FRANCISCA “POLA”, UNA AUTÈNTICA POLLENCINA DEL MOLL

224

Té 96 anys, però xerrant amb ella ningú ho diria. Na Francisca Alemany “Pola” té un conversar fluid i tranquil, de qualsevol jove que et conta el que va fer la nit anterior, però amb la diferència que el que ella relata ha passat abans que molts de nosaltres fóssim ni tan sols una idea.

Francisca va enamorar-se d’un pescador del Moll, quan el Port de Pollença encara vivia mirant mar endins, i durant anys ha esperat a davall un tamarell a què arribés al peix per després anar en correu a vendre’l a la peixateria de Pollença. I tot i que ha viscut 20 anys a Pollença i 76 al moll, diu sentir-se pollencina.

– On va créixer?

Vaig néixer l’any 1920 i em vaig casar l’any 1940. Fins als 20 anys vaig viure al carrer Adan Diehl de Pollença. Després em vaig casar amb Joan Capllonch “Romí”, un pescador del Port de Pollença i vaig venir a viure al Moll. Ell era d’una família de pescadors, de tota la vida, i després amb els anys va ser l’únic germà que va seguir fent de pescador. També va fer feina a la base militar de mariner i pescador.

Finalment va comprar una barqueta i jo em vaig posar a vendre el peix.

– Amb tants anys viscuts segur que teniu molta família…

Al cap de tres mesos de casada vaig quedar embarassada. El dia que feia un any de casada va néixer el major i al cap de dos anys i mig va néixer l’altre nin. Quan un dels meus fills en va tenir 24 i l’altre 19 varen néixer les dues nines. Ara tenc 8 néts i 7 besnéts.

– Com recordau la vostra joventut a Pollença?

El dia que va esclatar la guerra jo tenia 15 anys. Record moltes coses dolentes. Ens ho donaven tot racionat. Mon pare era el garriguer de Formentor. Teníem una bístia amb carro i un parell de bocinets per Santuïri i per la Punta. Sembràvem blat, però en temps de la guerra no ens deixaven moldre, perquè el molí estava requisat. Havíem de menjar pa de blat de les índies, i jo vaig estar molt malament de la panxa per aquest motiu.

Jo i la meva germana anàvem a la ràfia a can Siquier. Vàrem ser de les primeres. Al principi fèiem feina a l’Almoina, a un pis damunt de la barberia del pare d’en Siquier. Fèiem espardenyes, cinturons i després ja vàrem començar a fer portamonedes, bosses, etc. Després anàrem a fer feina a una casa al Camp. Quan em vaig casar vaig deixar d’anar-hi.

– Sempre heu estat pescadors?

Quan el meu home va fugir de la Base una germana seva va venir a cercar-nos per anar a fer feina al seu hotel de Camp de Mar, a Andratx. Jo vaig comprar una rentadora i feia neta la roba dels clients. Després de 4 o 5 anys vàrem tornar a Pollença, era devers l’any 59.

Llavores va ser quan el meu home es va tornar a posar a pescar. Va comprar una barca més petita perquè la de son pare era massa gran i pescava tot sol. Els germans ja es dedicaven a altres feines. Record que estava embarassada de la filla major. Sempre que sortia jo l’esperava al Moll i quan arribava venia el peix a davall els tamarell a l’entrada del cap del Moll. Allà les dones dels pescadors sèiem a un banc; hi havia els Gerrers, els Paparrins, els Romins. A les 9 ja partíem cap a Pollença en correu que ens deixava molt a prop de la peixateria. Arribàvem i esteníem el peix a damunt les pedres i a les 12 ja tornàvem cap al Moll.

Vaig deixar de vendre peix per anar a fer feina a l’Eolo, a fer de cuinera amb el meu fill. Jo no havia fet mai feina de cuinera, però sempre m’havia agradat la cuina. Allà vaig estar fins que em vaig posar malalta i em vaig jubilar.

– On vivíeu al Moll quan vos vàreu casar?

Al carrer del forn de Can Buger, a davant de la peixateria de can Bisanyes. Després d’un parell d’anys vàrem venir a viure a ca la tia Pola, a Can Blanco, a davant la mar, que feia barques. Allà va néixer la meva filla petita. D’allà anàrem a Andratx i després a la casa on estem ara.

– Com era el Port de Pollença quan vàreu venir a viure-hi?

Molt tranquil. El vespre sortíem a prendre la fresca al carrer, ara és impossible. Jo l’església l’he vista fer. La plaça era preciosa, tenia un pou enmig, i tothom hi anava a cercar aigua, ja que no hi havia aigua corrent. No hi havia platges com ara, i quan hi havia un temporal, ens entrava l’aigua dins el menjador. Entre la casa i la mar només hi havia un carrer, no hi havia ni platja, ni paret, ni res. Mon pare tenia un carro i un mul, i quan venia de Pollença havia d’entrar per la Gola, per dins la mar.

Fa devers 55 anys que vàrem fer aquesta casa del carrer de la Gola. Quan la vàrem fer, d’aquí vèiem el Pinaret i la vaqueria, que estava aquí al costat. És a dir, que tot el que ens envolta ho han fet d’ençà que nosaltres vàrem venir. Can Carotti encara no estava fet.

– Quin és el secret per viure tants d’anys i tan bé?

No hi ha cap secret. Tranquil·litat, tenir bons sentiments i tenir tota la família unida.

 

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of