GERMANIA 500 ANYS (I)

185

Pere Salas

El proper 7 de febrer, farà cinc-cents anys que un grup de menestrals de Ciutat alliberaren per la força els seus companys empresonats per ordre del virrei Miquel de Gurrea. Era el dijous llarder de 1521.

El fet fou transcendent. S’havia iniciat el que es coneixeria com la Germania. En poc temps, l’aldarull va esdevenir revolta quan els pagesos feren causa comuna amb els menestrals. La resistència de qui detenia el poder social i institucional fou ràpidament vençuda. El castell de Bellver va ser pres a l’assalt i els nobles que s’hi havien refugiat, passats per les armes. Bona part dels cavallers només pogueren trobar la salvació rere les murades d’Alcúdia. El propi virrei va haver de sortir de Mallorca de forma ignominiosa, refugiant-se a Eivissa. Paradoxalment, aquesta illa, igual que Menorca, no se sumaren a la Germania.

A Mallorca, durant més de dos anys, els agermanats es feren amb les regnes del poder i dominaren la situació. I començaren a aplicar el seu programa, una veritable lluita contra el mal govern i la corrupció de l’oligarquia, que prest es va tenyir de lluita antisenyorial.

PUBLICITAT

El malestar covava des de feia més d’un segle. Les dues revoltes anteriors, la de 1391 i l’alçament forà de 1450-1453 en són la prova. A més, els dirigents mallorquins incompliren sistemàticament les disposicions del monarca que no els eren favorables, especialment la sentència arbitral de Ferran el Catòlic de 1512. S’ha de tenir present que el deute del Regne era cada cop més elevat, la qual cosa provocava que quasi tots els impostos just servien per pagar els interessos dels creditors i la corrupció de les classes dirigents. Aquest fou un dels principals motius de l’aixecament. No debades el punt més important de les reivindicacions agermanades era la redempció dels censals, conegut com la Santa Quitació. Realment una mesura que anava en contra de la provisió reial de 30 de juny de 1519 que estipulava la prioritat del pagament de les pensions endarrerides i, un cop més, en contra dels interessos dels qui feien negoci amb el deute públic. No és estrany que des del primer dia, un dels lemes dels agermanats fos “Qui deu que pac.” Rere aquest fet també cal situar la voluntat dels estaments no privilegiats, la gran majoria de la població -entre els que també hi havia pagesos rics de la Part Forana- de redistribuir la càrrega fiscal de forma més justa, especialment pel que fa a la proporció que havia de pagar Ciutat -lloc de residència dels senyors terratinents- respecte a la resta de l’illa -cada cop més empobrida.-

Evidentment, aquestes no foren les úniques causes. Aquells eren temps de revolta a tota Europa i a la pròpia Corona hispànica. Per una part, assistim a un enfortiment del poder reial, en no poques ocasions, precisament, gràcies a l’aliança amb els pagesos i menestrals per tal de sotmetre la noblesa. És en aquest sentit que cal entendre la referida sentència de Ferran el Catòlic, contrària als estaments privilegiats illencs. Bé ho sabien els mallorquins, que des del primer moment recorreran els carrers de la ciutat amb timbals i banderes proferint crits de Visca el Rei! S’equivocaren. Ni el rei ni les circumstàncies eren les mateixes. El flamant monarca, Carles I, no li interessà la jugada i, des de bon començament, es posicionà en contra de la Germania. Ho va fer saber en carta reial expedida des de la ciutat alemanya de Worms el 30 de març de 1521, poc temps després d’iniciada la revolta. Ras i curt ordenava els agermanats que restituïssin l’estatus quo anterior al 7 de febrer, amb el conseqüent retorn a Ciutat de Mallorques de Gurrea. La carta tingué greus efectes, el primer d’ells la polarització dels dos bàndols. És el moment en què Joanot Colom substitueix Joan Crespí, que va ser assassinat, al capdavant de la Germania. Però també, de l’aparició de nombrosos mascarats, radicalment contraris a aquesta.

La majoria d’agermanats no feren marxa enrere. La posició de força aconseguida no s’abandonaria fàcilment. S’ha de tenir present que, seguint el que era propi de l’època, màxim a la Corona d’Aragó, es tractava d’una societat armada que tenia, a més, l’obligació de defensar el regne. Per si això fos poc, uns anys abans, el 1514, un veritable exèrcit de 3.000 homes d’armes de Mallorca varen respondre a la crida del rei formant una expedició a les ordres del mateix virrei Gurrea per defensar la ciutat de Bugia de l’atac dels musulmans. L’expedició fou un èxit i un motiu d’orgull dels mallorquins que en feren memòria durant molts d’anys. Un factor més que ajuda a entendre la facilitat en què prengueren el poder del Regne, teòricament defensat per la cavalleria feudal, que va ser ràpidament superada pel poble en armes. Però també ens permet comprendre la fermesa i optimisme amb què actuaren. S’equivocaren per segona vegada.

En el camp militar, les alarmes ja s’haurien d’haver enceses quan es demostrà la incapacitat de l’exèrcit agermanat de prendre Alcúdia a l’assalt. Almanco en dues ocasions fracassaren en els seus intents i, per afegitó, patiren contraatacs devastadors que polaritzaren encara més la situació. Llavors, a partir de novembre de 1521, els saquejos i actes de venjança contra els mascarats o contra els seus bens es posaren a l’ordre del dia. Actes contestats sense miraments pels cavallers quan sortien de les murades que els donaven aixopluc. Així, després de la batalla del dia de Sant Jordi de 1522, resolta a favor dels mascarats i nobles alcudiencs, dos pagesos d’Alcúdia juntament amb els seus pares i en presència de mares i esposa, foren degollats al mig de la plaça reial de Pollença -actual plaça Vella- i posteriorment esquarterats.

En aquells moments, Pollença ja s’havia convertit en un dels pols agermanats de l’illa, l’altra cara de la moneda d’Alcúdia. Des del primer moment, els pollencins s’havien decantat a favor de la Germania, com ho demostra la partida des de la vila de 400 homes d’armes amb banderes i timbals per recolzar l’aixecament el mes de març de 1521, el que no vol dir que tothom combregàs amb l’aixecament. Hi ha constància de mascarats de Pollença que, igual que els nobles de Ciutat, es varen haver de refugiar a Alcúdia.

(Continuarà…)

El líder agermanat Joanot Colom.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT