ENTREVISTA A JOSEP-PERE PEYRÓ, PREMI A LA MILLOR INTERPRETACIÓ MASCULINA 2018

193

El premi a la millor interpretació masculina del 2018 de l’associació de teatres i auditoris públics de les Illes Balears, ha estat per al pollencí Josep Pere Peyró. La seva interpretació a l’obra “Set maneres de ser Hamlet” ha estat decisiva per a l’obtenció del guardó. Aquesta obra va ser representada a Pollença el març de l’any passat, moment en què Francesca Palou va aprofitar per a entrevistar-lo.

JOSEP-PERE PEYRÓ, EL TEATRE PROP DELS POETES

El diumenge dia 11 de març de 2018 es va tornar a representar al Club Pollença l’obra “Set maneres de ser Hamlet”, que s’estrenà el juliol de 2017 i també el gener del 2018 al Teatre Sans durant tres caps de setmana.

De tarannà reservat i d’aire aristocràtic, en Pere és el pollencí amb major projecció en el camp teatral, encara que tal volta sigui poc conegut per a les noves generacions, pel fet que resideix des de fa molts anys a Barcelona, la ciutat que li va obrir les portes al món del teatre professional.

Ens trobam a la plaça d’en Coll, prop del Teatre Sans on ha impartit un taller de dramatúrgia.

– La primera pregunta obligada que li faig: tens entrada a la viquipèdia?

No ho he mirat mai. Intent evitar les xarxes, som més de llibres i papers.
(Efectivament, cerc a la viquipèdia i no hi apareix. Però en Josep Pere Peyró i Cladera sí que té una entrada amb el seu nom a l’enciclopèdia.cat, la versió digital de la Gran enciclopèdia catalana.)

– Quins són els teus vincles amb Pollença?

Vaig néixer a Alcúdia, però amb sis mesos vaig venir a viure Pollença, perquè al pare el feren delegat de “la Caixa” i fins a disset anys, que vaig anar a viure a Barcelona, vaig estudiar a l’Institut de Pollença. Cada cop tenc menys vincles amb Pollença. Mon pare era el pollencí i jo era el fill de Don Pedro, i supòs que per trobar la meva identitat me’n vaig anar a Barcelona i allà em vaig fer el meu món. Vénc molt a Pollença, vaig a veure els amics, però no faig vida de poble. A Alcúdia em passa qualque cosa semblant; també hi tenc la “pandilla” d’amics. Cal meu padrí era un lloc on m’agradava molt anar-hi. A Pollença tenia la cosa de l’estudi, l’institut, el dia a dia, però la tenda dels meus avis a Alcúdia era molt especial. Sempre he fet més vincles amb les persones que amb la terra.

– Quan vares descobrir que volies ser actor?

(Riu) Va ser un descobriment, perquè jo fins al 24 anys no havia fet mai d’actor. Bé, ben pensat de petit vaig cantar la Sibil·la, vaig fer d’escolanet, d’àngel, també era una manera d’estar representant. Però va ser quan feia feina a La Caixa que em vaig apuntar a un curs d’expressió corporal a la sala Cor-endins de Palma i molt a prop hi havia en Jorge Aliaga que feia teatre i allà vaig descobrir el joc de l’actuació.

– Recordes quin va ser el primer personatge que vares fer en públic?

Sí, sí, sí. Va ser un monòleg, molt semblant al de “Set maneres de ser Hamlet”. L’interpretava pels bars i va funcionar molt bé, em proporcionà uns ingressos. Eren uns monòlegs de tres personatges, un d’ells era un poeta estudiós de Miquel Costa i Llobera, que recitava “Lo pi de Formentor” amb molta conya, molta història… Molt divertit.

– Quina importància va tenir aquest primer paper en la teva vida?

Molta, el teatre ha donat sentit a la meva vida, perquè jo anava a la deriva… M’havia matriculat a enginyeria més per desig de mon pare que meu, després a econòmiques… a filologia… Anava perdut, no sabia què fer. Això sí, sempre escrivia; poesia, narrativa… mai havia escrit teatre, n’era lector. Quan vaig trobar en Jorge Aliaga vaig veure que escrivint teatre em podria guanyar la vida, i això fou un gran descobriment.

– Perquè te n’anares a Barcelona?

Per estudiar teatre! Perquè l’any 1987 aquí no hi havia pràcticament res; na Leona di Marco, Estudi Zero, en Jorge Aliaga, La Iguana, en Pere Noguera… Jo volia estudiar, em volia preparar. Vaig dubtar si anar a Madrid o a Barcelona. A Madrid una amiga meva havia entrat a la companyia “La cuarta pared” que ara és molt coneguda. Hi vaig anar, vaig viure els inicis de la companyia, vaig conèixer els integrants… Però després per la llengua, pel mar… em vaig estimar més estudiar a Barcelona.

– I a Barcelona, quines varen ser les primeres passes que vares fer?

çVaig començar fracassant. Vaig voler entrar a l’Institut del teatre i em suspengueren. I llavors aparegué en José Sanchís Sinisterra que digué: “Vine cap al laboratori actoral del “Teatro Fronterizo”, jo volia ser actor i en Sanchís Sinisterra també em convidà a assistir al taller de dramatúrgia de la Sala Beckett. Vaig passar a ser regidor de sala i a coordinar-ne els tallers. En Sanchís Sinisterra em va fer un gran favor, jo escric teatre perquè ell m’ajudà.

– Les teves obres s’han traduït a altres idiomes…

Sí, vàries obres s’han traduït a idiomes tan llunyans com el grec, el polonès o el suec, i més propers, al francès per suposat, i anglès i castellà. La primera traducció publicada fou en una edició de “Le solitaire intempestive”, l’obra: “Quand les paysages de Cartier Bresson”. Aquest text va tenir una vida molt interessant, l’estrenà una companyia francesa a París i després va anar al festival de Nancy i allà un director que treballava a “La comedie française” en volgué fer una lectura oberta, els francesos diuen misse en espace, un semi muntatge i em convidaren a “La Comedie”, a la sala petita que està sota la piràmide del Louvre; fou com quan a un capellanet el criden a Roma… Vaig pensar, ja hi has arribat, al teatre fundat pel Molière. I no, “La Comèdie” passà i jo em vaig trobar allà on era abans d’anar-hi. La meva obra no encaixà en el formalisme i la manera de treballar dels seus actors, tenien una dicció perfecta quan els meus personatges tenen un argot i una oralitat que demana una interpretació bruta, tacada.

– Això que dius és una mostra del teu compromís amb el teatre contemporani…

Si contemporaneïtat vol dir veritat, realisme, sí. Diguem que hi ha un desig de fugir de l’artifici, ja des del principi. “La trobada” la primera peça important que vaig muntar a Barcelona, al Festival de Sitges, la vaig voler fer en les mateixes condicions d’espai i temps de l’obra, a les tres de la matinada, a una platgeta de Sitges, amb un mar remogut, se’ns sentia molt malament, però hi havia un desig que l’espai fos el més veritable possible, i això facilitava que la interpretació també ho fos. I aquest desig de “veritat” evolucionà i arriba a la història de “Les portes del cel”, una obra que passa a dins un contenidor, tu no saps qui són els actors ni qui els espectadors perquè aquests estan completament immersos dins l’acció, són també personatges de l’obra, les seves reaccions són més importants que les dels actors. Jo demanava als meus intèrprets: “Quan un espectador plora perquè s’ha emocionat, donem-li espai, perquè això és veritat, en canvi lo nostre és actuació.”

– I amb el teatre d’aquí, hi tens vincles?

Tot el que he pogut: he fet classes a l’ESADIB, a la Universitat; he dirigit vàries obres al Teatre Principal; he fet muntatges on participaven productores d’aquí i dels centres dramàtics catalans. La darrera producció amb el Teatre Principal fou “La vida lluny dels poetes” en coproducció amb els tres centres dramàtics de Catalunya, Reus, Tarrassa i Girona. He actuat a Palma, Pollença, Alcúdia…

– I del microteatre, que ara està tant de moda, que en penses?

Ho desconec. L’any 2010 vaig tancar la companyia “La invenció”, que durant deu anys va ser un motor de producció de risc, vaig aconseguir completar tota la cadena creativa; escrivia, dirigia, produïa, i distribuïa, això em permeté una gran llibertat. Per això férem espectacles tan estranys com “Les portes del cel”… Qualsevol productor que li demanes per fer una obra que hi càpiguen vint i cinc espectadors et dirà “escolta això no m’interessa gens”. Però nosaltres vàrem aconseguir produir aquest tipus d’espectacle. Fou un gran esforç per part de tot l’equip i el 2010 estava molt cansat i em vaig prendre un any sabàtic, que es varen convertir en sis. En aquests sis anys d’absència han passat moltes coses, entre elles el microteatre.

– I els culebrots?

Escriure per a la televisió sempre m’ha ajudat a compensar les pèrdues econòmiques de l’aventura teatral, la llibertat de tenir independència, de produir, distribuir, ser lliure, i no estar sotmesos a l’imperi de la producció dels mercats té un preu. Feia dos o tres anys de guions, aconseguia capitalitzar la companyia i així teníem un temps per desenvolupar projectes, aquesta era la dinàmica. El teatre és el que m’agrada més, més que la televisió i més que el cinema. Però de la televisió en tinc molt bon record, vaig conèixer gent que en sabia molt.

– I aquest darrer monòleg, “Set maneres de ser Hamlet”, quina trajectòria ha tengut?

