LA GRIP ESPANYOLA I LA FIRA DE POLLENÇA DE 1918

94
La pandèmia gripal del 1918 provocà 50 milions de morts arreu del món.

Enguany fa exactament 100 anys que la Fira no va arribar perquè la Grip Espanyola s’havia instal·lat a Pollença.

La grip espanyola venia dels Estats Units

Un soldat estatunidenc destinat a Camp Funston, Kansas, morí afectat pel grip dia 8 de març de 1918; aquest serà el primer cas mortal de l’epidèmia que en poc temps assolaria el món sencer. El fet de que els Estats Units estassin immersos en la Gran Guerra feu que el virus s’estengués molt ràpidament, primer entre els soldats americans i després a Europa, degut al trasllat constant de tropes.

Amb l’arribada de les tropes estatunidenques a Europa durant la I Guerra Mundial es va propagar el grip per tot Europa.

Durant el mes d’octubre el grip arribà a Pollença, i dia 28 morien els dos primers pollencins, Maria Cifre, de 23 anys, i Pere Pons, de 26.

Es calcula que aquesta grip, l’epidèmia més mortífera de tots els temps, hauria provocat la mort de 50 milions de persones a tot el món. Una xifra superior al número de baixes de la Primera i la Segona Guerra Mundial juntes. Va ser una autèntica pandèmia ja que es creu que van contreure la infecció uns 500 milions de persones, més d’una quarta part de les que aleshores vivien al planeta. Amb un punyent índex de contagi del 50% i símptomes capaços d’afeblir i, conseqüentment, matar fàcilment a una persona de constitució física mitjana, la malaltia es va estendre com la pólvora per tot el món en qüestió de setmanes.
A Mallorca la malaltia va entrar per Andratx i es va estendre per tota l’illa.

A Pollença, en només 41 dies, moriren 62 persones

A Pollença l’epidèmia va durar des del 28 d’octubre fins al 8 de desembre; en només 41 dies moriren 62 persones. El mes de novembre va ser el moment més fatídic, amb 56 víctimes mortals; arribant algun dia a haver-hi fins a 6 difunts. El diari ABC, a l’edició del 5 de novembre, informava: “En Palma de Mallorca la gripe decrece, y aumenta en Pollença i Ciutadella.” Sabem que només durant la primera quinzena l’epidèmia s’emportà 40 pollencins, el que suposa una mitjana de 3 víctimes diàries.

Amb aquest panorama i tot, la nostra vila no va ser de les poblacions més afectades, ja que just a la vora, concretament a la Pobla, hi moriren 103 persones. Fou el poble amb més baixes de tota Mallorca; les campanes de l’església tocaven de dia i de nit, de nit i de dia. Segurament el tren fou la causa principal de que el contagi fos tan alt. No de bades l’ajuntament de Pollença dia 11 de novembre sol·licità al director provincial de Correus que la correspondència fos entregada a Inca al contractista i no a la Pobla. Així i tot, la Junta de Sanitat va manar desinfectar els cotxes- diligència que venien del centre de l’illa. A Sóller, amb una població de 8.800 persones, xifra similar a la nostra, les víctimes foren 84.
Aquesta pandèmia va ser denominada “Grip Espanyola” no perquè tingués el seu origen en aquest país, sinó perquè només la premsa espanyola informava sobre la malaltia, ja que fou un país neutral durant la Primera Guerra Mundial i a la resta d’Europa, a ambdues bandes dels les línies de combat, censuraven la informació per no revelar a l’enemic les seves posicions i moviments estratègiques.

També et pot interessar:  LA FIRA DE POLLENÇA, ENTRE LES 4 MÉS ANTIGUES DE MALLORCA

La grip no feu diferència de classes

La grip del 18 va ser una epidèmia atípica, ja que els trets que la caracteritzaren foren totalment diferents als de les anteriors.

En primer lloc no feu diferència de classes entre la població, les atacà totes, fins i tot les més benestants. A Pollença no tenim informació suficient per comprovar si aquest fet es compleix, però hem intentat deduir-ho. Segons un document de l’Arxiu de Pollença apareixen 29 “pobres” afectats per la malaltia que demanaren ajut a l’ajuntament, i, segons consta, d’ells en moriren 3. Partint d’aquestes dades i tenint en compte que el número total d’òbits a la nostra vila foren 62, per eliminació podem deduir que els 59 restants pertanyien a la classe social mitjana, o alta, fins i tot. Un segon aspecte té a veure en l’edat dels afectats. La societat d’aquell temps estava acostumada a veure morir el més dèbils, és a dir, els infants nounats i els vells. En canvi la majoria dels que van perdre la vida a la tardor de 1918 tenien entre vint i quaranta-cinc anys, el segment de població considerat més fort i resistent. Aquest fet també es complí a Pollença ja que dins aquest tram d’edat les víctimes pujaren a 32, que ve a ser més de la meitat del número total de difunts. I, per últim, si fem un recompte de la mortalitat per sexes, el resultat és de 33 dones i 29 homes; per tant, podem afirmar que pollencines i pollencins moriren per igual.
Aquella tardor de fa 100 anys el virus de la grip es passejà casa per casa, carrer per carrer; la població vivia paralitzada per la por de perdre els essers estimats. El carrer de l’Alacantí fou un dels més castigats, amb 5 veïnats finats. I, segons la llista de pobres, també fou el carrer més afectat pel virus, amb 5 malalts; encara que no en morí cap.

El grip del 1918 provocà pànic entre la població perquè no hi havia tractament per curar-la.

El carrer Bonavista va veure com dos veïnats de la mateixa casa perdien la vida

Algunes famílies foren trista i doblement castigades; dia 8 de novembre moria Antònia Reinés, de 47 anys, i tres dies després ho feia el seu fill de 20, Pere Villalonga; vivien al carrer de les Creus. També el de Bonavista va veure com dos veïnats de la mateixa casa perdien la vida, eren els germans Ferrer Quart; Antoni, de 23 anys moria el 14 de novembre; i Teresa, de 21, quatre dies després.

En una època on no hi havia medicaments per combatre la malaltia, l’únic que es podia fer era intentar evitar el contagi, i amb aquest objectiu les institucions governamentals prengueren una sèrie de mesures. A la sessió extraordinària de l’ajuntament de Pollença de dia 11 de novembre, entre altres coses, es va ordenar: desinfectar excusats, estables i solls i demés dependències de totes les cases, com també totes les esglésies, amb les solucions de sulfat de ferro o de coure, i tirada de calç; el trasllat dels cadàvers al cementiri immediatament que el taüt estigués disponible per seguidament desinfectar l’habitació. Abans de l’enterrament les caixes mortuòries s’omplien de calç viva i fins i tot es regava amb solució de calç el lloc on eren enterrats. A les cases dels malalts es prohibí l’entrada a les seves habitacions, llevat de les persones estrictament necessàries. Els convalescents no podien abandonar les seves llars fins després de quatre dies. Tenien prohibida l’entrada a bars i cafès, on ningú podia seure, i amb tal efecte es tragueren les cadires; també s’obligà a netejar els gots i les copes amb aigua calenta. Els propietaris de fàbriques i tallers no podien admetre els que havien estat malalts fins després de passats vuit dies. Es va recomanar a les famílies que quan el malalt fos donat d’alta desinfectessin la roba de l’atacat amb una solució al dos per mil de sublimat corrosiu. L’Ajuntament va fer tancar tots els locals on es reunia molta de gent per diversió o altres causes. I, conseqüentment, se suspengué la fira; notícia que es publicà als diaris.

També et pot interessar:  QUANTES PARAULES NECESSITES PER PARLAR UN IDIOMA?

Les despeses de la Junta de Sanitat satisfetes durant el mes de novembre per la grip pujaren a 1.058,50 pessetes. Entre els diferents productes que es varen adquirir trobam: flor de sofre, que servia per ajudar a l’expulsió de la mucositat; cotó i alcohol, utilitzat aquest darrer per a la desinfecció de les habitacions dels malalts; 16 somades de llenya, per fer fogueres per tot el poble; 28 quarteres de faves moltes i alfals per alimentar a un parell de vaques, la llet de les quals anava destinada a nodrir els malalts pobres per tal de reforçar les seves defenses.

Les monges de la Caritat tingueren un paper fonamental

Les monges de la Caritat tingueren un paper fonamental durant la grip de 1918. Eren tan necessàries en aquells moments tan crítics que un dels donatius de 100 pessetes rebuts per l’Ajuntament se’ls hi va destinar a elles perquè mengessin bé. Una vegada acabada l’epidèmia, els seus serveis, prestats amb tant de zel, foren reconeguts per l’Ajuntament, però, a diferència del rector i dels metges del moment, que ho foren amb nom i llinatges, elles restaren a l’anonimat, ja que els seus noms no figuren a les actes municipals.
Amb l’objectiu de corregir aquesta mancança, i en representació de tota la comunitat de monges de la Caritat, volem agrair, encara que sigui 100 anys després, a la monja- infermera, sor Àngela de Sant Bernardí, i a la mare superiora, sor Virgínia Fornés, la seva plena dedicació envers els malalts pollencins, i les seves famílies.

Maria Rosa Albis Ferragut

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of