LA SON DEL SENTINELLA

302

Maria Rosa Albis Ferragut

“Avui que és dissabte XXXI de maig de MDL arriba al port de Pollença Gurgoto Rays lo qual llança a terra MD homes i porta XXVII vaixells i a l’alba arriba a Pollensa quan la gent encara no s’ha llevat, de tal manera que entra per l’església dita Sant Jordi i seguint aquest cap de vila arriba fins a vora plaça. Així la gent de la vila molt poc prevista amb espasa i rodella feriren i mataren XXXX turcs i los hi feren deixar la major part de la roba i alguna gent que s’ajuntà a plaça en feren un munt que quasi arribava a la teulada de l’església, cosa de molta admiració. Los turcs mataren XX homes i prop de XXX dones quasi velles. De lo que s’han emportat els moros encara no s’ha fet lo compte. Lo que han destrossat los moros no foren més que XXV homes i desarmats que no tingueren temps perquè les guardes s’adormiren… S’endugueren CXXXII ànimes.”

Anotació del notari Joan Morro sobre l’atac de Dragut a Pollença. Sa Pobla. 31 de maig de 1550.

Els sentinelles de Pollença, apostats en els punts alts de la costa, quan detectaven la presència de naus sospitoses en el litoral marítim, feien una fumarada i un d’ells acudia a avisar al predi més proper. Després tornava al seu lloc per seguir vigilant les naus, informant de les novetats. Els habitants o els treballadors de les possessions s’encarregaven llavors de retransmetre l’avís d’una propietat a una altra, fins que arribava al batlle, i s’anotava “es astat havisat por lo seu talayer”.

PUBLICITAT

En un regne enmig del mar, marcat durant segles per les hostilitats entre la Monarquia hispànica i l’Imperi otomà, la vigilància marítima-costera fou el pilar del sistema defensiu. Els talaies i els escoltes foren els responsables d’aquesta missió.

El talaia era l’home encarregat de la vigilància diürna i visual, mentre que l’escolta era la seva variant nocturna i auditiva. També feien rondes de reconeixement després de sortir el sol o abans de posar-se. Les batudes eren realitzades mitjançant homes a cavall, que permetia cobrir una extensió molt més gran de terreny i a més velocitat.

Els avisos de perill més comuns eren les senyals visuals; de fum durant el dia i de foc a la nit. Les fumarades i les flamarades informaven, segons el codi establert, sobre el nombre d’embarcacions enemigues albirades. Les senyals acústiques, fer sonar un corn o disparar una arma de foc, tenien molt menys alcans que les visuals i el seu propòsit no era altre que el d’alertar a la població de les immediacions, per a que cerqués refugi.

Els avisos, una vegada comunicats a les autoritats locals, eren transmesos pels correus a les localitats properes; des d’aquest moment s’activaven la resta de mecanismes preventius i de protecció establerts. Es produïa així un intercanvi de dades constant entre tota l’illa de Mallorca i l’arxipèlag balear; avisos que també eren compartits amb tots els ports de la Mediterrània i fins i tot del nord d’Àfrica.

Ens consta que els talaies illencs podien albirar naus situades fins a unes vint milles del litoral, tal era el seu alcans visual.

Des de l’edat mitjana els jurats mallorquins posseïen la potestat exclusiva per situar i retirar sentinelles en virtut del privilegi concedit per Jaume III a Perpinyà el 15 de juliol de 1334.

Els indrets més importants eren coberts amb un servei ordinari, que anava de l’1 d’abril al 30 de setembre. La primavera i l’estiu són les estacions més propícies per a la navegació i era quan l’activitat corsària creixia. De totes maneres, en els moments de major amenaça per a la nostra illa la vigilància es reforçava amb una altra de caràcter extraordinari. A l’abril de 1494 el virrei Aymerich ordenà que Jaume Cànoves i Felip Terrassa servissin com a talaies a Pollença durant l’hivern, degut a la presència de galiotes barbaresques en aigües mallorquines. També en els períodes especials, com era el temps de la sega, es reforçava la guàrdia per evitar la captura dels qui treballaven a prop de la costa.

La vigilància era un servei que, teòricament, només podien realitzar els homes perquè, segons va indicar el virrei Lluís Vich el 1587, “no es rao que cosa tan important estiga per guardia una dona”. No obstant, en casos puntuals, les dones foren sentinelles. Quan al 1597 l’inspector Benet Verger arribà al castell de Pollença s’hi va trobar una dona major de vuitanta anys que feia la guàrdia perquè el seu home Joan Ferragut, de vuitanta-dos, i el seu fill, de trenta, estaven segant.

Una gran reforma del sistema de vigilància fou implantada pel virrei Gaspar de Marrades a mitjans del cinc-cents, com a resposta d’un increment sostingut de l’activitat corsària i a partir de l’atac de Dragut contra Pollença el 1550. Després del Dia de la Desgràcia els jurats mallorquins instauraren vigies extraordinaris en llocs que fins a les hores només es cobrien a l’estiu i també es doblaren el nombre de sentinelles.

El litoral de Pollença i Alcúdia era una de les zones més perillosa de l’illa. Els seus ports, element clau per a la comunicació marítima-comercial entre Mallorca i Menorca, també suposava un lloc de pas pels corsaris, i s’hi refugiaven. Per aquest motiu, l’objectiu dels talaies apostats a Pollença i a Alcúdia era el de controlar tota la badia de Pollença.

A l’abril de 1578 el guarda d’Alcúdia albirà dues fustes barbaresques a l’illot de Formentor enfront de la platja i visibles des de les murades d’Alcúdia; a finals d’agost de 1604 des de la badia de Pollença es donà avís al batlle de la vila de l’albirament de la galiota de Jiffa Reis i de Solimán Reis, que des de feia sis dies anaven navegant repetidament des de l’illot de Formentor fins a les cales del Pinar. En ocasions el avisos es complementaven: el 27 de juny de 1568 el talaia ordinari d’Alcúdia va albirar una fusta que va sortir del cap de Formentor i va capturar una barca procedent de Menorca, a prop del port major d’Alcúdia. Després la fusta va tornar a Formentor amb la seva presa. El mateix dia el talaia de Formentor donava avís de l’arribada d’una fusta i una barca, que semblaven enemigues.

Cal recalcar que no tots els desembarcaments corsaris foren atacs ja que, com tots els que solcaven el mar interior, ells també necessitaven abastir-se regularment. Les nostres cales eren els amagatalls perfectes per fer l’aiguada, coneixien totes les fonts del nostre litoral, i per abastir-se de tot el remat i la fruita que poguessin aconseguir i, en ocasions, per reparar les seves naus i avaluar l’estat de la costa.

Els barbarescs feien servir cala Murta, cala Gosalba i les cales del Pinar, com també l’illot de Formentor, com a refugi per dur-hi les seves preses o simplement saltar de zona en zona esperant la possibilitat d’obtenir una bona captura. Aquests indrets, situats a una distància prudencial de les dues poblacions més properes, disminuïa la possibilitat de sofrir una emboscada de les milícies locals. El 31 de març de 1579 una embarcació procedent de Menorca fou perseguida per una galiota barbaresca que sortí de cala Gosalba. La nau arribà a port mentre els musulmans se’n tornaven al refugi de la cala. Bordejant el cap de Formentor, des de cala Figuera, cala Bóquer i la cala de Sant Vicens, espiaven les naus cristianes que voltaven el cap. Encara que en alguna ocasió foren atacades. A l’agost de 1531 sis galiotes musulmanes, capitanejades per Sinán Reis, desembarcaren a la cala de Sant Vicens, on foren emboscats pels homes d’armes de Pollença; moriren vint turcs i dos foren captivats i venuts en subhasta pública per 99 lliures. L’artilleria musulmana impedí als locals recollir tots els caps enemics. Dels homes de Pollença va morir Mateu Martorell.

Encara que la historiografia balear ha valorat als talaies mallorquins com a d’incompetents, sent considerats l’element de tot el sistema defensiu amb la pitjor reputació, hi ha altres versions on s’afirma que la comunicació entre els sentinelles va donar excel·lents resultats. El cartògraf otomà Piri Reis escriu al segle XVI que “en la isla de Miyarko no faltan nunca los centinelas, que en los altos si avistan un barco en el mar alertan en seguida tocando cornetes”. Dit això, quan el notari Joan Morro diu que “les guardes se adormiren”, ens resulta molt difícil de creure que tots els sentinelles de la costa nord mallorquina s’adormissin i que cap d’ells pogués veure i donar avís de que una esquadra d’una vintena de naus navegava d’una punta a l’altra de l’illa en una nit de lluna plena. Per tant, convindria matisar part de l’error humà i cedir part del mèrit a la perícia de l’arrais per navegar a la distància suficient del litoral com per a mantenir-se ocult del radi de visibilitat dels sentinelles, que de nit era òbviament menor.

I què seria de la Patrona si a l’alba del dia 31 de maig de 1550 el talaia hagués fet sonar el corn…

Port d’Alcúdia. Patrona 2021.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT