ENRIC MAJORAL, QUAN LA POESIA DE FORMENTERA ES FA JOIA

Enric Majoral.
Enric Majoral.

Les peces de joieria lleugera que evoquen la mar amb les formes, els colors, les textures… sempre m’han agradat molt, raó per la qual vaig aprofitar que passava uns dies per Formentera per parlar amb Enric Majoral, creador de joies, joies que recullen la poesia d’aquella illa que Marià Villangómez va definir com “mar i cel, blau laberint de cruïlles”.
És diumenge horabaixa, la botiga/taller de la Mola és oberta, perquè tot l’estiu s’hi fa un mercadet artesanal just unes passes enllà. Al taller, on feim l’entrevista, evidentment, no treballen en festiu, però és el lloc escollit per parlar. Així que, envoltat d’estris, de capses plenes d’objectes de totes mides, de dibuixos, de fotografies, de retalls… Enric Majoral respon amb la passió d’aquells que fan a la vida allò que més els agrada.

– Com arribàreu a Formentera? Vaig arribar-hi casualment. Era el 1972, jo feia el servei militar a Eivissa i un xicot em va parlar d’una illa al costat que em definí com “una roca llena de hippies”. Em va sorprendre molt i hi vaig venir. Em va encantar. Va ser un amor a primera vista. Ara encara té energia, imagina’t fa més de quaranta anys! Jo he estat a moltes illes i hi ha illes molt potents. Ara bé, com Formentera… Formentera, a més a més, té poesia i té suavitat com els poemes de Marià Villangómez.
Res, vaig llogar una bicicleta a la Savina i no vaig parar fins que vaig arribar a la Mola. Algú tocava una flauta. Vaig veure la mar. Això era el paradís. Així que em vaig dir que, en acabar la mili, vendria a passar un parell (i un parell són dos) de mesos i han passat un parell de parells allargats d’anys.

– Teniu formació en joieria? Jo havia estudiat arquitectura tècnica. De fet, vaig treballar de delineant amb un arquitecte de Formentera. Aquí vaig conèixer la meva dona, Dolors, i vàrem tenir els fills. Però jo volia viure com la gent d’aquí, en un nucli familiar. És clar que no sé fer de pagès… i, com que sempre he estat hàbil amb les mans, vaig començar a fer joies com a outsider, com a autodidacta, la qual cosa no vol dir sense ofici. Sempre he volgut fer les coses ben fetes. I així vaig començar.
Poc a poc, he anat creant un llenguatge propi, que ha tengut èxit com demostra que joves que han passat per aquest taller facin coses molt bones en què es nota que han passat per aquí. De fet, m’atrevesc a dir que em vaig avançar a una manera de concebre la joiera actual, més creativa, amb una part d’emoció…

– Tanmateix, però, teniu influències de la joieria tradicional de les Pitiüses? Ho dius per al collaret de fulles de baladre (riu). Bono, cada any es fa una desfilada de moda en què conviden joiers i és clar, has de fer una cosa vistosa com aquest collaret que recrea la joieria pitiüsa. Tanmateix, però, m’interessa la manera d’emprar l’ofici i el material d’aquests joiers, perquè l’objectiu era que es veiés molt la riquesa de la persona que les portava i, a més a més, l’havien de dur tota damunt el cos. Per tant, havien de treballar molt prim. Llavors hi ha la part del sentit religiós, la relació amb el culte, amb la terra, el blat que dona el pa que és la base de la vida mediterrània. Aquests artesans tradicionals, m’interessaven pels dos cantons: per l’atracció i per la senzillesa dels instruments que empraven.
Ara bé, el meu àmbit és el món contemporani i Formentera forma part de la cultura catalana, de la cultura mediterrània… perquè l’origen de la nostra cultura és al Mediterrani.

– Amb quins materials, us agrada treballar? Amb or i amb plata, perquè són materials purs. La plata té un problema, que és que torna negra, però estam investigant en la manera d’evitar-ho. El bronze també m’agrada molt, perquè remet al neolític. I, saps què em passa, que quan mir un paisatge, i un paisatge també pot ser un paisatge humà, m’agrada imaginar-me’l 1.000 anys enrere…

– Pensau amb la persona que dura la joia, mentre dissenyau? Sí, sí que hi pens en la persona que la durà. Encara que, en joieria contemporània, hi ha peces de qualitats artístiques que queden alliberades del cos que la durà, perquè són peces de col•leccionista, que s’exposen, però no es duen.
Llavors hi ha les peces de joieria funcional, que són les que venem a les botigues Majoral i a altres poques joieries d’arreu del món, en què complementen la persona. Les persones s’expressen amb aquestes joies, a l’hora que una mateixa peça s’expressa diferent segons la persona que la llueix. En qualsevol cas, aquesta joia ajudarà a manifestar la personalitat, l’energia que hi posa la persona. De fet, allò que faig, no seria res sense els altres; la societat és gregària per naturalesa, ens necessitem els uns als altres.

– Dissenyar és una manera de comunicar com qualsevol altra. Pot ser Enric Majoral ha sabut crear les joies que la gent demanava? Tal vegada sí, en qualsevol cas, ha estat de manera totalment inconscient i intuïtiva. De fet, al principi, feia alguna peça que a mi no m’acabava d’agradar i m’estranyava que a la gent els agradés. Ara bé, també he de dir que ara mateix, entre taller i botigues, Majoral és un equip de 20 persones. És evident que ens interessa mantenir la frescor fent allò que ens ve de gust i després trobar la persona a qui li interessa allò que fem. Cal saber interpretar, és un sentiment que s’ha de mantenir per no caure en el producte repetitiu, sempre mantenint la mentalitat d’empresari, que al cap i a la fi també som. Per tant, a mi m’agrada dir que cream joies, no que les dissenyam.

– Tot i amb això feu sargantanes i posidònies i altres peces “de sempre”? Sí, és clar. Començàrem a Formentera i per un mercat turístic natural. Aquí entra tothom i hi ha qui cerca aquesta peça de souvenir que, al meu parer, és símbol d’Eivissa i de Formentera. Són regalets que estan molt bé. I al costat d’aquestes peces “de sempre”, algunes de les quals han arrelat tant que, fins i tot, em comentaren que una persona va anar a una joieria d’Eivissa a comprar una peça de posidònia “típica d’Eivissa”… mira tu!, hi ha peces d’art de col•leccionista que saps que ningú no durà…

– Heu treballat per encàrrec alguna vegada? Sí, a vegades, també hem fet encàrrecs i, fins i tot, ens han aportat coses inesperades ben positives.

– Com així triàreu la Mola per viure? No ho sé ben bé, però té quelcom especial. Abans vivíem tot l’any aquí, però des de fa uns anys vivim 6 o 7 mesos aquí, a Formentera, i la resta a Barcelona, on també tenim un taller. M’agrada passejar per la Mola, per la muntanya, pels penya-segats…

– Estau content que el vostre fill Roc continuï amb aquesta professió? Som una empresa familiar, que treballam en equip. Però sí estic content que hi hagi una continuïtat i que aquesta iniciativa tant de disseny com empresarial, l’hagi agafada el meu fill Roc em fa content, perquè ell té molt interioritzat el fet de prendre decisions, perquè és quelcom normal per a ell, ho ha vist fer sempre a casa.

– Per acabar, com veieu la realitat de Formentera ara mateix? Gairebé fins aquest mes d’agost, veia que el desenvolupament de Formentera era normal i necessari. Quan vaig arribar, gairebé ningú sabia situar Formentera damunt el mapa. Ara tot el món la coneix. Fins enguany, no m’havia alarmat el perill del turisme. Formentera és un lloc petit, fràgil i no pot absorbir totes les excursions que es programen, perquè aquest model acabarà destruint-la. Em consta que, des del Consell de Formentera, s’hi treballa molt i bé.
També he de dir que Formentera ja no és només un lloc de vacances. Hi ha moltes parelles que cerquen aquí un lloc per viure i la veritat és que s’hi viu molt bé, perquè hi ha de tot (escola de música, hospital…) per a només deu o onze mil persones.

Eva Cerdà

El taller de la Mola.
El taller de la Mola.

gif ANIMADO Volar-e