LA DONA AL SIMULACRE DE MOROS I CRISTIANS (i III)

405
” De moment, i a diferència de les valentes dones de Sóller, les pollencines s’haurien de “conformar” fent d’espectadores..” Foto: Fernando Perianes

(Les dues primeres parts d’aquest article es poden llegir als següents enllaços: LA DONA AL SIMULACRE DE MOROS I CRISTIANS (I) i LA DONA AL SIMULACRE DE MOROS I CRISTIANS (II))

Pere Salas

A diferència del que succeí a Sóller, les dones varen desaparèixer del simulacre de Pollença quan aquest es va reprendre el 1882. Recordem que el 1864, pràcticament la totalitat de la festa cívica de la Patrona es va deixar de celebrar. Segurament a causa de la crisi econòmica que afectà l’economia mundial en aquelles dates. Ramon Picó, quan va descriure el simulacre a principis dels anys setanta, realment no tenia altra intenció que recuperar-lo. Cosa que, com sabem, no va succeir fins el 1882, de la mà de tot un seguit de lletraferits locals, que també volien recuperar les glòries passades dels pollencins. Entre aquests figuraven personatges ben relacionats amb el propi Picó, com Mateu Rotger, Joan Guiraud o Miquel Costa, representants de la Renaixença local; per bé que el farmacèutic Antoni Mª Cerdà actuàs com a veritable factòtum, sense oblidar que Ramon Martorell “Sionet”, entre d’altres, també hi posaren de la seva part.
D’aquell segon simulacre en disposam de dues descripcions bastant detallades. La primera d’elles és obra d’Antoni Maria Alcover, ideològicament molt proper als personatges de Pollença abans esmentats. El 3 d’agost de 1884 el prevere manacorí publicà un llarg article al diari ultracatòlic de Palma, El Ancora, on demostrava la perfecte sintonia que mantenia amb aquell esdeveniment. El passatge relatiu a Sant Jordi diu així: “I els cristians qui aumenten, y els moros recula qui recula fins a Sant Jordi, y a les hores els arcabussers y escopeters descàrrega vé y descàrrega va, y la ràbia ravé, y s’encenen les sanchs, y torna haver-hi un estreta forta; y fumassa que’entabana qu’aufega, y suor a ratx y roy; y els moros que no veuen la partida guanyadora li estrenyen, y com cent mil llamps cap a la coma d’en Campos, de devora el camí del port; y els cristians derrera ells; y tot Pollensa corrents de quatre a enrevoltar les dues hosts, y veure d’aprop la derrere ferruca y la fi del combat”. Com es pot comprovar, en aquells moments el simulacre ja només era cosa d’homes.

Per altra part, fa un grapat d’anys vaig tenir la sort de trobar a l’arxiu particular de can Vicenç, una acurada descripció dels preparatius d’aquell simulacre; ja que, tot i que el document estava sense datar, ara estic quasi segur que es de la mateixa època al descrit per Alcover. En aquest mateix Punt informatiu, corresponent al núm. 216 de 16 d’agost de 2004, es pot llegir el que estava programat a la placeta de Sant Jordi durant la recreació de la batalla, on tot succeeix en termes molt similars a l’actualitat; és a dir, sense dones: “De este modo iran persiguiendo á los Moros y estos retirandose hasta la plazuela de San Jorge donde los Moros encontraran el refuerzo de sus escopetas y al ser estas disparadas [se paran] un poco volviendo algunos pasos atras, y en este momento el Alcalde de los Pollensines con la Bandera y las escopetas y tambor batiente (á cuyo efecto estaran ya prevenidos y apostados dentro de Can March) llegaran á dar ausilio á sus compañeros y disparando sus escopetas, haran abandonar dicha plazuela y el pueblo á los Moros persiguiendolos por las calles de la Portelleta y del Mar hasta el Camp den Campos y allí la batalla continuara con las peripecias acostumbradas y por mas ó menos tiempo según el tiempo de que se pueda disponer”.

Efectivament, durant el temps que va del 1864 al 1882 les dones deixaren de participar en el simulacre de Moros i Cristians de Pollença. Les raons no estan clares. Els creadors inicials de la festa i aquells que la recuperaren, devien participar del mateix conservadorisme romàntic. Com a Sóller. Però mentre a en aquesta darrera població la participació de les valentes dones es va mantenir, a Pollença va desaparèixer. Els motius poden ser diversos: rebuig social a la seva participació en un acte públic i un augment del conservadorisme a Pollença, en podrien ser les claus. De fet, en l’esmentat documentat de can Vicenç, ja no es preveu la seva participació. No només això, sinó que en ambdues descripcions ni tan sols s’esmenta que a dins l’església de Sant Jordi la major part dels captius eren dones i nins. D’aquesta forma, es rebutjava qualsevol tipus de participació, fins i tot aquella que es deixava a mercè del rescat dels homes. És a dir, aquella que sí era recollida a la crònica de Joan Binimelis o la Història de Pollença que escriuria Mateu Rotger.

Precisament aquesta participació oficial que podem considerar històrica, encara que adoptant l’esmentat rol “passiu”, és la que fa uns anys es va plantejar incloure en el simulacre. Era el 1998. En aquells moments, amb Martí Ochogavia com a regidor de Festes i Miquel Oliver a la batlia i seguint una votació molt ajustada de la comissió de festes, es va anunciar la recreació de l’alliberament de les dones captives a l’església de Sant Jordi, durant aquella edició dels Moros i cristians. Era una oportunitat per començar a recuperar, ni que fos parcialment, un protagonisme perdut i preparar el camí per avançar cap a una veritable igualtat de gènere en el simulacre. Tanmateix, no fou així. La polèmica desfermada per la notícia, especialment entre els defensors d’una determinada puresa essencial de la festa, va provocar que cap dona s’arribàs a inscriure en aquella ocasió. En conseqüència, la idea es va abandonar.

De moment, i a diferència de les valentes dones de Sóller, les pollencines s’haurien de “conformar” fent d’espectadores. Això sí, vestides amb les camises blanques de les seves avantpassades, incorporades en el darrer terç del segle XX com una part de la iconografia de la festa.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of