Quan l’any sabàtic es convertí en sis, em pensava que ja no tornaria a fer teatre. Estava viatjant i immers en altres projectes que no tenien a veure amb el teatre. L’any passat en Toni Casares, director de la Sala Beckett em convidà a participar en el tancament de l’espai de Gràcia que es traslladava a nou local del Poble Nou de Barcelona. Li vaig proposar un monòleg improvisat per acomiadar l’antiga Beckett i a l’hora fer oficial la meva rehabilitació com a antic teatre-depenent amb la voluntat de no voler recaure i mantenir-me lluny del teatre. Quina ingenuïtat! Com si un exalcohòlic proposa brindar amb xampany la seva curació! Vaig començar a xerrar i m’hi vaig estar dues hores, vaig buidar el bar! Havia de ser el meu comiat teatral i vaig sortir dient: Pere, si a tu t’encanta fer això, t’agrada molt, el que no t’agrada és fer d’empresari teatral. Vaig començar fent monòlegs trenta anys abans i era com si s’hagués tancat el cercle, com si hagués tornat al principi de tot. Llavors n’Antònia Borràs, que feia un parell d’anys que em demanava una col·laboració per al Club tornà a insistir i m’hi vaig comprometre: treballaré una reflexió sobre la professió de l’actor, un actor que treballa Hamlet. El vaig començar a Barcelona, vaig fer una funció per amics i al director del Teatreneu de Barcelona li agradà i em contractà. El juliol vaig venir a Pollença, i va anar molt bé, me l’han demanada altres teatres, han sortit funcions i així sense adonar-me’n torn a fer teatre.

– És habitual que facis tallers, com aquest que estàs fent al Teatre Sans?

Sí. A més, i això ho vaig aprendre d’en José Sanchís, els tallers no només alimenten als qui venen per aprendre, sinó sobretot, m’alimenten a mi perquè m’obliguen a revisar els meus referents teatrals. El taller és un bon lloc per confrontar l’actualitat del que tu has anat treballant al llarg dels anys… perquè el món canvia… Als tallers tenc joves que quan jo vaig començar a fer teatre encara no havien nascut. La seva mirada és molt important, d’on han begut, de quines fonts? Perquè ells no tenen els meus referents. Nous autors, noves inquietuds, no han vist les mateixes obres, han vist una altra tipus d’espectacles, i tot això conforma el seu món creatiu.

– I el mètode que utilitzes?

Tots els meus tallers d’escriptura són mes pràctics que teòrics, a partir d’uns conceptes molt simples proposo uns exercici que es llegeixen, es revisen i es comenten al taller.

– Entenc que mires la realitat amb ulls de dramaturg, tot ho dissecciones i analitzes, per tot hi veus una història…

Si creus que és una virtut et confessaré que ho visc com un defecte; és un obstacle per les relacions, molta gent se sent amenaçada per la distància que provoca aquesta actitud. Tinc el vici de voler fer passar tota la realitat pel sedàs del drama i el teatre.

– Ets més de drama que de teatre còmic…

En les darreres obres he tractat el tema de la immigració clandestina, són molt dures; però en els inicis no. “La parella és…” és molt divertida; “Quan els paisatges de Cartier Bresson” és una comèdia; després “Nina”… Sí sí, hi ha de tot…

– Quina obra de teatre de les que has vist o llegit t’ha impactat més i has pensat: “Vull pertànyer a aquest món”?

De vegades tens vivències molt importants, reveladores, i no en tens consciència fins que no han passat molts anys; sóc un bon lector, de jove llegia Blyton, Twain, Stevenson, London… quan vaig descobrir “Sis personatges a la recerca d’autor” de Pirandello, vaig entendre que allà hi havia alguna cosa que anava més enllà de les novel·les d’aventures i dels tebeos. “Sis personatges…” és una reflexió profunda sobre el personatge i el drama… El mateix sentiment vaig tenir amb “Crim i càstig” de Dostoievski. En començar a llegir-la no l’entenia molt bé, no com les aventures de Quentin Durward o Tom Sawyer, jo veia que allò era un literatura. Com si sempre hagués nedat prop de la platja i de cop volta em tirassin a alta mar i sentís el vertigen de la fondària.

Tot queda. Tu creus que vas cap a un lloc però hi ha llavors que germinen i no te n’adones i de cop i volta et trobes en un altre lloc. Nosaltres creiem que planifiquem la nostra vida però en realitat no tenim control. Txékhov ho deia millor: són aquests petits “sis” i aquests petits “nos” involuntaris que ens porten cap a camins del tot desconegut.

– I els plans de futur, quin camí vols?

He estat tants anys projectant “futurs” teatrals que mai s’han realitzat del tot que ara amb “Set maneres de ser Hamlet” gaudeixo del present i em deix anar en l’aventura del trobar. No sé què faré…

– Tens un ofici que per a molts és una afició, quines són les teves aficions?

Navegar, el mar.

– Si t’haguessis d’entrevistar quina pregunta et faries?

Què és el teatre? Una aventura formidable, un territori que no abandonaràs mai. Tindràs moments de decepció, de frustració, de desencís, però hi tornaràs perquè és una manera d’estar a la vida apassionant, d’entendre’t a tu i d’entendre al món. Per mi el teatre és font d’autoconeixement i de comprensió de la realitat, un viatge al centre, mai una fuita.

– Tornaràs per sempre?

A Mallorca? Sempre he sabut que acabaré la vida a Mallorca, perquè això de les illes… com a bon mallorquí tornaré per acabar la meva vida aquí on començà.

Francesca Palou

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of