MAI ÉS TARD PER APRENDRE A VOLAR. FELIP BELLINI

Aquest divendres 3 de novembre a les 20’30 al Club Pollença es presentarà el llibre de Felip Bellini “Pollença des de l’aire”. Per aquest motiu avui volem compartir l’entrevista que li férem al darrer punt informatiu. Aprofitant també que ja s’ha presentat el programa de la Fira de Pollença, i que tracta sobre el tema dels souvenirs, publicam també ealgunes fotografies inèdites de Casa Peña, una de les primeres tendes de souvenirs del Moll i que va fundar la mare de felip Bellini.

MAI ÉS TARD PER APRENDRE A VOLAR. FELIP BELLINI

Mai és tard per aprendre a volar. Aquesta màxima, que tots hauríem de dur tatuada a la pell, Felip Bellini l’ha dotada de sentit. Amb vuitanta anys va decidir dirigir-se a un aeròdrom, pilotar un ultralleuger i, de passada, fotografiar la terra que més estimava i coneixia. Ara, després de tres anys, desenes de vols i més de mil fotos, ens presenta un llibre “Pollença des de l’aire”. Però la passió de viure de Felipe Bellini, no ve d’ara, sinó que l’ha mantinguda tota la vida. Una inquietut vital que l’ha duit a fundar el Club Nàutic del Port de Pollença i a recórrer el món com a jutge internacional de windsurf.

Com vàreu tenir la idea, amb 80 anys, de començar a sobrevolar Mallorca?

A jo sempre m’havia agradat volar i, de fet, ja havia volat diverses vegades. Fa 4 o 5 anys el meu fill Eduardo, que viu a Tarifa, va comprar una avioneta i clar, em va dur a volar i em va agradar molt. Després vaig descobrir per internet que a Binissalem hi havia aeròdrom i me n’hi vaig anar. Allà vaig conèixer un pilot, en Gabriel Gomila, i em va dir que hi podia anar a volar quan volgués. Realment, el que jo volia era treure’m el títol de pilot, però el meu fill em va treure la idea del cap. Em va dir que hauria de passar un examen mèdic molt estricte, i que no el passaria. Tot i això, pilot l’avió igualment amb en Gabriel al meu costat, ja que l’avioneta té doble comandament. El pilot em deixa enlairar l’avió i tot, i si m’equivoc, em corregeix sense dir-me res. Pas molt de gust.

Amb quin avió vola habitualment?

Volava amb dos ultralleugers diferents. Un d’ells ja no existeix, es va estavellar al puig de Massanella diumenge passat (8 d’octubre). El pilotava un Holandès que es va morir. L’avió era com el de la foto del llibre, però blanc. Són ultralleugers de dues places i un motor, de fabricació ucraniana. Em va passar una cosa curiosa. Aquell dia havia convidat a volar a l’al·lota del meu nét, i quan vàrem arribar allà ens varen dir que havia sorgit un imprevist i que no podia ser. L’horabaixa vàrem veure a la televisió que s’havia estavellat. No sabem que va passar, ja que aquest holandès que va morir era un pilot molt experimentat.

Com va sorgir la idea de fer un llibre?

Quan ja feia un any i busques que volava, vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Jo tota la vida he estat molt excursionista. He recorregut la Serra d’alt a baix i ho conec tot a la perfecció. Però l’ultralleuger et dona un punt de vista molt diferent. A més vola molt baix, a 300 metres més o menys, i ho veus tot molt a prop. Vaig veure un llibre antic de fotos antigues de Mallorca i vaig pensar que en podria fer un de Pollença i compartir amb tothom el que jo veia.

Com ha estat fer el llibre?

Tot et mostra un angle diferent. Per exemple, poques vegades s’ha vist el mirador de la creueta des de la mar. Totes les fotografies que he seleccionat donen un punt de vista diferent. Per fer el llibre he fet devers 25 vols on he tirat més de 1000 fotografies. Les fotografies les feia a través del vidre de la finestra i això em generava reflexes, per això n’havia de fer moltes. M’ha duit molta feina seleccionar les fotografies del llibre però ho he gaudit moltíssim. El Gall editor m’ha ajudat molt amb l’elaboració del llibre.

Què és el mapa que surt a la contraportada del llibre?

