LA DONA AL SIMULACRE DE MOROS I CRISTIANS (II)

358

Pere Salas

Evidentment, no sabem que en pensaven els corsaris de les filoses, però segurament no els era un estri desconegut. Potser la llegenda pollencina es creàs amb posterioritat, però hi ha elements que ens fan pensar que no és una invenció del segle XIX. Alguna cosa de certa importància va passar amb aquest estri en un determinat indret de Pollença perquè acabàs per donar nom a tot un carrer, en una època en què normalment no en tenien.

Seguint l’especialista en toponímia Joan M. Torres, ens adonam que la denominació carrer de les Filoses es remunta molts de segles enrere, quasi tants com l’atac de Dragut. Concretament, la primera notícia documentada és de 1566, 16 anys després del dia de la Desgràcia. La prova està en el resum d’un pergamí parroquial publicat per Joan Rosselló Lliteras. El topònim va ser tan potent i arrelat que perdurà segles i segles, per la qual cosa no és estrany que el 1862, quan l’Ajuntament fou obligat a posar nom oficial a tots els carrers de la vila, es decidí mantenir-lo. Llàstima que el 1914, segons el mateix Torres, fos canviat pel de Bisbe Cànaves i, el 1931 altre cop es tornà a baratar, posant l’actual de carrer Metge Sureda.

Si la llegenda es crea a partir de la toponímia urbana o viceversa, no ho sabem. Però el cert és que la cronologia i l’espai en qüestió ens remeten als fets de 1550. No podem obviar que estam parlant d’una via molt propera a Sant Jordi i al carrer Major, precisament la zona on va tenir lloc l’entrada dels corsaris el 31 de maig, on feren més destrossa i d’on s’emportaren més captius; i, a més, també fou l’espai per excel·lència de la batalla durant aquell vespre i matinada, com bé es recrea actualment cada 2 d’agost. És versemblant, per tant, que el topònim tingui a veure amb el que va ocorre aquella jornada tràgica i la llegenda associada també. Tanmateix, com a historiador no puc anar més enllà d’aquestes suposicions.

Però els creadors del primer simulacre de Moros i Cristians no eren historiadors acadèmics. Eren lletraferits de tall romàntic que volien recuperar les arrels i les glòries passades d’un poble per establir-ne l’essència. Aquí ve la segona hipòtesi per explicar la inclusió de la dona en el primer simulacre: l’objectiu dels fundadors era definir aquella victòria com una cosa pròpia, del poble. És a dir, vinculada amb la terra i aconseguida únicament amb la força de la gent “normal i corrent”, sense armes pròpiament dites ni ajuda externa i manco de caràcter militar; tot i que sí amb la providència del seu costat. Fou un triomf genuïnament cristià que pressuposava una participació integral de tot el cos social, dirigit i protagonitzat pels homes, però sense oblidar les dones. Aquestes són considerades necessàries per definir una resposta unànime de la població contra el que és aliè i extern (infidel també). Era la forma més versemblant per explicar el que semblava impossible, que un poble deixat de la mà de Déu pogués foragitar una invasió militarment molt superior.

Evidentment, aquest discurs no s’ajusta als fets històrics coneguts, no només pel que fa a la participació de les dones, sinó també per la caracterització essencialment civil i pacífica dels pollencins que se’n fa; ara sabem que aquests s’organitzaven formant una veritable milícia, entrenada i armada fins a les dents i que, a més, reberen ajuda dels pobles veïns. La qual cosa ens demostra que el simulacre mai ha reflectit “el que veritablement va passar” el 1550, sinó allò que cada època ha interessat destacar d’aquell esdeveniment. El 1858 l’objectiu era presentar tot el poble unit i desemparat com a veritable protagonista de l’efemèride juntament amb l’ajuda divina, ara concretada amb la Mare de Déu dels Àngels en comptes de Sant Jordi. És en la concepció romàntica d’aquest poble on se situen, tot i que subordinades, les dones, en aquesta ocasió armades amb filoses.

Els pollencins no foren originals en aquest tema. A Sóller durant la mateixa època feren quelcom semblant. Incorporaren dues nines a la processó que es va fer a la primera fira el 1854 representant les Valentes Dones. L’any següent, aquestes formaren part, amb gran protagonisme, de la primera edició del Simulacre de Moros i cristians. La seva presència recreava un altre fet conservat en la memòria oral però sense referents documentals. Concretament, les germanes Catalina i Francesca Casasnovas, segons escriu Antoni Quetgles al seu llibre Es Firó de Sóller, vivien a les cases de can Tamany amb el seu germà Joan. En el moment de l’assalt es trobaven soles ja que aquell havia acudit amb la resta d’homes d’armes a enfrontar-se als corsaris. La mala sort va voler que un estol de moros es dirigís cap a les cases de can Tamany per saquejar-les. Semblava que ho tenien fàcil. Un d’ells va entrar a la casa amb tota impunitat, però mentre bevia un poc de vi, una de les dones va agafar la barra de tancar la porta i li pegà tal cop que el va matar. Seguidament les dues germanes agafaren el cos i el tiraren per la finestra, amb la sort que caigué sobre la resta de l’escamot de pirates, els quals de l’esglai es donaren a la fuga.

Com en el cas de Pollença, la participació de les dones a Sóller és activa, però marginal per al resultat de la batalla. Ni tan sols tenen nom, només són “Les valentes dones” de can Tamany, a diferència del capità Angelats, per exemple. O a diferència de Joan Mas, en el nostre cas. També necessiten d’elements màgics o de l’ajuda divina en forma de bona sort per poder sobreviure i capgirar la situació al seu favor. La seva força esdevé simbòlica, en acabar de posar la baula que faltava per incloure tot el poble cristià sense excepcions (rics, pobres, joves, vells i, també, les dones) en l’explicació d’una victòria essencialment arrelada a la terra.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of