LA GOLA. ANYS ENRERA

Vivències. Moll de Pollença (LXXIX)

Dir la Gola, és anomenar un dels llocs emblemàtics del Moll. Actualment és en un parc natural, però un temps tingué més vida que no ara. Per als al·lots dels anys 1930-1940 va ser el lloc on anaven a jugar, sobretot a l’estiu, Així ho conta en Francisco “Tonet” quan durant els anys de la confrontació formaven un grup, entre ells en Sebastià Far “Feliu”, en Salvador Cerdà “Pilles”, en Cosme Cerdà “Cosmetes”, en Joan Ensenyat “Coll llarg”, en Jaume i Antoni Coves “Cap de gamba”. Allà es reunien quan sortien d’escola, que estava ubicada a dins el Pinaret, conegut pel Pinaret de n’Anglada, allunyada de la població per por dels bombardejos.

Que era la Gola en temps passat?

Un lloc humit, allà on hi creixia i hi vivia una fauna molt valuosa que durant anys va ser una riquesa. Va desaparèixer degut a les modificacions d’infraestructura que va rompre aquell racó de vida pròpia que tenia connexió amb la mar. Una riquesa per als al·lots i per a la gent del Moll. Per als xics, lloc d’esplai, on anaven amb les barquetes de suro que en aquella època ja feia en Salvador “Pilles”, imitació a les barques de pescar llagosta. A un cert lloc hi tenien el “port”, posant-hi una filera de pots de llet condensada buits, que simulaven les nanses. A l’hora de llevar posaven la mà a davant el pot dins el qual, en moltes ocasions, hi havia una “rebola”, que venia a ser un espècie de “cabot”, que també se n’hi agafaven, així com les llisses.

Els xics més grans jugaven calant una xarxa de part a part del pont de la Gola

Els xics més grans jugaven calant una xarxa de part a part del pont de la Gola. Per ésser un lloc on el peix hi anava a criar, com eren orades, sards, llops, saupes i marbres, entre altres varietats. La Gola tenia molta vida, degut a què era un lloc fangós, s’hi criaven cuquets, crancs, tremolitja, o sigui una varietat de cucs que s’empraven per pescar. La xarxa era instal·lada de tal manera, a base de canyes ficades, a fi que el peix no pogués sortir, quedava enganxat a la xarxa o s’enterrava, cosa que tenia fàcil per la quantitat de fang que hi havia al fons. El peix que s’havia agafat se col·locava dins un caixó de fusta i eren els mateixos al·lots que el venien passejant per dins el Moll. Cridaven a fi de fer renou però tot se venia. Essent un lloc de mar i un racó mariner les dones el compraven. La treta, que mai no passà de 9 o 10 pessetes, se la repartien i ja tenien per al diumenge anar al cinema. S’ha de dir que en aquells temps els pares no podien donar doblers als fills per als seus capritxos, sobretot quan eren uns quants germans. No poques vegades tornaven anar a la Gola, perquè no tenien altre mitjà per distreure’s. No tingueren mitjans per satisfer certes complaences, com era el fet de comprar llepolies que tant n’anaven endarrerits.

La Gola tenía 80 centímetres d’aigua a la part més fonda

Aquests anys, en què ja s’havia convertit en el centre de “reunir-se per jugar”, la Gola tenia uns vuitanta centímetres d’aigua a la part més fonda del canal. Estava separada de la mar mitjançant un pont, el pont vell, que, de la part de la mar just a l’entrada, tenia una profunditat de més de dos o de dos metres i mig. Basta dir que quan els xics volien nedar s’hi tiraven de cap. Degut a aquesta profunditat, l’aigua entrava i sortia aproximadament cada dues hores, per quant en encalentir-se sortia amb molta força i n’entrava de fresca, que era la vida que tenia aquest lloc humit.
La Gola i degut a aquesta vitalitat se convertí amb un criador de granotes, feien tant de renou que ja se’l coneixia per “l’orquestra de la Gola”.

Ramon Reig Vila

755total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e