LA  COVID-19  A  POLLENÇA:  NO  BASTA  REMAR  SI  NO  ES  TÉ  UN  RUMB

1529

Miquel Rosselló Xamena – Estudiant de Dret i Ciències polítiques i de l’administració a la Universitat de Barcelona.

Parlen d’excepcionalitat, però i si no fos així? I si la crisi es convertís en la nova norma? La paradoxa estaria servida: La norma feta excepció i l’excepció, norma. I sí, l’evidència sembla confirmar-ho: col·lapse climàtic, crisi financera que s’ajunta amb crisi postpandèmia, inestabilitat política amb extremes dretes i extrems centres incoherents, canvi tecnològic depredador, el món enclaustrat entre la dialèctica local-global… I davant aquest nou món cada cop més complex, dinàmic i conflictiu seguim oferint les mateixes velles receptes de sempre. No és casualitat que els monstres pronosticats per Gramsci apareguin en forma de crisis periòdiques cada cop que no sabem entendre el món on vivim. La pandèmia sols és un altre exemple, un monstre més a vèncer.

Amb la Covid-19, la gallineta dels ous d’or de Pollença, el turisme, sembla que està agonitzant i no sembla que tinguem cap planificació feta per evitar-ho. La resposta des de les institucions és la típica: augmentar pressuposts. Així ens trobem dins una barca a la deriva, on la discussió entre govern i oposició és si remar poc o remar molt. Propòs un canvi de plantejament: mirem un mapa i posem rumb per encaminar-nos cap a terra ferma. Ara bé, avís per a navegants, sí, fer pressuposts socials és més rellevant que mai. Ho reiter ad nauseam: cal fer-los ja i han de ser contundents amb la crisi que vivim, tenint al cap que sols seran realment efectius si van acompanyats d’una visió estratègica. No deixem que l’emergència ens cegui per acabar donant sols una resposta ràpida. Si volem deixar de viure de crisi en crisi, dins el curt termini perpetu, cal ser valents i apostar per polítiques transversals, integrals, conjunturals i estratègiques.

Pollença té molt a dir. En primer lloc, no esperem a l’Estat i al Govern Balear perquè ens donin les respostes. Els instruments no els dóna solament una competència, sinó l’habilitat que tenen el govern, l’administració i l’oposició de gestionar-les. I en segon lloc, ningú sap millor de les necessitats d’un poble que el propi poble. Pollença té una immensa xarxa associativa, comercial i veïnal i tenim la virtut d’haver mantingut la idiosincràsia d’un poble amb unes dimensions més pròpies d’una ciutat. La societat civil pollencina és extremadament dinàmica i cal aprofitar aquest actiu. La informació de qui pateix la crisi no la té l’Ajuntament, sinó que es troba dispersa dins aquesta xarxa. Posem els instruments per cercar-la a través de la participació i la cooperació. Davant un món global, la gestió sobre el terreny dels grans reptes i el municipalisme en xarxa pot ser la solució.

PUBLICITAT

I sí, és cert, encara no sabem les dimensions de la crisi. Ara bé, això no és excusa per esperar asseguts a veure si ve o no. Preparem-nos i comencem a recollir dades, a situar actors i circumstàncies: Quin perfil de gent és la que accedeix més a serveis socials? Quins comerços tenen dificultats? Quins desequilibris s’han agreujat entre Pollença, el Moll i Sant Vicenç?… Sols si recollim dades durant la crisi i les classifiquem en podrem calcular la magnitud. A més, per primera vegada podrem crear indicadors per saber on estam. En altres paraules, sols amb una recollida sistèmica i sistemàtica de dades ens haurem situat sobre el mapa. Un cop ubicats, aquests indicadors ens hauran de servir per marcar els objectius de resultats, el camí a agafar, el rumb que abans no teníem.

Escric aquestes línies lluny de Pollença, assegut a una balconada de Ciutat Vella, mirant a la part de les Rambles de Barcelona que es deixa entreveure al final del Carrer Ferran. Durant anys aquestes Rambles eren un problema. Per tal de definir el malestar ciutadà, l’Ajuntament de Barcelona va cercar indicadors per saber què passava exactament i trobà que els veïns marxaven del barri i els comerços tradicionals tancaven en favor del sector de la restauració i de grans plataformes; que l’economia seguia sofrint les conseqüències de la crisi i la terrassa més famosa de la ciutat s’havia convertit en el cor del districte més problemàtic. Per fer-li front, van cercar la xarxa d’associacions que coneixia la situació de primera mà i que, per tant, li podria donar resposta: Amics de les Rambles, SOS Les Rambles, Associacions de veïns… Amb ells van dissenyar objectius: reduir la circulació rodada, ampliar zones per vianants, augmentar habitatge públic, crear més espais per fer activitats veïnals… i d’allà en va sorgir un Pla integral (urbanístic, econòmic, comunitari, de mobilitat…) per tal de recuperar un espai emblemàtic per a la ciutat. Amb el Pla aprovat, la xarxa d’actors segueix viva col·laborant amb l’administració, dinamitzant el barri i reduint desequilibris. Totes les propostes són coproduïdes des dels agents del barri, transformant la realitat de manera eficient i pautada. En definitiva, el barri mateix és qui dóna vida al Pla.

La meva mirada torna a la pantalla de l’ordinador i a Pollença. I si fem el mateix? I si, un cop detectats els principals problemes del poble i superades les primeres urgències del moment, entre tots, de manera horitzontal, cream un Pla Estratègic Post-Covid-19? Un Pla que sigui integral, és a dir, i per tal d’exemplificar-ho, proposant des de millores urbanístiques a les zones que els darrers anys estaven en degradació fins a plantejar un Pla de Promoció Econòmica per desfer-nos una mica del monocultiu turístic i generant noves economies pels sectors més afectats. Alhora, podria estar monitoritzat per un organisme mixt de direcció amb els grups implicats, entre tècnics, ciutadans i polítics. Amb el Pla sobre la taula es podrien crear laboratoris ciutadans d’idees, formar tallers amb els veïns, coproduir propostes amb agents socials… i així, en clau col·lectiva, evitar el precipici cap on ens dirigim. Amb el Pla tindríem uns objectius definits i empírics sobre cap on anar i, entre tots, faríem el rumb.

El que planteig no és cap bogeria que m’he inventat. La governança, l’anàlisi de les polítiques públiques, la cooperació ciutadana… tots són conceptes que fa anys que es passegen per facultats de ciències polítiques i per les administracions locals de tot el món i de tot color polític. La crisi pot esdevenir l’oportunitat per Pollença per aplicar-ho i convertir-nos en pioners dins Mallorca. Desconec la resposta –en cas que ja la tengui– que el govern municipal vol donar a la crisi. Ara bé, sí desig de tot cor un gest valent per la seva banda, així com esper una resposta o iniciativa de l’oposició en la direcció proposada. Digau-me il·lús, però crec que és possible i viable.

No parlem d’una actuació que es pugui fer de la nit al dia. Es tracta de repensar el poble, de reconstruir-lo entre tots, fer una transformació que en cap cas serà pacífica. Molts interessos estaran contraposats i l’administració ha de ser conscient en cada moment al costat de qui es troba per saber superar els esculls del camí. No és fàcil, calen equilibris difícils, però d’això va la democràcia: pluralisme i unitat, discussió i conflicte, consens i ruptura. En definitiva es tracta del que deia el poeta valencià, no ser res si no s’és poble. I Pollença mereix ser poble i sortir-ne reforçada d’aquesta crisi. Remem junts cap a terra.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
TOT MARCO digital
PUBLICITAT