LA PATRONA 2020, MÉS ENLLÀ DEL SIMULACRE

600

Pere Salas

Comencem de forma contundent, des del 1607 la Patrona sempre s’ha celebrat. A partir d’aquella data, dia 2 d’agost, els pollencins i pollencines han pensat, reflexionat, criticat o festejat el fet de viure o néixer a Pollença. Són més de 400 anys de Patrona, 412 per ser més exactes. Entremig, Mallorca ha patit la pesta de 1662 i la de 1820, la gran crisi de subsistències de mitjans segle XVIII, l’amenaça del còlera de tot el segle XIX, amb gran incidència a Palma el 1865 i, de retruc, a tota l’illa; situació que es repetí per culpa de la febre groga de 1821 i 1870. De forma més directa es patí a tot arreu el grip de 1918. Econòmicament, els problemes no han estat manco importants. Per posar alguns exemples, destaquen els efectes de la gran recessió mundial provocada per la guerra de secessió americana (1861-1865), la crisi agrària de les dues darreres dècades del vuit-cents, el crac de 1929, la crisi del petroli de 1973 i la financera de 2008. Per no parlar dels traumes provocats pels grans daltabaixos polítics i militars que han marcat aquests quatre segles, com és la guerra de Successió finalitzada el 1715, la Guerra del Francès, que esclatà el 1808, la Primera Guerra d’Àfrica de 1859, la revolució Gloriosa de 1868, el cop d’estat de Primo de Rivera i del general Franco; així com l’adveniment de la Primera (1873) i la Segona República (1931), l’atemptat de les Torres Bessones i l’ascens al poder de Donald Trump el 2017 i Boris Johnson el 2019, amb el Brexit inclòs. També s’han patit incomptables sequeres i inundacions, males anyades, ventades i neu a balquena que han deixat sense recursos les butxaques dels particulars, de la Parròquia i de la Universitat o l’Ajuntament. Però tots aquests cataclismes no han impedit, repeteixo, que cada any se celebrés la Patrona. No serà enguany, el 2020, que no la celebrem. Basta que un sol pollencí el 2 d’agost, o els dies immediatament anteriors o posteriors, hi pensi un instant perquè sigui festa. Això no depèn de la decisió de cap autoritat civil ni religiosa, ni de l’Ajuntament ni de la Parròquia, Govern Balear, Consell de Mallorca, govern central, la Comissió Europea, la Troika o l’OTAN.

Cosa molt diferent són els actes i rituals que solen bastir el calendari de les festes patronals, inclosos els Moros i Cristians. Continuem de forma radical. En aquests quatre-cents anys que ens precedeixen, el Simulacre ha estat molt més absent que present. Si consideram que va néixer el 1857, resulta que, com a màxim, es podrien haver celebrat 162 edicions fins al 2019, cosa que ni tan sols és així, com veurem. És a dir, durant tot el segle XVII, XVIII i primera meitat llarga del XIX, la representació al carrer de la victòria sobre Dragut de 1550 no es duia a terme, però sí se celebrava la Patrona, en versió cívica religiosa o només religiosa: focs artificials, Ofici a la parròquia, revetles, carrers endomassats, danses, dinars familiars… Però, a més, a partir de la invenció del simulacre el 1857, no han estat pocs els anys en què tampoc s’ha dut a terme. No es va representar entre el 1864 i 1881 per culpa de la referida recessió mundial, el 1889 i 1891 per problemes econòmics, entre 1898 i 1901 pels efectes de la guerra de Cuba i Filipines, el 1925 per manca de participants –substituït per dues carrosses, el que en podríem dir un simulacre del simulacre-, el 1933 i 1934 no es va fer per la situació política i entre 1936 i 1940 pels efectes de la Guerra Civil. Només a partir de 1941 s’ha dut a terme de forma ininterrompuda. En suma, són 33 anys dels darrers 150, en què es va suspendre per un motiu o l’altre.

