HERINHOR, EL MÚSIC DE BÓCCHORIS

182
FOTO: Xesca Serra

Miquel Bota Totxo

Després de prop de les tres llargues jornades que durà la forta tempesta, que assotà la ribera de Tramuntana, sortí el sol de bell nou, amb més lluentor que abans, amainant les ones escumoses de la mar que, per la part de la Cala de Sant Vicenç, havien assolit una alçada gairebé de tres metres.

Paditu i Maro, sentinelles de la tribu de l’Alzinaret, recorregueren tota la vorera de mar, des de cala Carbó fins a Coves Blanques, per tal d’inspeccionar i veure si aquell fortíssim temporal havia produït cap destrossa o perjudicis greus i, de cop i volta, vora la punta dels Ferrers hi descobriren el cos esmorteït d’un jovencell que aparentava tenir una vintena d’anys i que, sens dubte, la força de la maregassa l’havia llançat contra les roques. Paditu i Maro s’hi acostaren, el rescataren del perill d’estimbar-se i caure a les fondàries abismals. S’asseguraren que el jove respirava, encara que amb dificultat, i que el seu cor li bategava a ritme feixuc.

Mirant l’accidentat, Maro digué:

PUBLICITAT

– No crec que pugui viure moltes hores. Les ones i les roques l’han deixat ple de cops blaus i ferides; i ha perdut molta sang.

– És un home agònic. El podem deixar morir tranquil·lament, aquí, damunt aquesta roca, ja com a relinquit. –opinà Paditu-.

– Tu saps, Paditu, que el jerarca Claumisit no ho permetria. Tu bé coneixes l’esperit hospitalari, la profunda humanitat i la germanor que ell predica.

– D’acord, Maro. Emperò podríem dir que l’hem trobat mort.

– Seria una mentida, Paditu, que a la fi atemptaria contra la dignitat de la nostra raça.

Mentre estaven discutint quina actitud havien d’adoptar, s’hi acostà Sicènia que, juntament amb Isaptu i Pussinnus, havia sortit del poblament per arreplegar llenya, i, veient aquell home estès damunt les roques i privat dels sentits, preguntà:

– És mort?

– No, encara alena. –respongué Maro-.

– Emperò és cosa d’un moment. Expirarà de cop –afegí Paditu-.

– I per què no hem d’obrar ràpidament, Maro? Si el duguéssim tot d’una a l’Alzinaret, ben segur que allà hi trobaríem qualque remei. Sempre que hi ha vida, hi ha esperança.

– Tens tota la raó, Sicènia.

I encara que Paditu ho féu de mala gana, entre tots, s’endugueren el cos quasi inanimat d’aquell jove apol·lini i desconegut cap al poblament de l’Alzinaret1.

Quan Paditu, Maro, Sicènia, Isaptu i Pussinnus arribaren a l’Alzinaret, portant el jove esmorteït, allà, tot d’una es posaren en pràctica les mesures conegudes per a la reanimació d’aquell cos quasi mig mort que, responent a la metodologia curativa de Claumisit, el ferit anà respirant, poc a poc, amb més força i prest recobrà els sentits. Se sorprengué i s’assustà quan es trobà davant tanta gent desconeguda i que mai ell no havia vist.

– Qui ets tu, bon jove? –Preguntà el jerarca-.

– Honorable patriarca, el meu nom és Herinhor.

– De quin poblament de l’Illa véns?

– De la ciutat de Bócchoris, fundada per Bokenrauf, de la XXIV dinastia dels faraons egipcis, de la nissaga de Tuthmosis III.

– I com expliques això que t’ha succeït, Nerinhor?

– Salitis, el Cap principal de la nostra ciutat, m’havia encarregat un himne per a commemorar la festa de la fundació de Bócchoris. Anava, ha fet ara tres dies, vagant per les roques altives de la Cala més propera, a la recerca d’una inspiració propícia quan, sense adonar-me’n, s’alçà el temporal i una ona traïdora m’aglapí i ja no vaig tenir defensa. M’endugué mar endins. Vaig lluitar contra els elements fins que, en acabar les forces; abandonat a l’ímpetu furiós de la mar, i ja esmorteït, les ones em llançaren contra les roques d’aquestes les vostres cales.

– Ets músic, Herinhor? Quina meravella! Nosaltres, aquí, no en sabem gaire cosa de la música, Honorable Claumisit, no trobau Vós que Herinhor en podria compondre un d’himne pel nostre poblament? Quina sort! Aquí coneixem i escoltam el cant dels ocells i tots els demés renous de la Natura. Si poguéssim aprendre millor la música, ben segur que la nostra raça creixeria en dignitat.

– Què us ha semblat la idea de Sicènia, poble meu benvolgut?

– Com ella, consideram que és convenient el fet de poder gaudir d’un himne –aquesta fou l’aclamació del poble de l’Alzinaret-.

– Et creus capaç de crear un himne per a la nostra comunitat tribal, Herinhor?

– Hi estic i m’hi sent obligat per gratitud. Vosaltres m’heu retornat a la vida. a més, la teva excel·lida formosor, donzella encisadora, em farà copsar la inspiració definitiva2. M’agradaria saber el teu nom, perla garrida.

– Sicènia, el meu nom és Sicènia.

El jerarca Claumist, així les coses, envià els missatgers Aspri i Samaius a Bócchoris amb la bona nova del salvament d’Herinhor, que fou rebuda amb clamor de goig i satisfacció per tots els bocchoritans, que ja creien mort el seu admirat compositor.

Salitis va transmetre la gratitud del seu poble a Claumisit per mitjà dels seus propis missatgers. Les seves paraules deien:

– Honorable Claumisit, patriarca de al ribera de Tramuntana, el cor bocchorità es fa manifestació de gratitud davant la dignitat i honradesa de la vostra raça; gratitud també meva, pel salvament del nostre músic estimat, el fidelíssim Herinhor. Oberta l’ànima, rebeu una forta abraçada i compteu amb l’amistat de Salitis.

– A l’Alzinaret, mentre s’anava recuperant i guarint les ferides, en suau convalescència, Herinhor pogué conèixer la profunda saviesa de Claumisit, la sana germanor d’aquella gent generosa, la noblesa dels sentiments d’aquell poblament que, amb tant de zel i fervor l’havia salvat d’una mort segura.

– Sicènia, la casta donzella, se’n cuidava de fer-li el temps més delitós. La jove i Herinhor quasi sempre anaven junts. Aquella sana convivència féu sorgir, amb força inaudita, un raig fulgent d’amor entre ambdós.

– Paditu, home contradictori i poc obert a l’amistat que, entre seny i cella, sempre hi dugué la punxent idea d’escollir Sicènia per esposa, no veié amb bons ulls aquella espècie de festejament del músic amb la donzella que ell desitjava amb impetuositat i frenesia. Per això, tot impulsiu tramà una malifeta. Començà a fer córrer la mala veu contra el jove Bocchorità. Acusà Herinhor d’ésser espia i d’ésser un home d’esperit traïdor; i que, degut a les maquinacions d’un músic de manlleu, fingit, ben aviat el poble de l’Alzinaret caurà sota les urpes de Bócchoris. Aquesta és l’enganyifa, l’estratagema, l’avolesa d’Herinhor, repetia Paditu una i altra vegada. Així és l’afany de domini dels bocchoritans.

– La confabulació de Paditu, com és lògic, arribà a sabudes de Claumisit que, sempre savi i noble, i per tal de resoldre el cas, acudí a la soca. O sia que, a trenc d’alba, sense donar avís a ningú, va partir cap a Bócchoris on es posà en contacte amb Salitis, i així pogué aclarir, en un obrir i tancar els ulls, tota la intriga tramada per Paditu, empès pel despit, l’odi i l’enveja.

– Retornà Claumisit a l’Alzinaret i parlà així a la seva gent:

– Herinhor no és un espia. Herinhor no és un espia. Herinhor és un músic, un esperit que Déu ha elegit per a la música. Ell és el fill únic i hereu de la dignitat de Simendes, l’estratega de la ciutat de Bócchoris.

– Veient-se descobert, comparegué Paditu i manifestà compungit:

– He alçat falsos testimonis contra Herinhor; i tot ha estat per recel i gelosa. Castigueu-me, emperò, perquè som un delinqüent.

– Paditu, com a càstig, fou cessat per mig any en el càrrec de Cap de Sentinelles, perquè les lleis tribals no consentien la fal·làcia.

Tota la gent de l’Alzinaret pogué comprovar que l’actitud d’Herinhor contribuïa a l’assoliment de major glòria per al poblament. Aleshores, i amb més intensitat i zel, ensenyà la manera tècnica de fer sonar amb perfecció els instruments de percussió i muntà la primera orquestra d’aquella vall tranquil·la, exuberant i lluminosa.

Passaren les llunes necessàries i, segons el costum, amb el beneplàcit de Claumisit i la feliç acceptació de Salitis, ben aviat es va celebrar el casament de Sicènia i Herinhor. La festa de les noces fou solemne i gojosa. Les dues orquestres, la de l’Alzinaret i la de Bócchoris, estrenaren l’himne que Herinhor havia compost amb l’intent de complaure la sol·licitud de Claumisit.

HIMNE DE L’ALZINARET

A l’Alzinaret

renovellarem

sempre l’esperança.

Cantarem la pau

que mou l’esperit

de la nostra raça.

PUBLICITAT
PUBLICITAT

I viurem la llum

de l’amor fidel

que allibera l’ànima.

I amb la veritat

junts assolirem

l’eterna gaubança.

Diuen que la història es repeteix. Si famós com a músic ho fou el lloat i distingit Herinhor, després de tres mil·lenis, i ja en el nostre temps, un altre compositor pollencí, afincat a Bóquer, possessió on abans s’hi alçà Bócchoris, el genial Mestre Miquel Capllonch ha glorificat Pollença, aquí i enllà fronteres, amb la seva obra musical, magistral i colpidora.

PUBLICITAT