ENTREVISTA A ANTONIA CABANELLES TORRER, UNA MOLLERA GENUÏNA

311

Mentre xerram amb Antònia Cabanellas “Torrer” sentim el renou dels trepants i els martells, que converteixen el que va ser el cine que la va veure néixer, i després la seva tenda de Brúixola, en un Burguer King. Ella encara viu a la casa del costat, amb la que comparteix paret mestra. Una casa que durant la seva vida només va abandonar una curta temporada per fugir de la guerra. N’Antònia va ser una de les primeres empresàries del Moll i son pare, un gran mestre d’aixa, va lluitar tota la vida per donar als seus fills una bona educació i per convertir el Port de Pollença en un vertader poble.

Com era el Moll de la teva infantesa?

Vaig néixer l’any 35 a aquesta casa que del Carrer Joan XXII, que abans era “Carretera 120”. Quan jo era jove la numeració anava per metres i, per tant, ca nostra estava al metre 120. El carrer estava molt més baix, jo crec que ha pujat al menys 60 centímetres. El Moll era pràcticament aquest carrer, que arribava fins a la plaça de toros i la primera línia. Record que hi havia una casa del cap de cantó que era com un buc. Just a davant hi vivien els Gerrers.

La primera línia arribava fins a la Gola i cap a l’altra banda record que de petita ja hi havia la casa de Can Franc, casa Dràcula. Hi anàvem a fer berenades allà, amb una dona parenta d’una de les meves amigues, la sastressa li deien, perquè era la dona d’un sastre. Per allà també hi havia la font Feliva, que encara hi és, però raja poc a causa dels pous que s’han fet.

La plaça era molt lluny! Era un descampat amb un pou. Les ovelles pasturaven fins aquest cap de cantó.

Jo solia jugar més per la zona del Miramar, perquè vaig començar classe de piano al cap de cantó on hi havia La Fortalesa, a cal carter. La seva dona que era de Puerto Rico o de per allà, ens feia classe. Allà venien les Bordoy, les del Miramar, en Felipe Bellini… Clar jo em vaig tirar més de cap allà i anava més sempre per aquell redol. Més cap aquí hi havia les Gerreres i les Moiàs, que encara n’hi ha una que hi viu.

On vares anar a escola?

Jo vaig anar a ca les Monges, quan ja estaven al carrer de les Monges. Al principi estaven ca na Penya, al costat de l’hotel Miramar. Ma mare hi va anar de petita. També hi havia l’escola del Pósito, però era només per nins. Quan vaig tenir 8 anys, vaig anar amb don Andreu de correus, allà on també feia música. Anava a classe amb en Francisco Borràs, amb el Pepin de l’Iru, amb en Payeres de cal Buger, i amb un al·lot que nomia Fullana i que son pare feia feina a la base. Després, correus el passaren a un carrer més amunt (al carrer Llenaire). Una mica més gran mon pare em va enviar de pensionista l’escola de les franceses, del Pont d’Inca. Hi anàvem amb bus i tren i baixàvem a Pollença un dia al mes.

Mon pare va gastar més del que podia amb el meu germà i jo per poder-nos donar estudis, perquè ell va perdre son pare de jove.

També et pot interessar:  TRIAL: PODI PER A DOS PILOTS POLLENCINS A SÓLLER

Quan varen venir els vostres pares a viure a aquesta casa?

Mon pare primer va fer el cine, després sa mare va vendre una casa i va fer aquesta casa i l’any 32. Es casaren i varen venir a viure aquí. Després varem néixer jo i el meu germà. El cine degué començar aquell l’estiu del 32, tot d’una que mon pare el va acabar. Va ser cine 40 anys, 46 o set tenda, i ara per vint anys està arrendat per al Burguer King.

Idò quan vares néixer ja hi havia el cine i la casa feta…

Sí, i quan jo tenia pocs mesos va començar la guerra. Com que aquí al Moll va haver-hi tirs, jo i ma mare vàrem anar a viure als Llinars, al primer molí, on hi estaven uns tios i el meu repadrí. Quan va acabar el trull de la guerra tornarem a ca nostra. Durant la postguerra els tios de Llinars tenien el molí precintat, però molien igual. Per això jo sempre vaig menjar pa bo. Mira com són les coses que em feien enveja els altres nins perquè menjaven pa de blat de les índies!

On ara hi ha l’Eroski, aquí al costat, els militars hi muntaren el que deien la “subdepositaria”, que era com un magatzem per aviació. També, aquí darrera ca nostra, hi havia restes d’avions, encara tenc marques a les cames de jugar entre els bocins d’avions.

Que trobau de veure el cine convertit en una hamburgueseria?

Mira, feia cinc anys que no ho podíem arrendar, perquè era massa gran. Ja havíem decidit tancar Brúixola i ens varen venir a demanar el local.

Com va tenir el vostre pare la idea de posar un cine al Port de Pollença?

