GUILLEM BESTARD. UN FOTÒGRAF ENAMORAT DE L’ART

265
Passeig entre amics. Foto: AMP Fons Bestard-Cerdà.

El 25 d’abril, al pati de can Llobera, es va presentar el llibre Guillem Bestard. Un fotògraf enamorat de l’art de Miquel Cifre Cifre. La presentació va anar a càrrec de l’historiador menorquí Miquel Àngel Marquès Sintes. Com que la seva intervanció va ser molt interessant, tot seguit la reproduïm:

“És una satisfacció poder participar en aquest acte cultural, més tenint en compte que l’amic Miquel Cifre ha publicat aquest magnífic llibre després d’uns anys de treball i recerca.

Portada del llibre Guillem Bestard. Un fotògraf enamorat de l’art de Miquel Cifre Cifre.

El naixement d’un llibre és motiu de festa, i més especialment en el context de la festa del Dia del Llibre.

Qui el conegui, sabrà que Miquel Cifre és una persona curiosa. Aquesta curiositat el porta, durant molt temps a treballar amb passió, paciència i treball científic la figura de Guillem Bestard Cànaves. 

PUBLICITAT

Per açò no ens estranya que ens digui “Vaig descobrir el fotògraf Guillem Bestard quan esperava el meu torn per recollir les fotografies a la botiga de Can Bestard” (p.  9). Les fotografies que se solia mirar a ben segur que tenen molt a veure amb el camí acadèmic pres per en Miquel i perquè avui tinguem entre les nostres mans, com si d’un cercle es tancàs, aquesta biografia sobre Guillem Bestard Cànaves.

Des del món periodístic, cultural i acadèmic s’han realitzat articles i estudis sobre la fotografia i la pintura de Guillem Bestard.

Però mancava un treball que aportàs una visió global de la tasca intel·lectual i laboral de Guillem Bestard. Aquest és el llibre que avui presentam. Tot un encert per part del seu autor i del seu editor, i més tenint en compte que enguany és el 140è aniversari del naixement d’en Guillem (1881-1969).

Quant al títol del llibre, una qüestió sempre difícil d’establir, al nostre parer és ben encertat. En Guillem Bestard. Un fotògraf enamorat de l’art s’hi destaquen les dues grans passions culturals de la seva vida, la fotografia i l’art plàstica. 

Sobre el llibre podem dir que és ben estructurat per donar a conèixer els principals aspectes vitals i culturals del personatge estudiat. Miquel Cifre ens convida a conèixer-lo d’una forma amena i planera.

Comença amb una breu presentació de l’autor; continua amb l’origen de la família Bestard Cànaves i els dos matrimonis de Guillem Bestard, les seves dues passions sentimentals que ho van ser Magdalena Mayol i Margalida Comas; i sobre el negoci familiar iniciat amb la taverna, donant-li continuïtat amb la fonda La Confianza i l’hotel Bestard. 

Segueix amb el capítol dedicat a l’activisme cultural i polític del biografiat; l’explicació sobre el taller de fotografia amb els diferents tipus d’encàrrecs servits pel fotògraf; el treball de Bestard per a les edicions il·lustrades i les guies de viatge; i la relació d’en Guillem amb els artistes a través de la fonda i la botiga de fotografia, punt de partida a través del qual naixerà el seu interès per la pintura, una de les seves grans dèries vitals.

El lector que s’endinsi en la lectura del llibre no l’amollarà fàcilment. L’autor ens convida a entretenir-nos en la contemplació de les fotografies que il·lustren el text i l’apèndix fotogràfic. 

Les imatges sempre són un atractiu important. Aquí, especialment els pollencins, però també la resta de mallorquins, eivissencs i menorquins gaudirem de les imatges escollides per guarnir el llibre. Espais viscuts, festes populars, fotografies familiars, esdeveniments socioculturals i paisatges d’un segle enrere són el seu valor afegit. A ben segur que més d’una imatge ens ajudarà a conèixer l’evolució urbana, les festes o el patrimoni cultural que Guillem Bestard fotografia un segle enrere.

No manco interessants ho són els textos reproduïts sobre la seva figura. Aquests ens assabenten sobre què en pensaven els coetanis sobre la persona, el fotògraf, l’artista i l’activista cultural que n’és Guillem Bestard. 

Fins aquí el que podríem dir seria la presentació formal del llibre que avui donam a conèixer.

