Pollença pot bravejar de bons fotògrafs, fotògrafs professionals i creatius que han retratat la vida del poble en molts i variats sentits, seguint els signes de cada època. Tot i amb això, és l’arxiu Bestard – Cerdà que aquest 2018 ha adquirit l’Ajuntament, on l’aventura fotogràfica pollencina té un recorregut de més d’un segle, més de cent anys en què la fotografia ha revolucionat les nostres vides. No debades, Maria Cerdà, filla del fotògraf Joan Cerdà i procuradora de catalogar l’arxiu Bestard – Cerdà, assegura que “una cosa és fer fotografies i una altra ben diferent captar imatges digitals”.
Les primeres fotos de Moros i Cristians
Des que Guillem Bestard va iniciar-se en el “negoci” de la fotografia fins avui, ara mateix 2018, aquella casa del carrer Major cantonada amb el carreró del Moro ha estat, i és, un estudi fotogràfic, un estudi que, any rere any, ha vist, i continua veient, passar el simulacre de Moros i Cristians com ha vist evolucionar la manera d’entendre una instantània.
Després d’uns mesos de feina, Maria Cerdà assegura que “les fotos de Moros i Cristians de Guillem Bestard són poques, i la gran majoria d’elles estan fetes al camp. Corresponen a diferents anys i allò més destacable és el vestit, tant moros com cristians van vestits de qualsevol manera”.
Les primeres fotografies d’estudi, retrats de grupets d’amics, vestits de cristià, “però no amb la vestimenta actual, sinó amb calçons amples, camisa i faixa a la cintura, i un bastó a la mà. Aquestes fotografies són de Josep Bestard, el fill de Guillem. Per tant, són de després de la Guerra Civil espanyola, fotografies d’estudi, que es devien fer abans de la batalla, perquè van impecables”, conta Maria Cerdà.
Els anys bons
Cap als anys 50, comencen a popularitzar-se aquestes fotografies d’estudi i “mon pare comença a fer fotos al carrer Major, quan surt Joan Mas i quan hi ha la primera batalla amb en Dragut, i també al camp de futbol” diu Maria. Els anys 50 i, sobretot, 60 varen ser els anys bons, “perquè el Simulacre prenia força i no hi havia l’aglomeració que hi ha ara, te podies ficar i fer una bona foto. A més va coincidir que Joan Mas era en Pere Antoni o que en Dragut era en Toni Cristo, dos personatges que la gent recorda”.
D’aquells anys, Maria recorda que “els cristians pujaven a l’estudi per fer-se fotos, però com que hi havia tanta demanda que, al final, improvisàrem un estudi a la planta baixa. Així que els cristians, perquè en aquell temps hi havia molts més cristians que moros i els pocs moros que hi havia no se feien fotos, entraven per retratar-se”.
Per altra banda, “tenc molt present que mon pare en tornar del camp de futbol, acabada la batalla, es ficava dins l’estudi per revelar els negatius. Llavors, el matí, feia les fotos. Les meves germanes i jo, que aleshores tenia 12, 13 o 14 anys, l’ajudàvem a eixugar-les per poder-les exposar com més aviat millor. I és que la gent volia veure, i és clar comprar, les fotografies”.
Eva Cerdà
