JOSE TONO MARTÍNEZ: D’INTEGRANT DE LA MOVIDA A DIRECTOR DEL MUSEU DE SA BASSA BLANCA

52

Recórrer sis quilòmetres de bosc i muntanya pel cap Pinar i arribar al Museu de Sa Blanca és entrar a un secret jardí d’Epicur on el paisatge, l’arquitectura i l’art es donen la mà. Allà ens rep Jose Tono Martínez que, des del mes de setembre, és el nou director d’aquest museu que enguany compleix 25 anys de la Fundació Yannick i Ben Jakober.

Amb Tono xerram de la seva tasca al capdavant del museu en un any tan especial, però també d’una experiència vital difícil de resumir en poques línies. Llicenciat en Sociologia i Antropologia i doctorat en Filosofia, va dirigir “La Luna de Madrid”, revista cabdal de “la Movida”. Ha publicat nombrosos llibres de poesia, ficció i assaig i ha estat al capdavant d’importants projectes culturals al voltant de mig món.

Ets antropòleg, professor de filosofia, comissari d’exposicions, director de museus i revistes, escriptor, assagista, poeta… Que em deix?

Jo he estat sempre un agitador cultural. Però això que anomenes són les diferents facetes artístic-laborals que he desenvolupat al llarg de la meva vida. A jo m’agrada considerar-me un viatger. Sempre m’ha agradat recórrer el món i anar d’illa en illa. Som un “islòfil” i amant del Mediterrani. Els darrers estius els he passat a Ítaca, Grècia. Per això estar Mallorca és una cosa molt especial, i em sent molt còmode i content de poder fer coses amb la comunitat local.

Una de les coses que més criden l’atenció del teu currículum és que dirigires “La Luna de Madrid” durant els anys àlgids de la Movida. Quins records tens d’aquells anys?

“La Luna de Madrid” és un somni viscut en el dia i la nit. En realitat va ser un símbol de la recuperació de la ciutat i la cultura per a tots nosaltres. Has de tenir en compte que érem molt joves, jo tenia 22 o 23 anys, i la cultura anterior havia estat monopolitzada pel franquisme i unes estructures molt tradicionals. Aquesta va ser la demostració que tots podíem collir amb les nostres mans la cultura. Va ser un moment d’empoderament dels joves i de recuperació d’espais culturals. “La Luna” va ser una revista que en un moment donat va arribar a imprimir 30.000 exemplars i hi participaven totes les arts, des de l’arquitectura a la pintura, de la literatura a la filosofia… I passava una cosa que ara potser no funciona tant, i és que hi havia una enorme relació entre totes les arts a l’hora de fer feina.

Curiosament aquest Museu de Sa Bassa Blanca és, en certa manera, una obra total d’interrelació en les arts. Aquest no és un museu especialitzat en un sol tipus d’art, sinó que aquí tenim art antic, art modern, una forta influència literària en l’obra de Yannick i Ben… Però també tenim legats com el de Domenico Gnoli, que va fer feina amb Robert Graves.

En aquest sentit d’interrelació, el Museu em recorda els meus inicis a “La Movida”.

De “La Luna” al Museu Sa bassa Blanca has estat a mil llocs. Has estat representant cultural Espanyol a Xina, Bons Aires, Estats Units… Però, on t’aturaries?

M’atur en el viatge. La vida per a mi és un viatge. No som sedentari, em sembla molt bé la gent que decideix definir la seva vida en un sol lloc, però jo definesc la meva en el trànsit, per gust i per devoció. Fins i tot el meu plantejament literari i assagístic està marcat per la idea del nomadisme.

Durant el famós debat de la modernitat versus postmodernitat dels anys 80 i 90 es va popularitzar el concepte d’”arxipèlag” i jo de seguida m’hi vaig sentir molt identificat. És la idea que les cultures són arxipèlags que estan en comunicació, i no grans centres nodals que irradien una cultura per a tothom. En aquest sentit jo crec que les Illes Balears són un exemple d’això, d’aquesta cultura contemporània i postmoderna, perquè tenen una cultura pròpia però també totes les influències del món i una comunicació amb tota la cultura global.

La idea decimonònica a on hi havia grans ciutats que intentaven imposar el seu concepte cultural a tot el món, està en decadència. Vivim en un món en xarxa, les xarxes, la cultura viatgera, la definició de l’individu com a esser en trànsit ens està donant un concepte molt més ric, obert i democràtic.

També et pot interessar:  UN LLUITADOR PER A LA LLIBERTAT

En certa manera, els fundadors d’aquest museu, Yannick Vu i Ben Jakober, són un exemple d’artistes viatgers, i això es reflecteix en el museu.

Fins fa poc dirigires CentroCentro, el centre cultural del Palau de Cibeles i ara ets el director de Sa Bassa Blanca. Com s’ha produït aquest canvi?

És molt senzill. El patronat cercava un director, feren un llistat de possibles directors, i després d’entrevistar diverses persones em colliren a mi. Jo coneixia l’obra de Ben i Yannick perquè el comisari que els va convidar a la biennal de Venecia de 1993, és Achille Bonito Oliva, amb el qual tinc bona relació. Quan em cridaren jo ja havia deixat CentroCentro i estava comissariant una important exposició d’art contemporani al palau del Quintanar de Segovia. Em convidaren, vaig visitar el museu, i quan em proposaren ser el director no m’ho vaig haver de pensar gaire. Em va agradar molt el concepte del museu i em va fer molta il·lusió venir a viure l’Illa.

El Museu Sa Bassa Blanca destaca per molts aspectes, però un d’ells és aquesta ubicació tan especial, aïllat i mirant al mar…

Fixa’t que el museu té 16 hectàrees i està dins una zona protegida ANEI. A jo em recorda per exemple la casa d’Herculà, que es va descobrir al costat de Pompeya i era un lloc per a la reflexió, per veure art, per passejar… Nosaltres som una cosa molt semblant perquè el que ens visita pot veure art contemporani o antic, però també pot fer tot un recorregut místic llarguíssim. De vegades es destaca poc aquest aspecte. Hi ha un hort medieval, el jardí de roses, i 16 hectàrees de parcs i jardins per estar llegint i meditant. És un tipus de visita que m’agradaria emfatitzar més.

La paraula “museu” potser es queda curta per aquest lloc. O és que hauríem de redefinir la paraula?

L’hem de redefinir. Per al gran públic un museu és un lloc tancat, custodiat, protegit, formalitzat… i això de vegades per al públic no tant especialista, fa enrere. És cert que hi ha museus així, però és necessari redefinir el lloc del museu. El museu ha de ser un lloc d’aprenentatge, d’interacció, un lloc on passen coses. En certa manera el programa d’activitats d’aquest any vol activar els espais. Que al museu no sols hi hagi la contemplació de l’obra d’art estàtica, sinó que hi hagi una interacció amb el conjunt dels espais. Aquest és el repte que tenim tots els museus.

Com explicaríem a una persona que no hi ha estat mai el museu de Sa Bassa Blanca?

Una experiència vívida i sentida d’art total. El museu necessita la participació emocional del visitant. A més, com que el museu va ser fundat per dos artistes, el conjunt del que s’observa està en relació amb el projecte. A altres museus hi ha les obres d’art organitzades amb una periodicitat i temàtica, aquí no. Això és com una capsa de sorpreses meravellosa on hi ha una representació dels millors artistes contemporanis i antics en un entorn espectaculars.

És que no només són les obres d’art, sinó aquest embolcall arquitectònic…

Clar, precisament enguany, amb motiu del 25 aniversari, estem fent un programa molt especial per Hassan Fathi. Ell és un dels arquitectes més importants del segle XX i aquest Museu de Sa Bassa Blanca és l’únic projecte que va dur a terme dins Europa. Tot i ser un gran desconegut, Fathi és un dels arquitectes més importants del segle XX. Ell va ser el creador de l’arquitectura sostenible. Va ser el primer que va començar a xerrar de l’ús de materials tradicionals com el fang, de l’efecte de doble circulació d’aire als edificis per refredar-los, de la captació d’aire, de l’efecte “botijo”, de la feina i de l’empoderament de la comunitat. Abans de projectar un edifici es preocupava de saber el que volia la comunitat per saber quins usos es donarien.

També et pot interessar:  JOAN BUADES: A LES BALEARS SOM VÍCTIMES D’UN DESNONAMENT MASSIU

Per això publicarem un llibre en quatre idiomes dedicat a la seva feina a aquest edifici i farem un seminari durant el mes d’octubre coincidint amb la setmana de l’arquitectura.

També és una manera de retre homenatge a Yannick i Ben, ja que foren uns visionaris, no només per concebre un museu com aquest en aquells anys, sino per saber comptar amb un arquitecte tan important. I és que tot i que Fathi era ja molt major quan va fer aquest edifici, era tot un desconegut a Espanya. Avui dia és tan famós que fins i tot Google li va dedicar un Doodle.

Com us plantejau aquest 25 aniversari?

“Sala oberta” és el nom que hem posat al programa. I és que m’agrada pensar en el terme teatral de “donar sala”, ja que reflecteix els homenatges que volem fer als artistes relacionats amb el museu, però amb la complicitat dels artistes i escriptors que ens visitaran.

Sense anar més lluny el dia de les Illes Balears vàrem tenir record de visitants i aquest dissabte 17 n’Agustin Fernández Mallo, un dels poetes més rellevants de l’actualitat, farà un recital de poesia. També tindrem l’obra “Paraula d’arxiduc” el dia 24, i dissabte 19 d’abril actuarà aquí l’artista sonor Llorenç Barber. El 21 del mateix més Antonia Vicens i Jaume Pont faran un recital de poesia. Ágatha Ruiz de la Prada, Carme Riera o Agustin Garcia Gual són altres personatges que seran protagonistes d’aquest programa dels 25 anys de Fundació.

No vull acabar l’entrevista sense demanar-te per la teva faceta d’escriptor. Quins són els teus darrers treballs?

Jo he escrit llibres i assajos sobre el “Camino de Santiago” i enguany he publicat un llibre que es diu “El rei de Ramnagar” sobre els meus viatges a l’India. Vull dir amb això que bona part de la meva literatura dels darrers anys tracta sobre la idea del viatge. A més som un gran defensor de l’”Slow Movement” i del que diuen els italians “decreccità felice”, és a dir el decreixement feliç. No tant el paradigme de créixer i créixer, sinó la intensificació dels processos personals. Un ideal contrari a la quantitat i a favor de la qualitat, consumir menys però. Per tot això, el següent llibre meu que es publicarà és sobre el camí anglès. Durant dos anys vaig recórrer caminant el camí d’Adrià i investigant castells i pobles. El llibre es diu “El camino de Adriano. Un verano inglés” i explica el camí en cinc moments temporals de la seva història, des de l’època romana en l’actualitat. Ara també he acabat una novel·la titulada “La maniobra de la reverència” sobre dos amics de la infància que es retroben als anys 70, després es tornen a trobar durant la transició, als anys 90 i finalment el 2015. És una història complexa molt del nostre temps, perquè un d’ells és un lider polític d’un partit dels apareguts els darrers temps.

Des del punt de vista d’un viatger com tu, com veus la cultura balear?

Jo la veig molt integrada en un plantejament essencial de les coses. Quan vius a Madrid o Barcelona et trobes una agenda cultural enorme. Aquí però, hi ha una cosa molt especial que feia temps que no trobava, tot i que hi ha molts menys actes, la gent té moltes més ganes de conversar, aprendre i profunditzar en les coses. Potser els illencs no us n’adonau d’això, però jo estic gratament sorprès. A Madrid la gent va als actes moltes vegades pel fet d’aparèixer i després se’n va tot d’una. Aquí no passa, aquí la gent va als actes amb vertader interès. Som feliç entre els mallorquins i a més he complit el somni de treballar dins una biblioteca.