JOAN BUADES: A LES BALEARS SOM VÍCTIMES D’UN DESNONAMENT MASSIU

213

Un dels ponents que han participat a les jornades d’Educació per la Vida, que s’ha celebrat aquest mes d’octubre a Pollença, ha estat Joan Buades Beltran. Aprofitant aquesta visita al municipi, al PiP volguérem parlar amb ell, no sols per la seva participació com educador, sinó pels diversos aspectes de la seva trajectòria vital.

Joan Buades, inquer de 55 anys, és professor de llengua i literatura catalana a un institut de Barcelona. Recentment va publicar la novel·la “Crui. Els portadors de la torxa” que, tot i ser autoeditada, va guanyar el premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès. Però Buades també és especialista en un tema que als pollencins ens toca molt de prop: el turisme i els efectes sobre la vida de les persones. Buades forma part del grup d’investigació sobre Sostenibilitat i Territori de la UIB i ha publicat mitja dotzena d’assajos sobre el tema. A més de tot això, durant el pacte de progrés va ser diputat i conseller per Els Verds.

– Ets educador, escriptor, investigador sobre turisme i sostenibilitat, polític… però, ara mateix com et definiries?

Jo sóc un aprenent permanent, una persona amb molta curiositat. El que m’interessa és saber com funciona el món i com construir projectes comunitaris que tinguin a veure amb la democràcia de veritat i la natura. Em consider un investigador de la vida en un sentit profund, de plantejar que punyetes feim aquí i com podem viure millor, en un moment molt complicat a escala global, però també en l’àmbit local. Les tres vessants que em mouen són democràcia, medi ambient i justícia social.

– Entrant de ple al tema pel qual avui et trobes a Pollença. Com hauria de ser una educació per la vida?

Jo crec que primer hem de reconèixer que aquest artefacte anomenat educació a les Balears, no només no funciona, sinó que es troba en situació de coma. I ho dic perquè tenim un 40 per cent dels nostres joves que no es treuen l’ESO, un abandonament escolar enorme; i per la part alta, en educació superior, tenim la meitat dels estudiants universitaris que hauríem de tenir respecte de la mitjana espanyola.

Tant quan depeníem de Madrid com ara, que depenem de Palma, mai s’ha produït un canvi qualitatiu a favor de fer de l’educació una prioritat comunitària a les Illes. Per tant, des del punt de vista d’aquesta infraeducació que tenim, cap on hauríem d’anar?

Crec que hi ha dos colls de botella que fan que els mestres no puguem ser uns vertaders ajudants dels nostres joves per progressar. El primer és la qüestió de qui mana a l’escola. Des de sempre el que mana és un director que ha posat inspecció educativa i la Conselleria. És a dir, és un delegat de l’administració dins l’escola. Però, jo trob que els instituts haurien de ser un viver de democràcia real per als alumnes, famílies i professors. Els directors dels centres públics haurien de ser elegits per les comunitats escolar a les quals serveixen. Això reforçaria la idea que la vida -transparent i democràtica- es practica ja des de l’escola. És un coll de botella molt gran perquè en general, qui fa de director, és una persona que no fa classes, i per tant fa una feina de gestió molt allunyada del que hauria de ser una vivència democràtica del centre.

El segon coll de botella és que les nostres administracions, històricament, estan acostumades a parir currículums enormes. Si mires els de matemàtiques o de llengua, tenen entre 50 i 70 pàgines. Els països on funciona l’educació són països que et diuen, “en quatre anys els teus alumnes han d’arribar a aquest nivell de mates”, i tens cinc fulls que t’ho diuen. Llavors, cada escola i cada institut hauria de fer el currículum adaptat al tipus d’alumnat que té. En funció si està en una zona industrial, turística, agrària… si té més diversitat humana o no… En definitiva, s’ha de reduir dràsticament el currículum i s’ha de tornar a donar poder a la base, que són els mestres, les famílies i a l’alumnat. A Balears i a Espanya això està completament bloquejat, perquè tot és burocràtic. No és educació, és ensinistrament. Estem educant per fer robots, el que hem de fer és rompre aquesta carcassa que no deixa respirar un sistema educatiu que no deixa connectar amb la vida reial.

– Però ara les a escoles i instituts estan treballant amb sistemes com els ambients de Montesori, el treball cooperatiu, el treball per projectes, els tallers, etc. No és una passa endavant això?

El que passa és que a infantil i primària és molt més fàcil aplicar mètodes més avançats perquè a aquestes etapes els alumnes tenen un tutor o tutora que els té moltes hores i, com a màxim, hi ha un especialista o dos més adossats. Però després arriben a secundària i els alumnes passen de tenir dos o tres professors a tenir-ne 11 o 12. Per tant, és cert que per la part de baix sí que hi ha una millora, però els alumnes creixen i arriben a una franja d’edat que és catastròfica. Entre 10 i 14 anys, que abasta entre final de primària i inici de secundària, hi ha un fracàs escolar brutal, sobretot a les Balears. Això és perquè molts d’alumnes que han estat criats amb molt d’amor, amb projectes, ambients i aquestes coses, es troben amb una crua realitat que han de competir aprovant uns exàmens i uns currículums que no els diuen res i que no estan gaire personalitzats. Això és un fet, no és una opinió.

– Al Port de Pollença hi ha una escola amb un cinquanta per cent d’alumnes de fora. Tu has escrit un Manual d’educació intercultural per a la Secundària de les Illes Balears. Estem afrontant aquestes situacions d’una manera correcta?

A Balears no s’ha treballat aquest fet tan miraculós que és tenir les Nacions Unides dins una aula. A aquest fet se li hauria de donar un valor en positiu. Jo vaig intentar fer aquest manual per suggerir vies de feina que és fan a països nòrdics o centrals d’Europa. I això implica transmetre la idea que és pollencí o mallorquí qui viu aquí, no només qui ha nascut aquí. S’ha de començar a usar un llenguatge inclusiu usant expressions com “és un pollencí del Marroc” o “és un pollencí d’Inca”. També s’ha d’intentar convertir aquesta diversitat cultural en un projecte educatiu. Jo ara, per exemple, estic coordinant al meu institut un grup de cinc professors de primer d’ESO amb els que feim un projecte anual anomenat Planeta -Institut Príncep de Girona. Estem buscant les arrels dels nostres alumnes per després tenir una espècie de selfie de qui som nosaltres.

La immigració és un dels grans temes del segle XXI. Abans la gent era de Pollença, però això s’ha acabat. I que hem de fer? Treure tothom a fora? Això no és possible. El que hem de fer és que tothom se senti pollencí mirant-nos uns als altres i recreant una identitat pollencina que no serà la mateixa que fa trenta anys.

– Però curiosament, segons paraules teves, els que som d’aquí sembla que molestam a la indústria turística?

És obvi. El sistema econòmic que tenim ha provocat que les Balears tinguem la composició sociològica més diversa de l’estat espanyol. Això ha passat perquè aquí ha pogut venir gent que no tenia estudis de tot el món a posar blocs, a fer de cambrer o a fer net. Això ha provocat que el creixement demogràfic de les Illes hagi estat superior al de llocs com Marroc, Algèria o Tunísia, provocant un impacte molt gran.

Clar, aquest sistema econòmic que ha provocat aquesta immigració massiva cap aquí, crea damnificats. I els primers damnificats són la joventut balear. És a dir, els menors de 40 anys a Mallorca ho tenen infinitament més difícil que fa 30 anys, perquè no hi ha feina qualificada per a ells i a la vegada estan competint amb moltíssima més gent que ha vingut de fora i que també s’estan formant. Aleshores és com un desnonament massiu.

A això li hem d’afegir un altre dels efectes laterals de la febre constructora i turística, que és que s’ha disparat el preu de l’habitatge com a residència. Així et trobes que la gent jove d’aquí, fins i tot de soca-arrel que com que els seus pares han venut la terra i les propietats, ja no poden tornar a vendre, però tampoc poden pagar un lloguer elevadíssim com els que paguen els turistes. El resultat final és que el qui pinta menys a Mallorca, a Menorca o a Eivissa, és un mallorquí, un menorquí o un eivissenc. La turistització massiva sense control ha provocat que la gent no entengui el que li està passant, i això és molt dramàtic per a la consciència col·lectiva.