Anem, però, a cercar els valors amagats del llibre. És ben cert que cada lector, des de la seva perspectiva, hi trobarà allò que més l’interessi. Em permetran que els proposi altres valors que convé tenir en compte mentre llegeixin el llibre.

Comencem per l’home autodidacte i el seu desig per aprendre. Podríem dir que la relació entre Guillem Bestard i Pollença ho era en ambdós sentits. 

Excursió per l’estret de Ternelles. Foto: AMP Fons Bestard-Cerdà.

Era un home que Pollença tenia i el té en estima. Els fets que l’Ajuntament de Pollença li dedicàs un carrer a la cala de Sant Vicenç i el declaràs Fill Il·lustre de la població així ens ho demostren. En aquest punt hem d’afegir les dues exposicions, Guillem Bestard. Fotografies 1900-1930 i Guillem Bestard. Pintor desconegut, que l’Ajuntament organitza entre 2019 i 2020 per recordar-lo, en el context del cinquantè aniversari del seu traspàs. És una forma de perpetuar la memòria d’una persona i la seva obra. 

Alhora, era un home que estimava Pollença. Potser Guillem Bestard no hi estaria d’acord i, atesa la seva timidesa, no ens ho admetria. Per açò convé escoltar a qui el van conèixer. 

Else Seeger, autora d’una guia de viatges i client de l’hostal La Confianza (p. 39), diu d’ell, en relació a Pollença, que “és la seva pàtria” quan parla de posar el pinzell a la seva mà, per intentar de fixar a damunt el lli les meravelloses belleses de la seva pàtria, alhora que el defineix com “…un home a qui no mancava sentit artístic” (p. 123).

Vista del Port de Pollença. A primera vista el Pósito de pescadores. Foto: AMP Fons Bestard-Cerdà.

José Solivellas (1931), en la notícia publicada a L’Almudaina sobre l’exposició que realitza al Club Pollensa, diu “Bestard es un enamorado de nuestra Villa, y admirablemente transmite a la tela la mención que produce en su alma sensitiva el contemplar nuestra bella campiña, nuestras incomparables calas, y la imponente costa brava” (p. 125). 

O bé quan Antoni Gelabert, en un article a l’Almoina, sobre la tornada d’en Bestard de visitar Margalida a París el 1928, afirma “…porque salió de Pollensa a cuyo pueblo natal está agarrado como una lapa” (p. 119).

Aquests només en són uns pocs exemples que ens descriuen com era Guillem Bestard. Amb la lectura del llibre descobriran moltes altres referències i alabances cap aquell home feiner, compromès socialment i cultural.

Fotografia típica de família pagesa mallorquina. Foto: AMP Fons Bestard-Cerdà.

La segona qüestió que volem comentar i que sobrevola durant tot el temps, evidencia al nostre entendre la personalitat dels dos grans personatges d’aquesta biografia: Guillem i Margalida.

El casament de Guillem Bestard i Margalida Comas Camps potser és més que una unió matrimonial; és la suma de dos intel·lectuals amb interessos comuns.

Vidu des de feina quatre anys, conèixer a Margalida Comas devia ser la revifalla vital per a Guillem. Així ho entenem en l’alabança escrita pel seu amic Antoni Gelabert: “I fins i tot, si comet l’heroisme de casar-se per segona vegada, sap escollir una de les millors dones” (p. 22). Van viure una vida plena, tot i haver de superar les dificultats vitals que els va proposar l’època en què els va tocar viure. 

Només ens ho podria confirmar el propi Guillem. Tenint en compte el seu arrelament a Pollença, a ben segur que en alguna ocasió en el seu interior es degué debatre compartir la seva vida intel·lectual entre Pollença i Margalida. 

Guillem és una persona ben arrelada, laboralment i cultural, a Pollença i Mallorca. Margalida té una visió més global, és decidida, amb conviccions polítiques i culturals, compromesa amb la ciència, d’un tarannà més acadèmic, com em recordà el propi Miquel Cifre. Guillem es troba davant dos camins paral·lels que, en un moment donat, havgué d’elegir-ne un o altre.

De fet, Guillem i Margalida tenien dues maneres molt semblants de veure i viure el món. Per capacitats intel·lectuals i accions polítiques i culturals. En tot cas, a partir d’aquell matrimoni, la pintura es converteix en l’eix vital d’en Guillem.

