GUILLEM SEGUÍ, MÚSIC PROFESSIONAL

560
PUBLICITAT
Guillem Seguí al costat del bust de Miquel Capllonch

Joan Martorell

Són temps xerecs per a la música en directe. Qualsevol concert que es faci, tot d’una rep les queixes dels veïns, cada vegada més intransigents. Per aquest motiu els músics de Pollença reclamen una normativa clara que digui quan i com poden tocar. Un dels que més bé coneix aquesta problemàtica és Guillem Seguí, un dels músics més veterans de Pollença i pràcticament l’únic que s’ha guanyat la vida durant més de tres dècades actuant en directe.

– Es pot viure de la música a Pollença?

PUBLICITAT

A Mallorca sí, pel tema del turisme. De fet abans, quan acabava la temporada aquí, me n’anava a Canàries un parell de mesos. Jo crec que aquí tenim més possibilitats d’actuar i fer feina que a altres països o a la península.

– Però, a Pollença no n’hi ha molts com tu que es dediquin exclusivament a la música i a tocar en directe.

Pocs. Normalment tenen altres feines. Però jo de jove em vaig decantar per la música, que és el que m’agradava més.

– La música en directe ha viscut millors èpoques a Pollença?

PUBLICITAT

Sí, abans hi havia molta més vida. La gent sortia i participava més. Hi havia molt més moviment, tant en l’estiu com a l’hivern, fins i tot als pobles de l’interior. Supòs que la gent estava millor i tenia més poder adquisitiu.

– Quina ha estat per tu la millor època?

A finals del 80 i principis dels 90 vaig fer molta feina, però també era més jove i tenia més energia. En aquella època vaig fer feina amb uns músics americans molt bons amb els que feia música de la Motown i soul. També fèiem Jam Sessions a bars on venia gent molt bona. Una vegada per exemple vaig tocar amb el bateria de Def Lepard.

– Tu normalment, on et guanyes més les sopes? A hotels, terrasses, festes de poble…?

Per tot allà on me vulguin! Tot és feina. Igualment que tant em fa tocar jazz, com rock, com qualsevol estil. Un dia puc estar tocant per alemanys, un altre per irlandesos o per gent d’Islàndia!

PUBLICITAT

– Aquest deu ser un públic fred!

Al principi són freds, però després quan s’encalenteixen, els hi agrada…

– Ara des de l’Associació de Músics de Pollença heu fet una recollida de signatures perquè teniu uns impediments per fer música en directe que abans no teníeu.

És que abans, fins a les 11 del vespre ningú deia res. I ara sembla que hi ha molta menys permissivitat. Però jo tenc dret a fer feina, i la meva feina és tocar. El que volem els músics és que ens diguin clarament quan podem fer feina i així saber exactament fins on podem arribar i el que hem de fer per no molestar a ningú.

Ara rebem queixes a les 10 del vespre i fins i tot a les 4 de l’horabaixa. Això no havia passat mai. I no es toca tan fort. Mira, abans jo per als concerts normalment me’n duia 800 watts de potència, i ara me n’enduc 200 i la gent es queixa! Acabarem per tocar a pèl, en acústic. Però és que sé de companys que han rebut queixes tocant en acústic! De tot això fa tres o quatre anys cap aquí.

Jo vaig créixer amb una discoteca aferrada a ca nostra que no tenia insonorització ni res, l’havia d’aguantar fins a les set del matí, i no es va poder aturar. I ara ja veus… no podem fer música.

– Com començares amb la música?

Jo vaig començar a tocar quan tenia 15 o 16 anys a ca nostra i amb amics. Amb en Martí Cifre de Pollença fèiem cançons dels Beatles i apreníem. Després la cosa ja es va complicar. Primer m’oferiren una feina i ho vaig provar, després m’oferiren tocar amb una banda en pla professional… vaig pensar, ho provaré dos anys… i n’han passat 32.

– Però tu estudiares una altra cosa…

Sí, jo vaig estudiar filologia anglesa. Quan vaig acabar tenia intenció de fer un parell d’anys de músic i després fer-me mestre d’escola. Però això de la música es va anar complicant. Va ser un procés de molta de feina i de molt d’assajar. Vaig tocar a molts hotels amb xous d’animadors, molta feina. He hagut de tocar música de tot el món. Música de Finlàndia, polques, música d’Escandinàvia que no havia sentit mai. Després també vaig tocar al sunwing, on fèiem musicals com Grease.

– L’electrònica deu haver canviat molt les coses a una professió com la teva?

Abans tots els shows es feien amb música en viu, i fèiem molta feina acompanyant tota casta d’artistes. Però després va venir el playback i ens varen pegar una potada. Als vuitanta hi havia moltes bandes, ara vas a internet i tens el que vulguis. Però al final la gent vol una cosa real, i aprecia veure una orquestra en viu. De vegades toc tot sol amb música gravada, però quan hi ha una banda tocant en viu no té res a veure.

– I tots aquests anys sempre t’has pogut mantenir fent música?

No, hi ha hagut temporades de poca feina que m’he hagut de dedicar a netejar piscines. Va haver-hi un parell d’anys que es va rompre el grup que tenia i vaig haver de fer altres feines.

– Amb quins grups estàs actualment?

Ara tenc dos grups. Un de rock que es diu “The Hustlers”, i un de jazz, que són els “Fat Cats”, amb en Santiago Bo, en Nicolàs Reinoso… Amb ells hem anat a toca a Copenhaguen.

– Ton pare és el conegut professor i escriptor Antoni Seguí, que va dir quan va saber que et volies dedicar a la música després d’haver fet una carrera com filologia?

No li va agradar (rialles). Però bé, jo havia de fer el que havia de fer. Li vaig dir “ara que he acabat la carrera me’n vaig de les meves”. Però bé, després ho va acceptar perquè va veure que era el que a jo m’agradava.

– En aquests 32 anys de música deus tenir mil anècdotes. N’hi ha alguna que es pugui contar?

PUBLICITAT

Moltes! Una vegada érem a Biniali, i quan vàrem començar a tocar el bateria es va posar a cridar. Resulta que algú havia posat cola d’aferrar al “parche” del bombo i quan pegava, la massa quedava aferrada. També hi ha hagut caigudes de l’escenari… Una vegada no teníem un estand per al piano i algú ens va deixar una taula de planxar. També hi ha hagut enrampades, sobretot al principi, que em vaig quedar aferrat al micro un parell de vegades. També he hagut de cantar repertoris complets en alemany sense tenir-ne ni idea de xerrar-lo. Em vaig posar vermell com una tomàtiga.

PUBLICITAT