– Ets “antiturista”?

No. Però el que sí que s’ha de dir és que als 50 va començar un turisme incipient que als anys 60 això va rebentar. I quan el president Canyelles, que era un corrupte, presumia de sector turístic, teníem 6 milions de turistes i Balears era la segona comunitat en renda per càpita de tot l’Estat. Ara mateix tenim 14 milions de turistes, però som la setena o vuitena comunitat d’Espanya en renda per càpita.

Els primers 15 o 20 anys de l’arribada del turisme la gent va tenir doblerets per comprar una casa o un cotxe, però una vegada acabat aquest cicle, amb una arribada de turistes molt major només ha contribuït a deteriorar el paisatge, a esgotar els recursos naturals i a empobrir la població, perquè el que hi ha, s’ha de repartir entre més gent. És una estupidesa confondre més nombre de turistes amb més benestar. No estic en contra del turisme, però el que està clar és que amb 4 o 5 milions de turistes ben administrats seríem més rics.

– Enguany s’ha tancat la carretera de Formentor. Això es pot interpretar com un dels primers efectes evidents de la saturació turística. En quin punt ens trobam i fins on pot arribar això?

Els ecologistes dirien que el que s’ha fet a Formentor és un Green Washing, un rentat de cara verd. Tothom parla de ser sostenibles, però la realitat no va per aquí. La realitat és que hi ha 14 milions de turistes per 1 milió 100 mil habitants. Imagina’t si a Espanya vinguessin 14 vegades més turistes que habitants té el país. Això és insostenible a molts nivells, ja fa molta estona que estem passats de rosca. No passaran 20 anys més així.

Ara la lluita principal és com pot revertir aquest excés una mica. I l’única manera que hi ha és empoderar a la societat, que les institucions públiques regulin. Que es reguli davant Airbnb, les constructores, companyies aèries… Per exemple, els rentacar tots estan matriculats a Madrid però col·lapsen les nostres carreteres. Per això s’han de posar uns impostos que facin dissuasiu matricular a fora, que es paguin els imposts aquí, i que això reverteixi en transport públic. S’ha de fer una democràcia reial on els costos del turisme, en lloc de pagar-ho els que vivim aquí, ho paguin els que ho provoquen i se’n beneficien, especialment els grans lobbies. Però no hi ha cap força política, ni de dretes ni d’esquerres, interessada en això, o bé perquè estan untades o perquè tenen por. I això és el drama de Balears.

– Seguint a Formentor. L’hotel Formentor és del grup Barcelo, sobre el que has escrit el llibre “Do not disturb. Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico”. Quin és el poder real d’aquests imperis?

Total. Per exemple, aquí no hi ha hagut mai una política a favor del transport públic. Aquí tots els governs han fet la feina bruta dels que volen dur molts turistes. I perquè venguin molts turistes es necessiten que les portes d’entrada i de sortida, que són ports i aeroports, siguin cada vegada més grosses. Llavores, quan els turistes arriben aquí, necessiten autopistes, i no per fer córrer més, sinó perquè literalment no hi caben. I qui ho paga això? El mateix passa amb les potabilitzadores i depuradores. Aquests grans lobbies turístics el que volen és tenir-ho tot al màxim perquè hi hagi aigua a les puntes d’estiu. Després no hi ha doblers per a hospitals, per a escoles, per a residències. A les Balears l’1 per cent s’ha fet increïblement ric a costa dels interessos de la majoria, fins i tot en plena crisi. Ara totes les depuradores de les Balears estan a la UCI a causa del turisme, i qui ho pagarà? La gent normal de Mallorca està subvencionant el creixement infinit a costa de la seva qualitat de vida i la seva renda. És el negoci de na Peix Frit, que deim per Inca.

– Tu has estat quatre anys diputat del parlament Balear. Es pot fer alguna cosa realment des de la política?

Hi ha països que fan coses. El que hi ha d’haver són polítics diversos, però que estimin la seva illa. El que necessitam és gent honesta i coratjosa. Tenim inflació de gent que parla de sostenibilitat però que després va a fires turístiques. Això és una contradicció. El que hem de fer és baixar la pressió a l’illa en temporada alta. Si et fixes, les tarifes d’aigua bonifiquen al gran consumidor, no pots ser que una parella de jubilats de Pollença paguin el metre cúbic proporcionalment més car que un camp de golf. Necessitam representants públics que estimin casa seva, i no n’hi ha.