Portal de possessió mallorquina. Foto: AMP Fons Bestard-Cerdà.

Sense menystenir les activitats culturals viscudes en la fonda La Confianza amb Magdalena Mayol, no és menys cert que Margalida dona suport a Guillem en tots els àmbits culturals en què treballa. 

Recordem com, per exemple, Margalida fa contacte amb l’editorial Calpe perquè Guillem pugui vendre llibres al taller de fotografia i, més endavant, li organitzarà i gestionarà diverses exposicions de pintura.

Vull recordar la conversa que el 14 de maig de 2006 vam mantenir amb Magdalena Bestard, neta d’en Guillem, i el propi Miquel Cifre.

Aquell dia Magdalena recordà a Margalida com una dona intel·ligent i de caràcter fort. Ens contà com Margalida organitzà l’any 1935 l’acte d’homenatge a Guillem Cifre de Colonya. Sobre el seu mestratge, Margalida inculca la seva manera de veure la vida, de saber guanyar-se les coses per un mateix. 

La seva tasca intel·lectual i la seva relació amb la població és reconeguda per l’Ajuntament de Pollença dedicant-li un carrer al port de Pollença.

Un altre punt a destacar és l’ajut donat per Guillem Bestard als artistes que arribaven a Pollença. Miquel Cifre ens reprodueix les alabances que li dediquen Tito Cittadini (p. 80), l’amic Miguel Julio Font (p. 117) o la del propi Antoni Gelabert, de qui diu: “Nunca podré agradecerle al entrañable amigo Bestard, el haberme curado mi anemia artística y reintegrado con sus fervorosos alimentos a la vida del color que para mí tiene la poesia de esta Sierra mallorquina, haciéndome olvidar amargas realidades del destino” (p. 84).

En aquest punt voldria afegir que a ben segur Guillem Bestard també faria contacte amb el menorquí Joan Vives Llull, que vingué aquí per viure l’ambient artístic creat entorn a l’Escola de Pollença. Joan Vives Llull és un dels artistes més reconegut del segle XX menorquí, juntament amb el ciutadellenc José Roberto Torrent.

Vives Llull viu al port i l’horta de Pollença durant cinc anys, entre 1925 i 1930, per compartir el mestratge amb els pintors entorn a l’Escola de Pollença i conèixer a Anglada Camarasa, establert a Mallorca l’any 1914, de qui l’impressiona la seva forma de pintar. Després de tornar a Menorca, manté el contacte i l’amistat amb aquell grup de pintors i Mallorca. 

En una entrevista feta per Verger a Vives Llull (Hoja del Lunes, Palma, 1973, p. 15), li demana quins contactes estableix en Pollença, a la qual respon dient que, a més del mestre d’excepció que ho és Anglada Camarassa, destaca la seva relació amb Tito Cittadini, Seguí Palou, Pasqual Roch, Isernallie, Laverdette, Macedonsky, Soler Gili, Joan Soler i Puig, Felipe Bellini, Adan Dihel, Roberto Ramaugé, Pepe Decreft, López Naguil, Dionís Bennàssar i Guillem Bestard (Bota, p. 15). 

Per la seva part, Miquel Bota Totxo conta les vivències de Vives Llull en relació a les “Tertulias com Tito Cittadini, en la Huerta Pollensina; diálogos con Anglada Camarasa sobre dimensiones y perspectivas; ideas y proyectos con Dionís Bennàssar; coincidencias y divergencias en el establecimiento de criterios con Bartolomé Seguí Palou; visión de caminos apacibles con Guillermo Bestard…” (Bota, p. 10).

Com poden veure, aquest és un altre camí obert a través del qual aprofundir en l’estudi de la relació entre Vives Llull i Bestard.

Les imatges sempre són un atractiu per al lector. Tots gaudirem de les imatges escollides per il·lustrar el llibre. Per açò consideram important que l’Ajuntament de Pollença adquirís el Fons Bestard-Cerdà i que es treballi en la seva catalogació i difusió.

No els descobrirem el valor de la fotografia com a patrimoni cultural de primer ordre, el qual convé conservar-lo pel seu gran cabal d’informació que ens brinda. Aquesta font documental permet realitzar estudis sobre costums, festes tradicionals, arquitectura, etnologia i urbanisme, entre d’altres, aspectes que permeten millorar el coneixement de la nostra societat actual, molt diferent i canviada respecte del moment en què es van realitzar les fotografies.

Ni que sigui breument, els vull comentar les sis fotografies publicades sobre Menorca (p. 114-116), deixant de banda les dedicades a Margalida Comas. Tres d’elles ens traslladen a Sant Joan de Ciutadella, una de les festes d’estiu menorquines més conegudes entre els pollencins, i que ens permeten reviure l’ambient festiu dels anys trenta. 

Quant a la imatge dels cavallers passant pel pati del convent de Santa Clara, ens mostra com era l’entrada del convent franciscà abans de ser destruït durant la Guerra Civil. Aquesta fotografia complementa les publicades recentment per Miquela Forteza Oliver i Margarita Novo Malvárez en el seu llibre Los conventos de clausura de Menorca: actualidad y proyección futura (Edicions UIB, 2020).

Dues més ens mostren la vida quotidiana en el carrer de ses Voltes i el port de Ciutadella, amb un vaixell avariat.

Finalment, l’última imatge reprodueix el recinte de taula al jaciment arqueològic de Trepucó, a Maó, documentant el que llavors a ben segur era notícia: l’arqueòloga britànica Margaret Alice Murray excava el recinte de taula de Trepucó durant els estius de 1930 i 1931 (p. 116).

La instantània ens mostra com la part posterior de la taula és reforçada, per evitar la seva caiguda amb el pas del temps, essent una de les úniques set taules conservades íntegrament en l’actualitat. 

Observin tot el que ens conta una única imatge. Sumin tot el que ens contaran la resta d’imatges. Vet aquí el seu valor cultural.

En relació a aquestes fotografies, ara per ara no les hem pogut datar ni hem sabut trobar en la premsa de l’època cap referència de la vinguda de Guillem o Josep, el seu fill, a Menorca per realitzar el reportatge fotogràfic.

Les fotografies i les guies turístiques són essencials per valorar el nostre passat i la història del turisme, alhora que les imatges ens ajuden a conèixer els nostres carrers i paisatges, i podem observar la seva evolució.

PUBLICITAT
PUBLICITAT

En Miquel així ho blasma en la seva investigació Mallorca en la mano: La imagen de Mallorca en las primeras guías turísticas (1900-1936). Guillem Bestard Cánaves.

Bestard és un dels primers fotògrafs que s’introdueix en el món del turisme, fent fotografies tant per a reportatges gràfics com per a la premsa periòdica, elaborant les seves col·leccions de targetes postals i imatges per guarnir les guies turístiques.

Potser en aquest camp, tingués contacte amb un altre home que fa camí en el món de les targetes postals i el turisme. Ens referim a Vicenç Rotger Buils (Alaior, 1916 – Palma, 2014) fundador de la Distribuïdora Rotger. Aquest empresari, nascut a Alaior (Menorca), resideix a Mallorca des de 1924. Fundador i president del Grup Rotger, edita i comercialitza des de 1950 milers de postals amb vistes, sobretot, de Palma i de Mallorca, així com alguna de Menorca. 

També impulsa la distribució de premsa escrita de la Península i estrangera arreu de l’illa, i en el món del turisme impulsa la construcció d’algun hotel.

L’any 2019 la seva família fa donació del Fons Vicenç Rotger Buïls de targetes postals, compost per unes 5.100 unitats, a l’Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears (AHUIB): 4.300 en blanc i negre impreses damunt paper fotogràfic; 600 postals en color impreses damunt paper; 60 plaques de vidre; i 66 diapositives en color. Tot el material és digitalitzat i consultable per Internet (ES 7040 AHUIB FVRB). 

De les onze sèries que conformen el fons, destaca la sèrie de postals de Pollença i la Badia de Pollença, a més d’altres indrets de Mallorca, bàsicament (el fons conté onze sèries: Altres, Badia d’Alcúdia, Badia de Palma-Andratx, Folklore, Interior, Llevant, Menorca, Palma Ciutat, Pollença i Badia de Pollença, Serra de Tramuntana i Sud).

En definitiva, després d’haver espremut tot el que ens brinda aquest nou llibre, ara és l’hora dels lectors perquè puguin assaborir-lo, fer-ne una bona lectura per treure’n tot el profit que ens proposa Miquel Cifre entorn a Guillem Bestard, Pollença, el món de la fotografia i de l’art”.

PUBLICITAT