És un mapa que va dibuixar mon pare als anys 30. L’original és molt gros i el tenc emmarcat a ca nostra. Mon pare era urbanista i dissenyava parcs i jardins, entre moltes altres coses va dissenyar els jardins de l’hotel Formentor. Com agraïment, Adan Dihel li va regalar una finca a Cala Murta. A més, també era pintor afeccionat i per això va fer aquest mapa. Va fer moltes coses a Pollença, fins i tot va fundar un diari, La Talaia.

Com va arribar la vostra família a Pollença?

Ma mare es va casar amb un pintor que s’anomenava Manuel Fernàndez Peña. Varen venir a Mallorca de visita i els va agradar tant que varen quedar. En aquell temps vivien al Calvari de Pollença, però Peña es va morir. Després d’això ma mare va coneixer mon pare. Els dos compraren un edifici a davant la mar per 15.000 pesetes i obriren Casa Peña , una tenda d’antiguitats (el nom el posaren per Fernàndez Peña). Aquí vaig neixer jo. És curiós perquè ara feia 30 anys que vivia a una finca a Soller, però fa poc he tornat a viure al lloc on vaig néixer.

Mon pare era Argentí. Va arribar a Pollença estirat per Hermen Anglada Camarasa. L’havia conegut fent uns cursos a París, on s’ajuntaven molts artistes. Amb la primera guerra mundial tots s’anaren de França perquè era un lloc perillós, i va ser quan Anglada va descubrir Pollença. Quan després de la guerra és retrobaren, Anglada va convèncer a mon pare per venir aquí. Entre aquest grup d’artistes també hi havia n’Adan Dihel, que va comprar terrenys a un lloc paradisíac per fer l’Hotel Formentor.

Que recordau del Port de Pollença de la vostra infantesa?

Un record que mai se m’ha esborrat del cap és el so d’una alarma de la base que sonava quan hi havia d’haver un bombardeig. També me’n record quan hi havia els pilots Alemanys a la base amb els avions Dornier, després vi començar la segona guerra mundial. És curiós perquè ma mare era molt antialemanya, però sempre va dir que els que vingueren a Pollença eren molt educats.

També record que, quan jo era un poc més gran, hi havia una línia d’hidroavions que feien el trajecte de Roma-Port de Pollença, i després seguien cap a Tànger. Aquesta empresa d’avions es deien Ala Litoria i tenia la seva base a l’hotel Miramar. De fet, el mollet de davant l’hotel el feren per amarrar les barquetes que duien els passatgers i els pilots dels avions fins a la vorera de mar.

A què us heu dedicat professionalment?

El meu modus vivendi era la tenda de Casa Peña. Però sempre m’han agradat molt les barques. Vaig tenir un negoci d’hivernatge i reparació d’embarcacions. Es deia La Nau i estava entre el quarter de la Guardia Civil i l’Ullal.

Quina és la història de Casa Peña?

Ma mare va obrir la tenda abans de néixer jo. Al principi es venien antiguitats. Encara tenc a ca meva alguns mobles que ma mare venia a la tenda. Després de la guerra hi havia molt poca cosa i ma mare feia el que podia. Fins i tot vàrem vendre medicaments, perquè al Moll no hi havia cap farmacia. Ma mare es va posar d’acord amb don Lluís Oliver per dur medicaments al Port de Pollença. Després, a mitjans dels cinquanta, va començar el boom turístic i ens vàrem posar a vendre souvenirs i coses per turistes.

Casa Peña anys 40
Casa Peña Anys 70

L’any 73 vaig tirar la casa vella i vaig fer un edifici nou. Vaig tornar a obrir la tenda i no vaig tancar fins que es va fer peatonal la primera línia. Al principi estava en contra de la peatonització perquè en aquell temps venia windsurfs i els clients no podien arribar en cotxe a comprar. Aviat em vaig adonar que la peatonització era un gran avantatge i vàrem obrir la tenda de surf al carrer Metge Llopis.

Vos vàreu ser un dels fundadors del Reial Club Nàutic del Port de Pollença…

Tot va començar quan va venir al Port de Pollença un senyor de Madrid, el Marqués de Ciria, Francisco Javier Marichalar. Aquest marquès tenia la idea de fer a Pollença un club de golf, un club de tenis i un club nàutic. Algú li va dir que jo el podria ajudar i em va venir a veure. Jo li vaig dir que lo del golf i el tenis no m’interessava, però el club nàutic sí. I així, entre ell i jo començarem. Vàrem estar dos anys amb el projecte i a principis dels 60 es va posar la primera pedra. Ell coneixia molta gent de doblers de fora i aconseguí que fessin una aportació de 100.000 pesetes per cada un dels socis fundadors. Aquí a Pollença érem un parell que també volíem ser socis fundadors, però no podiem pàgar tant. Per això el marquès va decidir que els d’aquí podíem ser socis pagant 10.000 pesetes. Al principi férem un petit espigó girat cap a la base i allà començarem.

Vàreu arribar a ser president del club…

Tot i que vaig estar ficat a la junta des del principi jo no volia ser president, però al final no em va quedar mesés remei que ser-ho. Ho vaig ser durant 12 anys, i va ser en aquell temps que començarem el projecte de l’actual Club Nàutic. El port al principi estava obert a Tramuntana, la qual cosa era un disbarat, ja que quan hi havia temporal afectava les barques. Per això el projecte va consistir a fer un moll girat cap a Alcúdia, però vàrem haver de retallar el moll nou per poder tancar el del club. Quan ja va estar fet, vaig deixar de ser president perquè no em vaig voler tornar a presentar. Quan me’n vaig anar, vaig deixar el port acabat i l’estructura del nou local social.

D’ençà que fundareu el RCNPP s’han aconseguit coses com que hi hagi esportistes olímpics sorgits del Club.

Perquè un esportista aconsegueixi aquestes fites és necessari que hi hagi algú darrere fent força. En el cas de’n Sete Benavides, és el seu entrenador Franciscó Martín. En el cas del meu fill Eduardo Bellini i Pepote Ballester, vaig ser jo. No com a president del Club Nàutic, sinó com a pare i afeccionat. Quan va començar el windsurf ens vàrem afeccionar i jo me’n duia tots els al·lots a competir per tot Mallorca. Vaig construir un remolc a posta per posar-hi les taules de surf. En Pepote després es va canviar del windsurf, a la vela.

Fins i tot vàreu arribar a ser jutge de windsurf a les olimpíades de Barcelona…

Sí, em vaig ficar molt dins aquest món. Vaig organitzar un campionat del món de windsurf al Port de Pollença. Arran d’això em varen ficar dins l’associació i internacional de windsurf (IBSA- International Board Sailing Association) de la que vaig acabar sent president. Des de Pollença controlàvem tot el windsurf del món. També em vaig fer jutge internacional i vaig viatjar per tot el món.

Però, com va arribar el windsurf al Port de Pollença?

Un dia va venir un suec al Port de Pollença i va muntar la primera escola de windsurf. S’usaven unes taules molt primitives. Al principi, com que era estranger, no li deixaven posar l’escola i em va demanar a jo si podia ser president per poder-ho fer. Dos anys després el suec se’n va anar i jo em vaig quedar amb l’escola.

Que recorda de quan el seu fill Eduardo va ser olímpic?

N’Eduardo va participar el primer pic que el windsurf va ser olímpic, a Los Angeles 84. El president de la Federació Espanyola em va cridar per veure si n’Eduardo volia anar a les olimpíades, ell tenia 17 anys. Abans d’això ja havia destacat als campionats d’Espanya i fins i tot havia guanyat en la seva categoria. Després de participar en les olimpíades n’Eduardo es va fer professional.

Per acabar que, opinau del Port de Pollença avui en dia?

Crec que s’ha desenvolupat d’una manera bastant admissible. En els anys que va haver-hi el boom turístic, Mallorca va començar a créixer de manera desmesurada. Aquí ens va salvar un fet, no teníem platja. Per aquest motiu els inversors se n’anaven a Alcúdia, que hi havia 10 quilòmetres d’arena. No va ser fins a l’any 88, que es va fer la platja de la Gola. Per això el Moll s’ha conservat sense tenir grans edificacions a la primera línia. Durant anys, molta gent ha considerat que era un desavantatge respecte d’altres municipis, però és el que ens ha salvat.

593total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e