– Canviant de tema. Recentment has guanyat un important premi literari, el premi Creixells, per una novel·la que et vares haver d’autoeditar amb un micromecenatge, perquè cap editorial ho va voler fer.

El vaig dur a editorials de Palma, València i Barcelona, i ni tan sols em varen contestar, excepte dues que varen dir que el llibre no anava amb la seva línia editorial. Crec que el món editorial en català és massa noucentista. És com si no es pogués parlar de temes reals i si a més ets perifèric, que no estàs a Barcelona, encara és molt més difícil. La veritat és que em vaig quedar al·lucinat que seleccionassin la meva novel·la per aquest premi, ja que jo no m’havia presentat a res. Per sort això m’ha permès tenir un contracte editorial. Em sembla que com a societat literària ens fa falta ambició, i plantejar temes potents. Si la literatura catalana vol ser completa, fa falta tenir gent que estigui en espai de frontera i que plantegi temes potents. Jo, modestament, vaig voler fer una contribució així. Si observes la història, veus per exemple que a la Mercè Rodoreda la varen dejectar fins que pràcticament es va morir. Ara jo l’estic explicant a literatura catalana de segon de batxiller com un clàssic. La indústria editorial grossa és molt mediocre. Sembla que sempre hem d’anar alerta amb el que publicam perquè no tenim prou públic. Estem dins uns cànons molt estrets.

– Per acabar. Fa poc més d’un any que estàs fent de professor a un institut al cor de Barcelona. Com es viu tot el procés a les aules?

Des de setembre de l’any 2016 tenc plaça a un institut de Barcelona, és a dir que vaig arribar allà al començament dels anys forts de l’independentisme. A més, el meu institut es diu Príncep de Girona i està al costat de la Sagrada Família. Aquest institut venia a ser l’institut espanyol de secundària per excel·lència de Barcelona, i fins fa tres anys el dirigia un militar. Actualment encara tenim una part de l’alumnat que són fills de militars, policies nacionals, guàrdia civils, etc. Evidentment, ser professor a Catalunya és molt més delicat que fer-ho a la resta d’Espanya. Hi ha companys a altres centres denunciats davant fiscalia per fer el que ha de fer un professor, que és parlar de la realitat que ens envolta. Aquesta realitat és que hi ha una majoria de la població que voldria poder decidir si vol ser un estat independent, i això va en contra de la lògica d’un estat espanyol que nega la major i, a més, amenaça amb detencions. No hi ha una tensió quotidiana, però sí que s’ha d’anar alerta.

Catalunya és una societat molt diversa i molt vertebrada democràticament però també és molt pacifica. Només hi ha hagut conflicte quan va haver-hi el 155 i ara amb els Mossos actuals. La gent pot tenir diferències d’opinió, però tu no ho vius a peu de carrer.

Ara, per exemple, en la commemoració de l’1 d’octubre. Vaig passar als alumnes un reportatge sobre el que va passar aquell dia a cinc poblacions catalanes, i després varen debatre. I això no va provocar cap problema. Jo crec que amagar la realitat crea més problemes que no intentar que els alumnes puguin expressar-se. Una anècdota que em va passar, és que mentre estàvem projectant el reportatge, una alumna va sortir de l’aula plorant. Quan vaig sortir a xerrar amb ella i li vaig demanar que passava, em va dir que el seu pare era policia nacional. Jo li vaig dir que no passava res, i que tan sols estàvem veient testimonis de gent normal sobre com havien viscut aquell dia, i això s’havia de poder parlar. Que una policia democràtica com la de la feina del seu pare no hauria d’haver actuat així. Després d’això no he tingut cap problema.

S’ha de poder dir tot amb tacte. Com a mestre s’ha d’intentar fomentar un debat serè i que cada un es vagi fent la seva composició del que passa. Cada un ha de poder dir el que pensa, però explicant-ho, i no dient “a por ellos”.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of