LA DESGRÀCIA

644

Antoni Domingo i Juan M. Torres [ACHP]

Ens trobam al 1550. Dragut, amb una esquadra formada per 27 vaixells: tres galeres grosses, quatre galiotes d’entre 22 i 23 bancs, cinc galiotes de 20 bancs i altres d’entre 15 i 19 bancs; amb capacitat per desembarcar uns 1.400 homes, es trobava en plena ràtzia per la costa mediterrània. El 27 de maig va arribar a Eivissa, al port de Balansat, actual port de Sant Miquel, des d’on va fer incursions per l’illa. Aprofità per despalmar i enseuar les naus amb la finalitat de que fossin més eficients navegant. Alguna de grossa en tramava. D’això, en donaren fe dos captius que s’escaparen els quals informaren al governador d’Eivissa, Jaume Salvà. Aquest ben aviat assabentà al virrei de Mallorca Gaspar de Marrades, fent-li saber que Dragut no trigaria gaire a partir cap a Mallorca.

Efectivament, l’horabaixa del 29 de maig, el corsari de Bodrum salpà de Balansat, navegant tota la nit. A l’alba devien estar davant la Dragonera, seguiren costejant, durant tot el dia, el nord de l’illa sense ser molestats ni despertar cap alarma. A la posta de sol ja estaven davant les costes pollencines. Talaiers, guardes i escoltes, fallaren estrepitosament, tot el sistema d’alarma planificat, no funcionà.

PUBLICITAT

Aquella mateixa nit entraven a la badia, poc després, sobre les 23 hores, l’avantguarda de l’estol, aprofità la situació de tranquil·litat que presentava la costa per desembarcar al Caló un petit contingent per fixar des d’allà un cap de pont a la Platja de les Alzines i neutralitzar les talaies pròximes. Descartat tot perill, el gruix de la flotà de galeres que calaven molt poc, s’atracà a la platja, iniciant-se a la llum de la lluna plena, un ràpid desembarcament. Binimelis i Morro coincideixen en què ho feren 1.500 homes.

Està clar que per a que els turcs poguessin fer un atac amb les garanties suficients a la vila de Pollença, allunyant-se tant de la costa, necessitaven de la col·laboració de renegats que els guiessin, així com del factor sorpresa i, especialment, assegurar la retirada amb un contingent que quedàs de retén a la costa. No podien quedar atrapats. Així, una part dels desembarcats romandrien a la mateixa platja protegint les naus, per assegurar el reembarcament. El mateix podem dir d’una part de la flota, que segurament restà a l’entrada de la badia o prop de la platja de Formentor, protegint la resta d’embarcacions ocupades en el desembarcament. El mateix Dragut, com era habitual, degué quedar a la rereguarda, enviant alguns dels seus capitans a dirigir l’atac.

D’aquesta forma, el més versemblant seria que una columna d’uns mil homes, agrupats per vaixells i sota una bandera diferenciada per a cada un d’ells es dirigís cap a la vila per atacar-la. Amb menys efectius no es podia ni tan sols plantejar atacar una localitat de més de 3.000 habitants, amb una milícia organitzada, com era el cas de Pollença.

Després d’una hora i mitja de recorregut a peu, ja que els corsaris no duien cavalls, arribarien a l’entrada de la vila, travessant el torrent de Sant Jordi. No seria abans de les 2:00 hores. A la vista de les primeres cases la columna es va dividir en tres esquadrons per tal de rodejar la població completament. L’objectiu era clar, encerclant-la els pollencins que volguessin fugir espantats serien presa fàcil dels atacants.

PUBLICITAT
TOT MARCO digital

Així, un esquadró prengué per la zona del Calvari, suposam que deixant homes a la sortida dels carrers que donaven a aquesta part, arribant fins al carrer Mallorca, camí de sortida cap a Ciutat, on hi havia una creu de terme anomenada la creu d’en Metge. Allà s’havien de topar amb els altres companys que prengueren la direcció oposada. Mai arribaren. L’esquadró que va partir cap a la zona del Pou Nou, es va confondre, quedant aturats a una altra creu, que ells pensaren que era la d’en Metge. Dita creu era coneguda com d’en Llobera, situada aproximadament a la confluència del carrers de Sant Jordi amb Sor Flor Ricomana.

Es tracta d’un error descomunal que va tenir greus conseqüències per al desenvolupament dels esdeveniments per dos motius fonamentals. El primer, perquè deixava immobilitzada, no tan sols una columna, sinó totes dues, que perderen el temps esperant-se mútuament. En segon terme, i segurament més important encara, perquè deixaven un pas expedit perquè sortís la gent inútil de Pollença i entressin els homes d’armes pollencins que estaven a fora vila i els reforços que havien de venir de les viles veïnes.

L’esquadró que sí va atacar, perquè no havia d’esperar ningú, va ser el que havia quedat a l’alçària de l’esglesiola de Sant Jordi, just a la sortida de la vila en direcció a la mar. Envestiren per l’actual carrer Major, que en aquells temps se deia d’en Xenet. En agafar la vila desprevinguda, tingueren una avantatge inicial que els va permetre saquejar aquella part, arribant la incursió fins devora la plaça de l’Almoina. El soroll dels trons i els crits provocà el pànic i molta gent, que fugí espaordida, com les mateixes monges del Puig que abandonaren l’oratori a corre-cuita en direcció a la Pobla, muntanya avall.

En absència del capità d’armes, mossèn Pere Desbrull, algú havia d’organitzar la defensa inicial. Aquest paper, va correspondre segons les cròniques, a mossèn Joan Mas i 7 persones més, que al crit de Via fora!! e invocant el nom del Senyor i del benaventurat Sant Jordi, envestiren als invasors. Aviat, els 7 es convertiren en 30, i poc després munió. Els pirates havien perdut l’avantatge inicial. Fracassada la seva maniobra, només podien intentar replegar-se ordenadament. Empitjorant la seva situació a cada instant. De fet, els avisos enviats pels pollencins havien arribat al seu destí i els homes d’Inca i de Selva, i pot ser els de Campanet, arribarien el mateix dematí del dia 31.

Ara, els turcs retrocedien ordenadament cap a la mar, cercaven la seguretat de les seves naus i els reforços que romanien a la platja. No podien caure en la temptació d’envestir als cristians que els perseguien a una distància prudencial. Encara que tampoc es pot descartar alguna escaramussa. Terra endins no controlaven el territori, tenien por d’una celada que els hi podia tallar la retirada. S’hagueren de conformar amb el botí que ja havien fet, del que en formaven part uns 130 captius. Endarrere deixaven morts, ferits, destrosses… entre 40 i 50 pirates morts, els caps dels qual acabaren en mans del virrei. Per banda cristina, els morts foren (segons el notari Joan Morro) 20 homes i 30 dones “quasi velles”.

PUBLICITAT

Havia acabat el dia de la Desgràcia, encara que Dragut encara va tenir temps els dies posteriors d’arrasar el castell de Cabrera.

470 anys després els pollencins encara commemoram aquests fets a les festes patronals; la desgràcia que visqueren els nostres avantpassats és avui festa!

PUBLICITAT

[ACHP]. Amics del Curs d’Història de Pollença.

PUBLICITAT