Així, dels 412 anys de Patrona que tenim comptabilitzats només durant 130 hi ha hagut “Moros i Cristians”. Són moltes vegades, temps per haver arrelat fort, però estan lluny dels 282 cops en què la Patrona es va viure i sentir sense ells. En percentatge això suposa un 68’5 % sense “Moros” enfront de només el 31’5 % amb ells. De fet, això és el que hauríem d’esperar d’una festa que no es va instituir al voltant de la victòria contra Dragut. Si fos així, el dia elegit pels pollencins de principis del segle XVII haguera estat el 31 de maig. Sinó que es va crear entorn de la Mare de Déu dels Àngels, com a símbol de Pollença, en una època en què la religió era essencial per definir Pollença.

PUBLICITAT

Això vol dir que els Moros i Cristians són prescindibles o poc importants? No! De cap manera! Rotundament no! Tan sols significa que no són l’essència de la Patrona i que aquesta no depèn d’ells per existir. Evidentment, sense un Simulacre que jo qualificaria d’únic en el món, les festes seran pitjors. Seré el primer en deplorar la situació, em sabrà un greu de l’ànima. I recordaré amb nostàlgia i tristesa tot el llarg camí recorregut per convertir-lo en un acte reverenciat arreu de les illes i més enllà. Ho devem a personatges anònims que s’han vestit de moro i cristià any rere any per recrear la història de Pollença amb el to de dramatisme acostumat o amb un somriure al llavis; així com també a d’altres molt més coneguts, com Picó Campamar, Costa i Llobera, Mateu Rotger, Antoni Maria Cerdà i un llarg etcètera. A més, enguany s’havia de consolidar la recuperació de la participació de la dona aconseguida el 2019, viscuda amb molta expectació -i il·lusió- per propis i estranys. No podrà ser.

Els veritables protagonistes de la festa ho comprendran. Les pollencines i pollencins des d’aquell llunyà 1607 hem fet la festa que hem pogut fer en cada moment, ni més ni pus. Hem adaptat i canviat la forma, el paper per embolcallar el regal més preuat de Pollença, els rituals de celebració, en suma, a les nostres pròpies possibilitats i els gustos estètics i morals de cada època, per salvaguardar Pollença i la mateixa Patrona. S’han sacrificat les parts per conservar el tot. Si hi hagut perill d’incendi, s’han deixat de fer focs artificials. Si la neu de l’hivern ha fet malbé la collita, portant misèria, atur i desconsol, com va tenir lloc el 1889, s’ha suspès tota la part cívica, restant només la religiosa o la familiar. Si per motius polítics es declara que dia 2 d’agost no serà festiu, com passà el 1933, els veïns s’organitzen per fer el que poden, fins i tot a l’Argentina on es fa el “sopar” de Pollença; si és la dictadura la que ho prohibeix, la celebració es recull en si mateixa, restant en l’àmbit d’allò que és religiós o íntim per a aquells que no poden o no volen anar a l’Església.

Els Simulacre de Moros i Cristians, clar que sí, ha de ser un dels actes centrals de la Patrona (el més important a començament del segle XXI). Pocs rituals sintetitzen la barreja de sentiments que provoca. Evoca vides plenes de glòria i misèria d’un llarg passat que ens connecta, amb un fil invisible, amb els nostres ancestres. I si això es fa amb l’adrenalina pujada de to i la bauxa del “mesclat” ben entès, es pot arribar al setè cel. Però això no seria res si no s’emmarqués en les celebracions del 2 d’agost, el dia de Pollença. Senzillament, no tindria sentit sense un poble per celebrar-ho. I aquest és el repte del 2020, celebrar la Patrona que puguem celebrar, com hem fet sempre. En aquest cas, sense Simulacre i sense altres actes i rituals massificats, perquè ens hi va la vida i, fins i tot, l’economia. Ja ho va dir el poeta “los temps de moros ja s’acabaren / mes temps són ara de nous perills” Avui la nova amenaça es diu COVID-19, és pitjor que els corsaris i no s’hi valen forques, escopetes ni espases per vèncer-lo. Encara que una copeta de palo, diuen, pot ajudar.

Res, molts d’anys per la Patrona 2020.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital
PUBLICITAT