LA GERRETA DEL CATIU (i 2)

124

Fra Justí i el seu company beneïren viandes i comensals, i s’entaularen. Mentre menjaven i bevien, la joia omplia les cases de Formentor fins que el frare franciscà no es conformà en desitjar bona ventura a en Jordi i a na Dolça, sinó que alertà el jove que “prop de la mel, metzines”.

Sense voler el frare havia obert la porta als mals averanys. Així l’amo en Tomeu exclamà:

– Només me sap greu per una cosa: els dies de perill, quan corsaris o pirates ens ataquin, no hi haurà en Jordi per combatre la gent mora. I és una llàstima, perquè valents com ell fan poca falta a Ternelles, tan ben defensada pel Castell!

– No passeu pena, mon pare, algú es recordarà de ser valent! –va respondre en Jordi fent l’ullet al germà menor.

PUBLICITAT

La gresca donà pas a la son. Però, dins la silent nit, no tothom dormia, un estol de pirates africans guiats per un infidel i gelós esclau desembarcaven sigil·losos a la cala deserta amb l’únic testimoni del Fumat i, ja a terra, pujaren pel torrent fins als Clapers i d’allà travessaren l’esplanada i el pinar, sense perdre una passa, que el renegat massa bé coneixia el terreny que tantes vegades havia trepijat al costat de Jordi. Abans d’atacar les cases, tancà els ulls i recordà l’instant en què s’enamorà de Dolça de Ternelles. Des d’aleshores, l’odi no havia aturat de créixer i, tan bon punt va saber el dia de les noces d’en Jordi amb na Dolça, desaparegué. Set setmanes després, aquell moret tornava a aquella contrada i no ho feia sol. A punt per a la lluita, tanta ràbia acumulada explotà just a l’instant en què donà l’ordre d’assaltar.

Dins el casal, es despertaren amb el sobresalt de qui sap què passarà: morts i malferits restaran vora els graners, estables i sitges buits, mentre els més joves i forts seran fets presoners com a moneda de canvi al mercat de Bugia.

Pedrades, arcabussades, cops d’espasa i cops de puny, crits i renecs foren engolits per la fosca negra de la nit. Jordi i els seus companys cercaren aixopluc dins el pinar, mentre els moros, excepte n’Amet, celebraven la victòria amb les restes de la tosa.

N’Amet, però, tenia una feina pendent. Ho tenia ben pensat. Agafà el cavall d’en Jordi i partí cap a Bóquer. Falsament en nom de Déu i d’en Jordi, va demanar auxili als homes de Bóquer i repòs a les dones. Quan aquells hagueren partit cap a Formentor, el molt mesquí raptà na Dolça i també partí.

Quan l’alba era a punt de trencar, en veure la bella Dolça estesa sobre el cavall, Amet dubtà si era morta o desmaiada, així que s’exclamà: “Dolça, Dolça! No parles? Mon bé, ma vida!…” Enmig del silenci, dins l’espès bosc i en plena costa, cruixí la veu d’en Jordi: “Na Dolça… Qui l’anomena?… Què veig? No és un deliri!…” i decidit sortí destral en mà cap a Amet qui tragué el punyal i, fitant en Jordi, digué: “Fer, i ella mor!”

Glaçat, Jordi contemplava l’estimada a punt de finir en braços del traïdor, quan sentí apropar-se els moros. Mes, de sobte, revifà en oir Amet que manava: “No el mateu, conservau-li l’amarga vida!… Jordi, na Dolça és meua; tu m’ets esclau!”. Sense pensar-ho, envestí cap aquell moro gelós i li clava el punyal que havia sostingut damunt na Dolça.

N’Amet era mort i també creia morta na Dolça sobre la qual féu la creu tan bon punt es lliurà com a esclau.

Amb la rosada de l’alba, Dolça es despertà. Afortunadament, els homes de Bóquer passaren prop de la jove i la veieren. Alliberada de la mordassa, damunt un llit improvisat per dur-la cap Bóquer, l’al·lota només tenia força per repetir una i altra vegada que n’Amet l’havia robada.

Dins la nau cap a Alger, un desconsolat Jordi trobà conhort amb Fra Justí, aquell home de Déu amb el qual el destí també va voler que hi compartís esclavitud en terres africanes. El temps passava, lent però passava.

Un bon dia, un dels molts fills d’aquell senyor algerí proposà al pobre Jordi que matàs son pare a canvi de la llibertat. “La llibertat!” es digué per ell mateix, tot dibuixant un somriure agre, mentre rebutjava horroritzat l’envit.

En coneixement d’aquelles intencions parricides, Jordi vigilà la vida del seu senyor fins que arribà el dia en què pogué salvar-lo del punyal d’un altre esclau que obeí el fill indigne. Davant aquella escena, les primers paraules del noble senyor foren:

“Jo te don la llibertat
i el do que més sia grat
a ton cor, noble catiu.”

Quin do podia ser més del grat d’en Jordi que aquella gerreta daurada que amb ell havien venut i comprat, i que tan bons records estotjava. Llàstima que, amb aquella brega, en Jordi havia quedat ferit de mort i, mentre el final de sa vida esperava, sempre acompanyat per Fra Justí, rebé la visita del vell senyor moro tan agraït amb el pollencí que li prometé riquesa i deport. A punt del traspàs, Jordi declarà:

“Ja res vull per mi...
Rompeu les cadenes del pobre Justí,
i ell porti a ma pàtria mon últim record...-”

El frare franciscà, abans de partir cap a Mallorca com a home lliure, donà cristiana sepultura a en Jordi les despulles del qual restaren per sempre més en terres africanes, sempre honrades pel noble senyor.

Tan aviat va ser a Pollença, Fra Justí va ser entregar la gerreta a la família d’en Jordi i, complit el deure, es dedicà a contar la vida i la mort d’aquell pagès exemplar.

Sabedors del significat d’aquella gerreta, aquells bons pagesos la regalaren a na Dolça que, entre plors, l’omplí d’aigua i de llàgrimes, en va beure un glop i digué: “-Del món tota cosa per mi és acabada!”

I, just abans de partir cap al Puig per fer-se monja, Dolça tornà la gerreta a casa d’en Jordi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT