“LA SOCIETAT POLLENCINA ÉS MOLT AMABLE I FAMILIAR”

Kathty-Bota

Ma. Magdalena Tortella

“El 27 és un número que sempre està als meus dècims de loteria”, diu Kathy Bota. I és que aquesta xifra té un sentit especial per a ella. Explica que el seu pare, pollencí, nascut l’any 27, se’n va anar quan tenia 27 cap a Estats Units a cercar fortuna, com feien molts en aquell moment. Ella, pel contrari, amb 27 anys va venir cap a Pollença a la recerca d’una vida més tranquil·la, fora del trull de la gran ciutat de Nova York. Ara, fa just 27 anys que viu a Pollença. Mitja vida.

Ets nascuda a Nova York, però tens un vincle fort amb Pollença. Quan comença el teu contacte amb el poble?

Sí el meu pare era pollencí i jo vaig venir aquí per primera vegada de vacances quan tenia nou anys. Era l’any 69 i encara hi havia en Franco. Va ser molt xocant per jo, perquè venint d’una ciutat avantguardista com Nova York, em vaig trobar amb un poble sense asfaltar i on la gent encara anava amb ases i carretes!

Perquè decidires, idò, venir a fer la vida aquí?

Necessitava una pausa de la gran ciutat. Pel fet d’anar venint els estius, tenia coneguts, per la qual cosa sabia que tendria feina. I així va ser. Tot d’una vaig trobar feina a Marxa Fresca, on hi vaig fer de cambrera durant un any, i també feia sessions de DJ, amb els vinils de Rock ‘n Roll que havia duit d’Estats Units. No vaig venir amb la idea ferma d’establir-me, però a l’any següent de ser aquí va néixer el meu fill.

I aquest fet va fer quedar-te.

Sí, fou bastant determinant. Volia que el meu fill tengués una infància tranquil·la. I així va ser, d’allò més feliç! La llibertat que tenen aquí els infants no existeix a Estats Units. Jo de petita vivia a les afores de Nova York i només a la meva escola eren 3.500 alumnes! Hi havia un edifici per a cada curs!

Com va ser la teva integració a Pollença, quan arribares?

Quan venia els estius de joveneta no era gaire fàcil. Jo em movia entre el moviment Punk de Nova York, per tant arribava aquí vestida amb robes de cuir i els cabells de mil colors. El meu pare em deia: no travessaràs així la Plaça?? I és cert que la gent em mirava. Ara aquesta roba només me la pos per Halloween. Al viure aquí em vaig haver de moderar. Però els pollencins m’acolliren molt bé. és una societat molt amable comparada amb la d’Estats Units, i molt familiar, on la gent encara té cura dels veïns. M’han tractat bé. Per això encara som aquí!

I a nivell professional? A què et dediques?

Doncs he fet de tot! Com t’he dit vaig començar de cambrera a Marxa Fresca. També he fet fires i mercats, m’he dedicat molts anys a la música, fent concerts, he dissenyat pàgines web, etc. Però una de les feines de les que estic més agraïda és d’haver fet els tallers de reciclatge als alumnes de Pollença, com a activitats extraescolars que s’oferien a les tres escoles de Pollença i a la del Moll. Eren els anys 90 i molts que ara ja són grans em coneixen o em recorden per això. Aquesta feina va fer que m’integrés de ple en la societat pollencina. Però a part, la vaig fer en un moment clau. Eren moments de canvi, quan es començava a passar d’una cultura de comprar a granel, molt sostenible, a la cultura d’emprar i llençar. Amb aquests tallers pens que vaig aportar el meu granet d’arena per conscienciar Pollença de la necessitat del reciclatge i n’estic molt orgullosa.

Com era la teva vida allà? Hi vas sovint?

Ara fa 20 anys que no hi vaig. El fet de ser mare, una feina fixa…. sempre hi havia algun motiu que m’impedia viatjar. Els governs Bush, tan pare com fill, tampoc ajudaren. Van inculcar una cultura del terror que feia molt difícil la vida allà, i no tenia ganes d’anar-hi. Això, és el que no enyor d’allà, aquesta por i inseguretat que té la gent. Ara bé, els meus anys al CBGB[i], on es forjà tot el moviment punk, això sí que ho enyor! Potser enguany sigui el moment de fer-hi una visita.

[i] El CBGB fou un club de punk emblemàtic de Nova York, on hi tocaren bandes com TheRamones, ACDB, Blondie, SexPistols o Duran Duran, entre molts altres. Es va obrir l’any 1973 i tancà les seves portes al 2006. N’eren clients habituals personalitats com Andy Warhol o Bob Dylan.

gif ANIMADO Volar-e