JOSÉ ANTONIO ENCINAS I EL CORPUS CAVERNARIO MAYORICENSE

José Antonio Encinas dins la Cova Mitjana. Foto J.A. Pérez.
José Antonio Encinas dins la Cova Mitjana. Foto J.A. Pérez.

Encara no fa un any que Eva Cerdà va entrevistar José Antonio Encinas que, aleshores, havia editat el Corpus Cavernario Mayoricense. Avui 2 d’agost de 2015, en motiu de la distinció que l’ajuntament de Pollença ha concedit a Encinas, la reproduïm a puntinformatiu.cat

Fa pocs dies ha vist la llum el Corpus cavernario mayoricense, de José Antonio Encinas, un llibre de 1.355 pàgines, en el qual es recullen més de 3.500 cavitats i 50 anys de feina: tota una vida. Tanmateix, però, el mateix Encinas, autor d’aquesta obra ingent, comenta que continua treballant amb noves coves, que té material i que, si no és en un nou llibre, serà a través de la seva web, però que donarà a conèixer els seus nous estudis.
Amb el Corpus cavernario mayoricense damunt la taula, José Antonio ens parla sobre aquests 50 anys de vida a Pollença i de passió per l’espeleologia.

– A Pollença, sou ben conegut, però no estaria de més saber com vàreu arribar fins aquí?

Vaig arribar a Pollença dia 1 de gener de 1964 i l’endemà ja vaig anar a visitar les coves del Drac amb els meus germans, que feia temps que eren per aquí amb els pares. Jo anava per enginyer, via mestratge industrial. Estava a Sevilla i, per aquella època, hi va haver una moguda estudiantil, en la qual hi va haver morts i tot. Sense estar-hi ficat, m’hi vaig veure implicat, ja que, com a represàlia, el govern de Franco va retirar les beques (jo sempre vaig estudiar amb beques), amb l’agreujant que tampoc volia pagar els endarreriments. Vaig agafar tapins i me’n vaig anar a peu cap a Huelva, perquè nosaltres som d’allà, els vaig explicar què passava i que no me mouria d’allà fins que no em pagassin el que em devien. Vaig estar tres vespres dormint a comissaria, fins que em pagaren els endarreriments. Amb aquests doblers, vaig poder pagar allò que devia a la pensió de Sevilla i el viatge cap a Mallorca. La cosa no va acabar aquí. A València, em varen detenir per viatjar sense permís del meu pare essent menor d’edat, jo aleshores tenia 17 anys! I no tenia el permís, perquè no li ho havia demanat. De fet, a totes les cartes que m’enviava mon pare, me deia i me repetia: “Vine cap aquí, vine…” Ell, que també havia tengut problemes polítics, estava enamorat de Pollença, havia estat arribar a un altre món!

– I quan, a la fi, arribàreu. Què va passar?

Quan vaig arribar, mon pare va ser fulminant: no pots continuar fent de senyoret, mentre els teus germans fan feina. Aquí just, just pagam el lloguer. Això és el que hi ha: no te’n pots anar, perquè no te don permís.

– Alguna vegada us heu plantejat continuar amb els estudis?

Quan estava a Comissions Obreres a la clandestinitat, em plantejaren que feien falta advocats laboralistes i, com que Dret es podia estudiar a Palma, vaig fer primer i segon. Jo anava i venia amb moto, però un dia que tenia un examen, es va espatllar i vaig haver de fer auto-stop. Es va aturar un cotxe que va resultar ser Mascaró i Pasarius a qui jo coneixia una mica, i xerrant, xerrant, tot i que em va costar dir-li, perquè ell era bastant del règim, li vaig explicar que estudiava Dret. “Tu advocat? No t’hi veig de cap de les maneres, embolicat entre plets…”, em va dir. He d’estudiar una carrera, així no vaig… “Ca, ca, ca… tu ets un humanista, però no de la part de lleis…” I em va fer una reflexió: “Ton pare tenia raó, aquell no era el moment. Les coses s’han de fer quan es poden fer”. Aquell dia vaig anar a l’examen, sense fer-li gaire cas. Però… hi vaig pensar més de dues vegades i vaig veure clar que havia perdut el tren i m’havia de conformar cap allà on la vida m’havia duit, que tampoc no estava malament: me vaig casar, he pogut fer una casa…

– A què us heu dedicat?

Vaig començar a fer feina amb el mestre Biel Mesquida, el vell, que era guixaire format als Gremis de Barcelona, d’on eren originaris. Els meus germans ja hi feien feina. Em va posar de peó, però una vegada el mestre Mesquida em va demanar que l’ajudàs amb uns arcs i unes corbes. Mentre l’home dibuixava, jo vaig veure que s’havia equivocat i li ho vaig dir. Ell va reconèixer que sí, que s’havia equivocat, però es va picar i em va donar una explicació que a l’escola no m’havien donat sobre perspectiva. A partir d’aquell moment, em va dir: “No te’n vagis amb els altres, vine al meu costat” i així vaig anar pujant fins que, en una reunió al Club, on fèiem un cel ras, se m’acostà una persona del poble que va veure que tenia dibuix i coses tècniques, i em va posar en contacte amb en Riusech, amb qui vaig estar devers 15 anys! És més, amb el mateix Riusech i un arquitecte, vàrem formar una societat, fins que en un moment donat, devers els anys 80 i busques, en un moment de molta crisi com ara, vaig crear la Cooperativa de Constructors. Arribàrem a ser 80 homes i férem moltes licitacions públiques… Aquesta ha estat la meva vida, sempre he fet feina…

– L’espeleologia mai no ha estat la vostra professió?

