ESCOLTAU “PROCESSÓ” DE COSTA I LLOBERA, GAUDIU LA LLUNA PLENA

212
Foto: Fernando Perianes

Per segona any consecutiu, aquest Divendres Sant no hi podrà haver Davallament del Calvari ni processons ni… Per això, vos proposam que escolteu el poema “Processó” de Miquel Costa i Llobera (Poesies, 1907) recitat per Margalida Maria Vanrell March.

Com que el temps acompanya, pujau al terrat, sortiu al balcó o guaitau per la finestra i gaudiu de la lluna plena primaveral.

Aquest muntatge fotogràfic s’ha fet a partir d’instantànies de Pasqua dels anys 2017, 2018 i 2019 dels arxiu de PUNT iNFORMATIU i de Fernando Perianes.
El fons musical és del “Requiem für Mignon” de Robert Schumann.

IMPRESSIÓ  DE  SETMANA  SANTA

Per la frescor de març perfum de violetes,
celatge moradenc per l’horitzó flotant,
i sobre l’esperit les uncions secretes
del dia moridor… Era el Divendres Sant.
Baixant entre xiprers, des del veí Calvari,
seguia poc a poc la llarga processó:
brillaven ja sos llums, i el càntic funerari
de lluny feia sentir sa lenta oració.
Les notes d’aquell cant, com un vol d’aus nocturnes,
per l’auba de la nit giraven vagament,
fins a tocar del Puig les roques taciturnes,
fins a morir avall pel remorós torrent.
Cendrosos olivars i bosc obscur i roques
i camps de sembradiu fonien les colors,
sorgint com un trofeu palmeres d’altes soques,
damunt un llunyedà de pàl·lides blavors.
Com una reina en dol de tràgic infortuni,
la lluna amb roig esguard de dins la mar sortí,
com escampant records d’un altre pleniluni
en què suor de sang guaità a Getsemaní.
Semblava ella parlar de l’única diada
en què sol per horror va cloure el gran ull seu,
i en què ella cap al tard vegé la Immaculada
plorà sobre el cos fred la mort de son Fill Déu.
Llavors mon esperit volà dins l’harmonia
del cant i la besllum, de l’hora i dels records;
i al fons de lo indecís pintà ma fantasia
l’immensa processó que formen vius i morts.
I vet aquí que arreu generacions passaven:
misèries i esplendors, lo dèbil i lo aspriu;
i, essent tan diferents, d’enfora s’igualaven,
com són iguals de lluny les ones d’un gran riu.
Mes, alta damunt tot, se veia la figura
de l’abatut suprem, de l’Home de dolors,
vessant amor sublim del fons de sa amargura
i de sa horrenda creu un rastre de dolçors.
Irradiava llum son cap cenyit d’espines,
llençant sobre aquest món un raig net i suau;
i com dins un boirim de llàgrimes divines
li feia nimbe entorn l’arc iris de la pau.
Blanc d’immortals amors i d’odis implacables,
damunt l’oneig del temps seguia son camí,
mostrant-se, mai confós, entre corrents mudables,
profundament humà, profundament diví.
Profundament humà de penes i tendresa,
profundament diví d’oracles i virtut:
bé es veia esser l’Ungit d’eterna realesa
per Salvador del món culpable i decaigut.
Ell víctima innocent, redempció sens mida;
Ell consol infinit, un Déu que sap plorar:
Ell sant treballador, exemple i llei de vida;
Ell mestre del morir que pot ressuscitar…
És l’únic que desclou el llibre del misteri,
tancat amb set segells que mai obrí ningú…
És Ell que a terra i cel eixampla son imperi…
Ell és principi i fi, Ell és qui ho fa tot u.
Adoren cels de cels davant sa faç humana,
adora també el món, adora fins l’infern,
puix tot lo que contra Ell s’aixeca en lluita vana,
baix de sos peus caigut, acreix son soli etern.
————————————–
Això per un moment amb claretat intensa
llavors més bé que mai vegé mon esperit,
mentres moria el so i per la volta immensa
s’alçaven transparents les ombres de la nit.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT