, vapors que remeten a un ambient infernal, una avantsala de la mort (no debades hi ha qui parla de l’aiguamoll com a al·legoria de la mort), però també a una realitat que s’evapora.

És un “espai ambigu i polimorf”, sense centre, ni marques ni límits, que tant pot ser un laberint com un camí. De fet, més que l’espai físic, se senyala l’aiguamoll com “un lloc aliè, i amb tot un lloc que m’estimo”, un indret en què“tot és possible i res no existeix!”

Les contradiccions, tan humanes, per altra banda, formen part d’aquesta “seu indefensa del vici, que ella mateixa és no ja viciosa, sinó la idea en si de la corrupció, entesa en tots els sentits, i també els sentits entesos en tots els sentits?”

En definitiva, es pot concloure que l’aiguamoll és un lloc, on “tots poden ser i seran enterrats, aquesta és la sepultura definitiva, i ser-hi a dins no serà com ser morts, sinó com ser el cementiri, potser com ser aquells dimonis infernals que ningú no ha vist mai, però amb els quals parlam des de sempre. Potser l’aiguamoll és la seu del judici, és el tribunal i a la vegada el lloc on es gestionen els vicis, el bordell on es troben els déus i els altres: no només els homes, sinó també els rèptils i les arnes i els animals grossos. Tots aquells que tenen un nom, encara que ningú no sap el nom dels altres.”

En aquest indret, hi pot haver morts, vius deteriorats, “vius decaiguts, descompostos, com intents malgirbats d’imitació”, però mai “no podem convertir-nos en aiguamoll”, aquest “espai ambigu i polimorf”. I, si amb això no en tenim prou, “sempre s’hi podria refugiar un satíric, un analista, un politòleg, un polemòleg, capaç de descriure l’aiguamoll en termes que l’aiguamoll trobaria intolerables”.

Sarcasme a banda, una vegada situats i acompanyats dins l’aiguamoll, ens demanam qui debana tots els dubtes?

D’entrada és un fugitiu, un ésser que cerca refugi en un indret que “suposava tan injust que era inaccessible a la justícia” i veu “l’aiguamoll com a lloc de salvació”, on deixar enrere “un camí de catàstrofes i de mort”.

Aquest algú apareix sempre vinculat a un ésser, un cavall que tan pot ser corder com esdevenir cavallinitat, un ésser que pot ser enemic, com també pot ser el seu fat. Tanmateix, però, aquest cavall inseparable no és el jo, no intervé directament en l’esdevenir de la narració el “contemplador de l’aiguamoll” és un altre, és “l’espia indefens”, impedit, però escollit per elaborar “un tractat equitatiu entre la ciutat i l’aiguamoll”, a pesar de “la meva falsa eloqüència, les argumentacions capcioses…”

I aquí hi ha el quid de la qüestió, segons el meu punt de vista, el com s’ha creat l’aiguamoll, quina és la matèria de què està feta aquest indret. Bono, idò, amb “la forma unificadora del llenguatge existent”, el narrador no sols aconsegueix “el millor de la retòrica”, sinó que la supera amb “aquest punt deslleial, que amenaça de fer de l’aiguamoll… una al·legoria, que és una astúcia literària per treure component terrible i dignitat a aquesta extensió d’aigua podrida… l’aiguamoll”.

Manganelli és un prestidigitador del llenguatge, un escultor que amb els mots modela allò que el seu pensament és capaç més que de crear, de qüestionar, de dubtar… sobre “la insignificant alternativa entre vida i no vida?”. Per tant, no és gens estrany que, en un moment donat, llegim: “continuant en un joc que és amplament verbal…”, un joc en què “tot això que m’ha passat, amors, derrotes, assassinats, traïcions ja és no la premissa, sinó la conclusió d’una condició teatralment tirànica que estava dins meu, i de la qual n’era ben poc conscient, però de la qual el meu tractat de l’aiguamoll m’ha fet senyor; era tirà des de sempre, però és tan difícil adaptar-se a la pròpia ànima odiosa.”

Sigui com sigui, L’aiguamoll definitiu és una delícia de lectura, una lectura que desperta el plaer de llegir per llegir, per gaudir dels mots i de la poesia. No debades, qui es declara que “m’ha seduït l’aiguamoll per celebrar certs jocs fastuosos i elegants, per recitar parts captivadores estilísticament”, confessa també que m’han “assignat per completar la frase de gramaticalitzador, l’anacolut del meu destí”.

Dit tot això, em deman pot ser l’aiguamoll és l’antítesi del foc amb el qual iniciava aquesta ressenya, o no? Ni ho sé ni té gaire transcendència esbrinar-ho. Ara bé, aquest ésser aiguamollenc, “l’home que l’aiguamoll ha triat”, s’autoproclama: “príncep del foc!”

46total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e