LA DONA AL SIMULACRE DE MOROS I CRISTIANS (I)

737
FOTO: Antoni Maria Rosselló Company

Pere Salas

Una de les grates sorpreses que ens aportà “El primer simulacre de Ramon Picó i Campamar”, que donàrem a conèixer en aquest mateix periòdic l’estiu del 2017 fou la participació activa de la dona en el combat de moros i cristians de Pollença en els seus inicis. Concretament, el 1858 un grup de dones armades amb filoses i falçons feien una aparició estel·lar durant la batalla de Sant Jordi, aconseguint, ni més ni manco, que inclinar la balança del costat dels pollencins. Ramon Picó en va ser testimoni directe quan era nin i ho recordava d’aquesta forma anys després: “y aquí sobretot era la gran bulla de la gent quant a nel fort de la batalla sortien daqui y d’allà, algunes dones veyes y fadrines, vestides a lentigue, ab mantes de canari totes enrendades, faldetes curtes, gipons en portellera y sabates xascades, y era de veure com aquestes dones sortien ab filoses y arpes [?], y colque ab falçó y venga pega ab les filoes anels moros que com les veyen devien pensa –aquexa gent es maleyta que fins les dones y tot afican com a rabioses, y espentats de veure la valentia de dones giraven coa y fogian de la vila.”

En aquell article del Pip de fa dos anys continuava explicant que aquella participació no estava documentada històricament, al manco que coneguem. Per suposat, les dones no apareixen als llistats d’homes d’armes de Pollença ni de cap altra poble. La guerra i la defensa del territori eren, oficialment, cosa d’homes. Ara bé, això no vol dir que les dones no patissin les seves conseqüències i, per tant, sigui versemblant que reaccionessin davant un atac contra les seves vides i hisendes. Contra el seu poble en definitiva. En aquest punt, els historiadors que han tractat el tema si que en fan referència, encara que sempre atorgant a la dona una actitud passiva. Per exemple, Joan Binimelis afirma en un passatge de la famosa “Història de Mallorca” dedicat a l’atac de Dragut del 1550, que després de la primera escomesa dels cristians a la zona de l’Almoina, els moros “giraren l’esquena a tant de valor: varen ser perseguits fins l’església i oratori de Sant Jordi, lloc en el qual els turcs ja tenien recollida i tancada la presa: nins i dones. I allà no se sentia altra cosa que plors, crits i sospirs. Els de Pollença obligaren als turcs a deixar la major part de la presa, guanyant-los l’oratori de Sant Jordi” Seguidament els tragueren de la vila.

Retrat de Ramon Picó i Campamar

Mateu Rotger, en el tom III de la “Història de Pollença” pràcticament copia literalment al manacorí, quan relata el mateix passatge de la següent forma: “[els cristians] embistieron con tanto esfuerzo, que hicieron volver las espaldas al enemigo, persiguiéndole hasta la iglesia de San Jorge, en cuyo templo habían los moros recogido el botín y tenían los niños y mujeres prisioneros”. Els pollencins en sentir els crits dels presoners i presoneres atacaren amb major fúria fins alliberar els captius retinguts dins l’església i fer fora de la vila als corsaris.

Segons aquests relats, les dones “només” patiren en pròpia pell els efectes de l’atac, però no participaren activament en la defensa. Tanmateix, els homes que crearen el simulacre de Pollença a la primera meitat del segle XIX sí que les convertiren en subjectes actius de la lluita, com ens ho recorda Picó i Campamar. Per què ho feren i perquè desaparegueren anys més tard? A la primera pregunta segurament hi ha dues respostes versemblants. La primera fa referència a llegendes i tradicions populars que, a diferència dels historiadors, si que incorporen la dona de forma activa en la batalla. Concretament, a Pollença ha arribat fins als nostres dies, jo ho vaig sentir dir al meu pare, que un grup de dones d’un carrer proper a Sant Jordi, foragitaren els moros gràcies a les seves filoses. Miquel Bota, recollí aquest relat al llibre Històries, llegendes i tradicions amb les següents paraules: “Bé, allò succeït és que, en una d’aqueixes incursions, en passar els pirates per l’antic carrer esmentat, amb ordres ben determinades d’arrasar, destruir i fer captius, unes velles de cabells argentats, que filaven tranquil·lament amb la seva filosa, per tal de saber a quina raó atribuir la cridòria dels moros que arribà a les seves orelles, guaitaren a la finestra i descobriren aquells galifardeus ferotges amb barba repulsiva i vestint indumentària sarraïna que feien destrossa. S’assustaren quan veren les filoses, perquè es cregueren que eren armes de guerra modernes, desconegudes; i ferits de paüra, fugiren més aviat que de pressa. I se diu que, condemnats a foc etern, encara corren” Si fa no fa, el mateix que havia sentit contar.

De ben segur que els creadors del primer simulacre també havien sentit el mateix tipus d’històries. Això explica que donessin, no només un gran protagonisme a la dona, sinó també i de forma inusual en tractar-se d’un fet d’armes, a un estri artesanal com és la filosa. Recordem que es tracta d’un simple canya, “que a un extrem forma un eixamplament amb esquerdes, on se subjecta enrotllada la floca o cerro que es vol filar”. Això sí, normalment associat al treball femení i amb la vellesa, com ens ho demostra la famosa pintura de Velázquez “Las hilanderas” de mitjans segle XVII. Un quadre, per cert, que també és conegut com “La llegenda d’Arcane”, perquè, segons s’ha suggerit, recrea la famós mite que va ajudar a difondre el poeta Ovidi en les Metamorfosi. En la pintura, Atenea, filosa en mà i, com no, amb aparença de vella, se situa a la part esquerra, mentre que la jove Arcane està a la dreta, moments abans de ser castigada per la deessa grega, patrona de les filadores, que no pot sofrir que una simple mortal sàpiga teixir millor que no ella. Com a conseqüència, Aracne es convertí en una aranya i d’ella descendeixen tots aquests animalets.

Tenien por els moros de Dragut de convertir-se en aranyes? En parlam en el proper capítol.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of