He fet feina per a arqueòlegs, per a geòlegs… però períodes curts en què em sol·licitaven i aprofitava les vacances per fer-ho venir bé. Ara bé quasi tots els anys, per les vacances, me n’anava a expedicions als Pirineus, a Àfrica…

– Com us explicau aquesta passió per l’espeleologia?

Em vaig criar en un col·legi d’auxili social a Nerva, al costat de les mines de Rio Tinto, el complex miner de coure més important de tot Europa. Allò està ple de mines i, és clar, els nins tot és curiositat; veus un forat negre i te mors de gana, encara que tenguis una porada, d’entrar-hi. Ens tiràvem dins pous… fèiem animalades… Però aquesta afició se veu que em neix d’aquesta època.

– Més enllà de baixar a les coves, també us agrada descobrir i difondre informació?

Amb els meus germans, anàrem a les coves del Drac, a les d’Artà… i jo vaig veure que, per tot, tenien uns plànols i uns llibrets. Jo ho anava comprant i així vaig començar a voler saber més i més, però, creient que hi havia quatre o cinc coves, aviat es convertiren en vint-i-cinc o trenta, i, quan me’n vaig témer, tenia un caramull de fitxes i ja no me podia aturar…

– Així va sorgir el Grup Nord de Mallorca (GNM)?

Amb els quatre germans, com a cosa nostra, ens dèiem: el Grupo de Exploradores. Qualque vegada, venien altres al·lots, entre els quals els germans Toni i Miquel Marquet, que vivien per can Jura. Va ser amb ells que decidírem aplegar-nos, perquè havíem de posar doblers per comprar cordes, escales… En principi, érem nosaltres. Després s’hi afegiren sis o set persones més, i així ens anava millor. Però, en un moment donat, vàrem veure que tendríem problemes amb la Guàrdia Civil, per allò de l’associacionisme. És clar que si ningú no te denunciava, no passava res. Però havíem tengut qualque problema amb algun pare.

– I què vàreu fer?

Durant un temps, la Creu Roja ens va donar cobertura legal durant un temps. I, quan la situació es va normalitzar, llavors va néixer el Grup Nord de Mallorca (GNM), si bé he de dir que el primer grup d’espeleologia mallorquí és dels anys 50, es deia Equip Espeleològic Mallorca (EME), i estava integrat per intel·lectuals de l’època entre els quals el Pare Veny, un tal Palou i un pollencí, Rotger, que estava en una universitat d’Estats Units i al qual ningú no li ha fet cas. Aquesta gent es dedicava a investigar coves per la fauna. Varen posar molt bones fotos i plànols molt ben representants… A més, tot està escrit com és la cova, com s’hi va… Jo em sent, d’alguna manera, el deixeble del Pare Veny, perquè quan ell preparava la seva tesi doctoral d’Història, que es diu Les coves sepulcrals del bronze antic a Mallorca, on es reuneix una setantena de coves soterrànies d’ús funerari, jo li vaig ajudar amb allò que ell em demanà i, al seu costat, vaig aprendre moltíssim. Ell ha estat la meva escola, em recomanava llibres, m’esporgava lectures i em dirigia una mica.

– Com neix el GNM?

El GNM és el primer grup de l’època que es formalitzà. Després en sorgiren altres. Tanmateix, però, la cobertura legal ens va permetre ser independents, però la realitat sempre s’acaba imposant. Durant anys vàrem tenir el local social a ca seva d’un de nosaltres, després Colonya ens va facilitar un local a l’antiga biblioteca del Port de Pollença, cosa que va ser la nostra primera ajuda institucional. I, finalment, després de la moguda política al Club, formàrem la Secció de Muntanya de la qual el GNM n’era un apèndix.

– Explicau-nos això de la moguda del Club?

En aquell moment, el Club tenia 1.200 socis i era un local mort, un bar on hi anaven quatre carques que no feien res. Nosaltres cercàrem un candidat renovador, trobàrem Don Pere Peiró, que va estar d’acord amb la nostra proposta, que era obrir el Club als joves. Amb aquest intent, cada vegada que s’organitzaven debats, el Saló del Club s’omplia de gent… Així arribàrem al Club, perquè Don Pere era una persona acceptable per a la generalitat dels socis i per als joves, havia demostrat que era una persona inquieta: havia organitzat el Certamen, el cinema amateur… Si ens haguéssim presentat qualsevol de nosaltres, segur que haguéssim perdut!

– I així sorgeix la Secció de Muntanya?