Mon pare ja va s’encarregava de la projecció del cine a Can Franch, a Pollença, i després també ho va fer al cine Modern, fent feina per en Salas. Després va decidir venir aquí al Moll i posar un cine. Com que era fuster, tot ho va fer ell. Tenc un dietari de l’any 31 on hi ha les pel·lícules que posava a Formentor. Desmuntava les màquines d’aquí i anava a Formentor a fer cine.

Fins a quin any va durar el cine?

El cine el tancàrem l’any 69. Jo i el meu germà feia temps que el volíem tancar, perquè teníem molta feina les barques, però mon pare es negava perquè no volia deixar el poble sense cine. Llavores, quan mon pare es va barallar amb en Rafel Salas i ja no li va voler comprar més pel·lícules, ell va muntar l’altre cine al carrer Metge Llopis. Amb un altre cine obert, mon pare ja no va tenir excusa, i vàrem tancar.

Hi vares fer feina al cine?

Sí, vaig estar a la taquilla i qualque vegada de portera. Al final era difícil trobar gent per fer-hi feina perquè ja hi començava a haver-hi turisme.

Recordau cap pel·lícula que fos un gran èxit?

Les primeres d’en Molina va ser gros. I després estrenarem el cinemascope, la pantalla grossa, amb Brigadoon (1954).

El vostre pare també era mestre d’aixa. On va aprendre a fer barques?

El padrí ja construïa llaüts i balandres, vivien per l’Hotel Puerto, mon pare va néixer allà. Ma mare va néixer a Pollença, perquè els molleros anaven a néixer allà, però tenien una casa a veïnat de la pensió Bellavista. Per part de ma mare eren pescadors, els deien els Feliu.

També et pot interessar:  EL CAMÍ VELL DEL FAR DE FORMENTOR SERÀ REHABILITAT I INCORPORAT A LA RUTA DE PEDRA EN SEC

On fèieu les barques?

Sí, la fusteria era aquí a ca nostra. Jo era molt petita quan va comprar l’altre solar i va posar aquí darrere una nau molt gran per fer barques. L’any 48 en va fer 24 snipes pel campionat del món i és repartiren per tot espanya. Aquí hi feien feina fins a 22 homes, i jo m’encarregava de dur els contes

Després, devers l’any 60 vàrem anar a fer feina aquí on estan ara els “Astilleros Cabanellas”, qua ara són dels fills del meu germà. Per construir les drassanes mon pare demanar un préstec, però no li donaren perquè en aquell temps trobaren que era de locos. Així que va anar tirant pedres a la mar per eixamplar el moll. Va començar la construcció l’any 57 o 58. Al principi volia comprar el Caló, a darrere la Fortalesa, però ni li varen voler vendre.

El vostre pare també va ser un dels primers impulsors del Pi de Sant Antoni al Moll…

Mon pare amb el d’Albercuix, el de Llenaire, amb en Jaume Panada… Com que mon pare era Toni, els padrins eren Toni i Antònia, i jo i el meu germà som Toni i Antònia, li agradava molt fer la festa. A ell sempre li va agradar fer poble. Al cine, per exemple, per Sant Antoni posava “periquitos” (dibuixos animats) gratis per als xics. Per no destorbar a la festa de Pollença, posaren la festa el dia de Sant Antoni el matí, perquè en aquell temps el pi de Pollença es pujava el dissabte. Després a Pollença ho canviaren. Els dos primers pins crec que els anaren a cercar a la finca d’Albercuix, i després ja els anaren a tallar a Formentor.

La festa del pi durava quasi una setmana, perquè venien les xeremies i anaven per les tendes i les botigues a demanar coses per fer la festa. Alguns els donaven, domàtiques, altres vi, altres aregades… i anaven a tallar el pi i berenaven. No hi havia tanta gent com ara!!

Però també participava d’altres festes…

També participava de la cavalcada dels reis. A la base arreglaren una barca com si fos una carabela, per dur els reis. Però un any va fer mal temps i ho deixaren estar.

Tu has estat una de les primeres dones empresàries del Port de Pollença…

Quan vàrem tancar el cine, mon pare va posar la tenda de Bruixola per jo. Això era l’any 70. Primer només era tenda de nàutica, i després el meu home, en Miquel (Micer), va muntar un mini laboratori per revelar fotos. I sí, som de les primeres dones empresàries del moll, i una de les primeres que vaig tenir carnet de patró.

Que opines de com ha evolucionat el Port de Pollença?

El Moll hauria pogut créixer molt millor. Aquí darrere, per exemple, no ho varen fer bé. Això de fer aquests grans solars… Si haguessin fet més jardins, els edificis no pareixerien tan alts.

I encara sort dels militars perquè si no hi hagués hagut la base, això seria un Benidorm

Però el que em fa més és que hi hagi tanta gent que no coneixem. Abans érem una família.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of