ERMITANS I POLLENCINISME (I)

768

Pere Salas Vives

Sempre havia pensat que els Ermitans foren gent tranquil·la, que portaven la pau allà on anaven. Al manco pensava que això era el que havia succeït a Pollença des de que s’instal·laren al Santuari el 29 d’abril de 1917. Però sembla que no tot començà tan plàcidament, ja que un grapat de pollencins encapçalats per Ramon Martorell “Sionet” s’oposaren frontalment a la seva arribada. Aquest original personatge del passat recent de Pollença, ens va deixar com a prova un testimoni digne de la seva personalitat. Tan digne, que suposa l’expressió més explícita de pollencinisme que mai no hagi deixat en acta cap persona. És, per això mateix, la suma expressió del sentiment patriòtic reduït a l’àmbit local. És, per dir-ho d’alguna manera, el naixement explícit del concepte mateix de Pollencinisme integral.

En essència, Ramon Martorell creu, i així ho va fer saber al Consistori en carta de dia 28 novembre 1916, que els Ermitans no han de venir al Puig pel simple motiu de ser externs. El mateix protagonista comença així el seu argument: “Que per notícies certes se sap que se vol substituir la centenària y tradicional cura del Santuari de nostra Senyora del Puig, per una nova institució, ó sia [per] ermitans. Crech que l’intenció de tal pensament es fill d’un bon desitx, pero per mes bell que aquest sia, no pot respondra may al ideal que te Pollensa del Santuari de referencia= La Verge del Puig, es pura y netament Pollensina, y per mes bones persones, per mes piadoses; casi sants, que sian els ermitans, es incontrovertible que dins son pit no esmenta el cor Pollensí, unich que cal sentir com cal l’amor a nostra venerable Imatge y son casal de la montanya. Si Magnifich Ajuntament, la Mare de Déu Puig sols pot estar ben servida per sos fills predilectes: els Pollensins, y que com a tals mos te y que mos estime y ha estimat sempre; ho prova l’infinitat de mirades y beneficis que registra l’historia en bendició del seu poble; amor de bona mare que bellement mos canta el gran poeta pollensi Mossen Costa en seu inmortal poesia la llegenda del Puig.”

Vista del santuari del Puig, amb la torre medieval; al fons la vila de Pollença.

Per si aquest argument no bastàs per commoure el cor dels regidors, “Sionet” seguidament toca, ni que sigui de passada, un tema delicat, com és els dels drets que l’ajuntament pogués tenir sobre el Santuari, que pel que sembla no estaven gaire clars al començament de segle. Però aquests, en definitiva, no són res si per sobre d’ells hi la tradició que fins ara ha estat de part dels pollencins, que ell identifica amb l’ajuntament: “Y no se si els drets seculars mos serveixen; ni si entenim de legals demunt el Santuari que mos ocupa; pero sí sé, qu’en bona consciencia no he y a cap poder divi, ni humà, que puga privar y no satisfer el noble desitx que tenguen els bons fills per servir á sa Mare: y jo estich segú que hey haurá ningú que s’atrevesque a signar de mals fills y mals servidors de la Santa Imatge, á els Ajuntaments, Autoritats eclesiastiques y obrers delegats, que de centuries enrera aymada y servida fins ara”.

PUBLICITAT

Alerta!, que Ramon Martorell no vol la violència, ni que es produeixi una fractura social al seu estimat poble, “…una guerra civil entre cristians, que donades les circumstancies del temps que corren seria perniciosa per els qui tenim la fortuna de creura…” Però no per això deixa d’atiar el foc més encès, com és aquell que anteposa tots els valors de la societat a la defensa de la terra, que es personificada en la santa imatge. La mateixa que cal protegir dels barbuts ermites quals fossin bàrbars pagans que pugnen pel gran saqueig de Pollentia. Es en aquest sentit que tota lluita i totes les armes (menys la violència, per suposat) són justificades: “…entench que lo millor es acudir á voltres Magnifich Ajuntament, sucesors dels entichs Jurats que tan valentament defensavan els fors de la nostra terra, perque deixant a un costat tote violencia, drets seculars y legals si d’aquests en tenim; y amparantvos en la persuació, en la reverent súplica, y fins y tot en el prec més humil (aixo sí, sense minvar vostra dignitad) acudiguem á tota mena d’autoritats ya eclesiastiques, ya civils, á las persones influents, amb una paraula, faseu tot cuant pugueu, lo ordinari y lo extraordinari, per el logro del noble fi qu’ es persegueix que no es altre que’l que no pasi á mans extranyes la nostre veneranda Imatje y son Palau.”

Per últim una amenaça: “pero teniu en conta que en lo esdevenidor colcun continuará la nostra historia, y fará justicia, donant son merescut: ya n’els que protestam del fons de nostre cor, de que no sia nostre y ben nostre la Verge del Puig, y a’n aquells que haurán interromput la defensa que dels furs de la nostra terra feyen els entichs jurats d’aquesta vila sempre per noltros estimada.= Pollensa 28 novembree 1916.= Ramon Martorell Bennassar.”

Continuarà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT