JOAN CERDÀ SUAU, EN JOAN “POTECARI”, FOTÒGRAF (I)

82

Tots els humans dins la seva infantesa tenen somnis i il·lusions del que volen ser en ésser grans, il·lusions que varien d’un any a l’altre. Generalment voldrien seguir la professió del pare, que és la que tenen més a prop i hi conviuen des del naixement. No sempre passa així, influeixen molts de factors. No és el mateix preparar-se per una carrera que entrar de ple en el mercat del treball. Un dels factors són els amics, parlen, converses més o manco prolongades, i se formen la idea del com és d’una determinada actuació professional. Les altres se limiten a tendències que si la deixen prosperar se convertirà en vocació. En moltes ocasions les ofertes de treball corresponen a la inclinació que la persona voldria i accepta per necessitat, o perquè els anys van passant i no hi veu altra sortida. És el que passa a la majoria. Per aquesta raó a Pollença mateix existí l’emigració, anar-se’n a un altre país per millorar. Altres per agradar-los l’agricultura, professió més estesa en temps passats, i per mor de la decadència sobrevinguda fa uns anys foren molts els que hagueren de canviar de professió, veure’s obligats a fer-se cambrer, guàrdia municipal o picapedrer. Coneixem persones que han acabat una carrera universitària i no troben feina, o bé que precisa d’anys per fer-se una clientela. Degut a que el temps va passant i ve l’hora de formar una família, cerquen col·locar-se, tant si és de policia, oficinista, camioner o pescador. Per haver-se casat ja no n’han cercat d’altre, o ésser difícil trobar-la després de tenir unes obligacions familiars. La professió és tan digne una com l’altra. Però aquells que han estudiat una carrera universitària per vocació, han hagut de dedicar anys de sacrificis per al final quedar amb un títol penjat a la paret, no és just, però el mercat de treball té uns condicionants i no pot admetre tota la mà d’obra que sorgeix i que va en augment. Al final han adquirit una vasta cultura superior, però la societat els veurà pel treballs que estan realitzant, no pels estudis superiors que en gran sacrifici han obtingut. D’aquesta manera seran respectats i considerats. Sempre tendran la satisfacció de tenir uns coneixements superior a molts. D’aquesta manera hem conegut Llicenciats en Filosofia pagès de professió. Un metge Agent Judicial, un Llicenciat en Dret Policia Municipal.

Així passà amb en JOAN CERDÀ, conegut per en Joan “Bestard”. Ell estant a prop d’anar-se’n voluntari al servei militar, tenia la intenció de passar els anys de mili, en aquell temps eren dos anys, a la Secció de Fotografia de la Base d’Hidres. Per aquest concepte ja firmà la instància posant de professió fotògraf, essent molt rudimentaris els coneixements que tenia, a més no disposava de càmera fotogràfica. Se va intentar formar a l’única casa de fotografia del poble, sols per aprendre i tenir els coneixements bàsics. El titular d’aquest estudi era l’amo en Guillem Bestard Cànaves, tal vegada el primer que obrí com a professional un estudi a Balears. Aleshores aquest titular se trobava a Londres, ja que estava casat amb una maonesa exiliada en aquella capital, na Margalida Comas.

La casa en aquells moments la regia el seu fill Josep, el qual li donà feina de seguida. El fill era més donat a tertúlies al Club Pollença que a la professió. En aquella època se trobava de Conserge d’aquella societat en Miquel Ferrer “Marjo”, bon conversador i animador de les vetlades que s’allargaven algunes vegades, passades les quatre de la matinada. En aquestes tertúlies hi prenien part el metge Dámaso, el metge Daniel Medina, els germans telegrafistes, de Pollença i del Moll, Pedro i Pep Jaume Garcia de Paredes, en Coves electricista i la seva dona i en Josep Bestard. En Josep molts d’aquells matins no podia estar al front del negoci, per cansament i son.

També et pot interessar:  ELS PEIXOS EN LA TOPONÍMIA COSTANERA

L’amo en Guillem en una de les estades a Pollença i que ja coneixia en Joan i la forma de treballar, home feiner i en ganes d’aprendre, se dedicà en principi al revel·lat de la fotografia d’aficionat. El titular no era molt acostat a l’església, és a dir, que el seu republicanisme el tenia més a prop a l’idea de Guillem Cifre de Colonya, creador de l’Escola Lliure a Pollença i que hi ostentà càrrecs en aquella institució, per tal motiu sondejant en Joan li demanà si anava a missa, en contestar-li afirmatiu, li digué que els diumenges a ell l’enviaria complir amb els deures religiosos. Conta en Joan que els diumenges quan sentia tocar les campanes li dava permís del temps necessari per aquest compliment. Ell hi anava o deixava d’anar-hi, però en Joan ho calculava bé per tornar ésser al treball i que l’amo en Guillem no se n’adonàs de si hi havia anat o no.

La fotografia professional la feia, en principi, en Josep Bestard fins que en Joan Cerdà tingué bons coneixements del maneig de la càmera professional. Era l’any 1947. També s’ha de dir que els aficionats molts no se podien permetre el luxe d’adquirir una càmera fotogràfica, Can Bestard, disposava d’un cert número de reduïdes càmares, d’ una forma cúbica i de color negre, el maneig era molt senzill. Se llogaven per dies, degudament preparada, on després tot el procés s’havia de fer al laboratori, treball que durant uns anys cuidava en Joan Cerdà.

JOAN CERDÀ SUAU, fill d’Antoni Cerdà Mates, “Potecari”, operari de l’Ajuntament de Pollença, i de Maria Suau Torrandell, mestressa de casa, neix a Pollença al carrer Gonçal Ferragut, el dia 6 de juny de 1930. Les primeres lletres a l’Escola dels SS.CC. o col·legi de les monges noves, per passar després a l’Escola Pública, conegut per Cals Mestres, a Monti-sion, feu la primera comunió a l’Església Parroquial. A l’edat de l3 anys el seu pare volgué que completàs l’edat escolar, que en aquella època era als l4 anys. El Director del Col·legi, Gabriel Sastre, de l’Hotel Miramar del Moll, li proposà que durant un any pogués donar classes als més petits, cosa que acceptà sense que hi hagués cap classe de remuneració. Complits els catorze anys s’integrà al mercat del treball. Començà de mosset de fuster amb el mestre Antoni “Volantí”, fuster de carros, tenint el taller al carrer del Jonquet. Així passà dels 14 al 17 anys. La feina de fuster no era lo seu, tenint la idea de fer la mili a la Base Hidres i passar a la Secció de Fotografia del Destacament, pensant en seguir la carrera militar d’especialista- fotògraf.

Quan compli els 18 anys, per tenir els coneixements bàsics per entrar a l’Escola on altres pollencins s’havien fet especialistes d’aviació en les diverses especialitats, com era en Joan Serra, en Josep Sina, Jaume Rotger, entre altres, anaren a l’Escola d’Especialistes d’Aviació, uns a Lleó i altres a Màlaga que no tots aprovaren. En Joan juntament amb un altre pollencí, en Jesús Nillo, se presentaren a l’Escola d’Aviació a Madrid, on se prepararen durant un any. Al final no ingressaren ja que el número de places era molt limitat.

De tornada a Pollença, seguí fent feina a Can Bestard, tenint els coneixements més amples, després d’haver passat un temps a una Escola de fotografia. Encara li quedava temps, abans d’anar-se’n a la mili, d’anar a cobrar factures per un oncle seu, el traginer Josep Villalonga, que en aquella època l’any 1950, li donava un duro cada diumenge.

A la Base d’Hidres del Moll complí els dos anys que havia firmat. Després del temps reglamentari d’instrucció passà a la secció de fotografia, tot per la influència del Coronel Llorente, Jefe en Cap d’aquell destacament militar. De companys allà se trobà amb quatre especialistes sortits de l’Escola, que ja tenien el grau de Cabo 1ª, professionals d’aquela feina, eren en Lomas, Casado, González i Ambroy, que amb el temps els uní una gran amistat. Basta dir que en moltes missions que feien els avions, ja que pertanyien al SAR, o sigui avions de Salvament, enviaven en Joan, carregat amb una d’aquelles pesades càmares de l’exèrcit.

També et pot interessar:  WISH YOU WERE HERE

Essent els avions els Dorniers, trimotors, tenint una forma de barca, a damunt tenia una comporta. Conta en Joan que s’hi col·locava, degudament fermat, per quant les turbulències el podien expulsar d’aquell enfony i enviar-lo fora de l’aparell. Aguantant la pesada càmera, havia de fer les fotografies que li manaven i el lloc on havia de veure l’activitat de salvament per al que l’havien enviat. Segueix contant que no era una missió còmode, més bé al contrari, a més que era treball per fer el professional, havia de ser un especialista.

Durant el temps de la mili, quan podia anava a Can Bestard a treballar les hores que tenia lliures, a més que el pagaven bé, ho precisava, així tenia per cobrir les seves despeses. Una vegada llicenciat, l’any 1952, s’incorporà de ple a l’activitat de la fotografia a l’empresa de Can Bestard. En aquesta època, no tan sols tingué la missió de la fotografia d’aficionat, sinó la professional que li encarregà en Josep. A partir d’aquest moment se convertí en el responsable de la fotografia de Can Bestard. Tenir esment a les fotos d’estudi, composició, atendre al client, el revelat de les plaques que per ésser de vidre havia d’anar molt alerta a no rompre-les ni o ratxar-les, manejar l’ampliadora, muntar les fotografies, que és tot un art i presentar-les als clients.

La dona de’n Josep, na Magdalena Blanquer, se limitava a cobrar i rebre els encàrrecs, ja que se trobava al front de la botiga. En Joan donava compliment tant els d’estudi com els de fora, que consistien en anar a fer reportatges de noces, comunions, festes privades i familiars. Assistir a certs actes oficials i a processons, tot per quedar constància per a la premsa. És a dir, per tot allà on el precisaven. Pels desplaçaments disposà del medi necessari per poder acudir als llocs o centres que fos necessari la seva presència. El primer medi de locomoció que va comprar fou una moto Guzzi. S’ha de tenir en compte que amb el temps se convertí en el fotògraf oficial dels hotels Illa d’Or i Formentor. D’aquesta manera sortia a fer reportatges allà on reclamaven els seus serveis, tant si feia sol com si plovia. Anys després va adquirir un Seat-600, que li costà 80.000 pessetes, que pagà en gran esforç. Passava que en aquella època hi havia més demanda que fabricació. Va obtenir el cotxe a través del taller de Can Fornet, de Pollença, on el fill, que festejava la germana de’n Joan li unia una gran amistat amb Can Darder de Palma, concessionari de la casa Seat. Quan certs pollencins, que estaven subscrits en molta antelació ho saberen l’increparen d’aprofitat, que era una injustícia ell passar a davant els altres. Ell ho precisava pels reportatges del Moll i de la Cala San Vicenç, així com els de fora vila, dels encàrrecs a l’Hotel Formentor, tan distanciat del poble. Insistint els altres que ells també tenien necessitat d’aquell medi de locomoció. El temps tot ho cura i així també passà obtenint dins breu temps aquella petició tan ansiada. Després les aigües quedaren calmades.

Ramon Reig

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of