La Secció de Muntanya i moltes altres seccions del Club. No te creguis, haguérem de reformar els estatuts del Club i tot! La nostra idea era que, al Club, hi cabessin moltes seccions. El GNM era un apèndix de la Secció de Muntanya, perquè a l’època espeleologia anava amb muntanya i a nosaltres ens interessava la cobertura legal, qui estava més amunt o més avall, no ens importava.

– Encara sou membre del GNM…

Som apuntao del GNM i de la Federació. Estic en actiu, contínuament a la muntanya, però el tema és un poc així: Quan formes un grup, és un grup ben avingut i ningú mana a ningú. Quan la burocràcia s’imposa, hi ha gent que es creu que un grup és una cosa burocràtica i fins que la direcció no dóna una ordre, no es pot fer. La nostra activitat funciona d’una manera i la burocràcia, d’una altra. Això són mètodes… Jo no els convoc, vénen.

– Els llibres que heu escrit què són respecte aquest?

Qualsevol llibre dels meus és un apèndix d’aquest. El pare Veny deia “Jo no tenc un calaix ocult, secret, que ningú ho vegi… jo faig articles per donar compte periòdic d’allò que faig”. Jo crec que tenia raó. Per això, cada uns quants anys, quan he tengut material per treure un article, l’he tret. Per això, hi ha molta gent que es permet criticar-me i té arguments, perquè coneix el que faig… cap a quin sentit va allò que estic fent.

– Us queda alguna cosa dins el tinter de l’espeleologia?

He publicat diversos estudis sobre punts de vista relacionats amb les coves, però me’n queda un que no faré jo, perquè necessit que algú el faci. Som un admirador de Juan Ramon Jiménez, que és paisà meu. M’entusiasma Platero y yo, en especial, quan explica que baixa a l’aljub de ca seva i conta que tot el poble és ple de galeries… ho fa d’una manera tan meravellosa, que, si jo trobàs a Mallorca, algú que escrivís així… li cediria el centenar de llegendes que tenc detectades. A les Rondalles mallorquines, me les he llegit més de dues vegades, reconec que la feina feta per Alcover és una joia, però està filtrat per l’Església. Ell va agafar el tresor i tot allò que era pagà, ho va esporgar… Des del punt de vista cultural, això és una barbaritat. Per altra banda, el folklorisme me molesta. Seria magnífic trobar un literat que s’allunyàs del folklorisme d’Alcover i s’apropàs a Jiménez, perquè, és clar, jo no tenc llegendes senceres, tenc fragments: una frase “Diuen que tal…” A part que un 80 per cent de les llegendes tracten d’explicar la majoria de topònims… Però, és clar, és molt difícil agafar uns fragments, plasmar-los en una estructura literària i que sigui bona, elegant… Jo som incapaç!

– Això és gros… com definiu aquest Corpus cavernario Mayoricense?

Això és gros… sí, però… no ho hauria de ser tant, perquè el meu plantejament eren els anuncis de televisió que te conten una història amb pocs minuts. Quan em vaig plantejar fer el llibre, vaig pensar que volia que fos com un llibre d’anuncis. Per tant, he hagut de reduir plànols i informació. Ha arribat a reduir a quatre o cinc línies de text, quinze pàgines d’informació!
La bibliografia és extensíssima. Cit a qui he de citar i no cit a qui no ho he de fer.
Llavors hi ha una feina que també he fet que és comprovar les dades personalment.
Hi ha tota una vida! Tot i que, des que la vaig donar per acabada, he elaborat material nou.

– Dins aquest Corpus cavernario… quina presència té Pollença?

Obre l’apartat de Pollença i ho veuràs. T’ho diria en dues paraules, però has de veure el mapa. Mira’t el mapa i mira els punts negres que són coves, i compara’l amb qualsevol altre de Mallorca. Pollença està acrivillado. Mira Escorca, allà n’hi ha 300 i a Pollença, 700. Té una estructura geològica molt turmentada i en haver-se disgregat, s’han format moltes cavitats. En altres indrets, això no passa. A Manacor, també passa quelcom semblant, però és molt més pla i les coves són immenses. També és cert que, a Pollença, ens hi hem dedicat molt més.

– Per acabar, quina és la cova que més us agrada?

La meva joia és Cornavaques, perquè té una importància especial… A la meva web, hi ha un parell de fotografies i és una cova que s’ha de veure. A l’hora, tenc terror de parlar-ne, perquè la destrossaran i no som gelós, perquè, per sort, la cova es protegeix tota sola. És molt amunt i fa falta material per endinsar-s’hi. Hi ha unes columnes estalagmítiques de 16 metres d’alçada, primíssimes, elegantíssimes… i després hi ha un llac. Per damunt hi ha una altra cascada. A més a més, té un pou, on tot és d’extrema delicadesa. La cova ens la varen dir uns caçadors que s’hi refugiaren de la pluja i hi estiguere devers sis hores. La cova ja era coneguda, però els caçadors veieren un forat pel qual passava aire i ens explicaren que hi havien tirat pedres i que hi havia cosa. Amb els meus germans, hi anàrem i ens ficàrem pel forat: una meravella!

66total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e