ENQUESTA: QUIN ÉS EL TEU TREMPÓ IDEAL?

228

Quasi com aquell que cerca la vertadera religió, n’hi ha que ens passem l’estiu cercant el vertader trempó. Hi ha molts talibans que prediquen en revetlles estiuenques sobre aquesta questió, però no ens enganyem, el trempó ideal és el trempó que ens agrada. I si hem de posar tàperes, n’hi posam, i si hem de posar tonyina… n’hi posam. Per això a l’enquesta d’aquesta quinzena, més enllà de pactes i resultats, us proposam un tema de vertadera rellevància: Quins són els ingredients del teu trempó ideal? A més de posar la vostra resposta podreu llegir les que han escrit els altres lectors, i al final entre tots intentarem arribar a algunes conclusions. També tindrem en compte els comentaris de la publicació de Facebook.

Llegeix aquí les repostes dels altres lectors

Però abans de contestar us recomanam que llegiu aquest interessantíssim article on Climent Picornell posa les bases definitives del trempó mallorquí. Un article que es pot trobar al llibre “Apunts del Pla de Mallorca”, publicat pel Gall Editor i l’Institut d’Estudis Balearics l’any 2008.

TEORIA I PRÀCTICA DEL TREMPÓ MALLORQUÍ

La mare avui em diu: no he trobat «prebes d’Oriola». Mai li havia sentit a dir. «Què són els de trempó?» Demana un oient. «No! Són els de torrar. Als altres els diuen prebes verds». «O italians», contesta un que passa, prop de la vedada a la fresca. «No, els italians són més prims, més llargs i més verdots». I a partir d’aquí es va desfent un vertader brain storming sobre els pebres i el trempó.

Anem, idò, a posar les bases definitives sobre el trempó. Probablement algú ja ho deu haver fet, potser en Frontera al Diari de Balears, o en Manresa, un diumenge a El País, ho desconec, però com que ja hi ha tesis doctorals sobre el pa amb tomàtiga, la cuina mediterrània i altres pretenciositats connexes, mai no se sap.

El trempó, senyores i senyors, per si no ho sabien, és una mescla harmònica, proporcionada i afinada de tomàtiga (pelada o no, amb les llavors tretes o no), pebre verd (no del gruixat de torrar, per favor, no!) i ceba mallorquina. Oli i sal i res pus. Res pus. Tota la resta que s’hi posi, o li llevin, són variacions apòcrifes sobre el mateix tema. Que admet afegitons, tants com en vulguin, però ja no és trempó de bon de veres. Que si sa padrina hi posava poma, va bé; que si un parell d’olives o tàperes o fonoll marí, bé…; que si una llauneta de tonyina, ja no tan bé, i no en parlem d’afegir-hi altres barbaritats com aquestes banderilles d’envinagrat: això no és trempó, és com la sangria que donen als guiris per devers la vorera de mar.

Havíem quedat que la mescla havia de ser harmònica i proporcionada. Primer les quantitats. Molta tomàtiga, molt menys pebre i, encara menys ceba. Les qualitats a un servidor, avui en dia, li costen un potosí de localització; deixarem enrere les varietats en risc d’erosió genètica, però les tomàtigues «muchamiel», amb una polpa esponerosa, ja són males de trobar, les de «colló de boc» de forma aperada i poc àcides, un ha de mirar qui les ha cultivades i… tot va així. El mateix podem dir dels pebres, han de ser d’un verd blanquinós, un poc sucosos, n’hi ha que de passats no fan comprera i la ceba, mallorquina, blanca i tendra, la forastera és massa coen- ta, massa potent, «mata tot lo altre». És, per tant, una condició prèvia al trempó saber-ne triar els elements. I obrar-los bé. El trempó, com determinats aguiats mariners, es feia ràpidament i sense gaire concessions a les presentacions, és per això que no discutirem molt si la tomàtiga va bé que sigui, o no, pela­da. El tema de llevar-li les llavors, algú ho troba convenient, algú altre creu que el líquid i l’espècie de gelea que les enrevolta forma part del suquet necessari per a l’harmonia del resultat final. Ad libitum en aquesta qüestió. El pebre, ben net, obligatòriament sense llavors, els més puristes diuen que esbocinat amb les mans, que no toqui ganivet, i la ceba tallada per llarg, no es pot admetre un trempó amb la ceba tallucada i picadeta: una mica de serietat amb les coses de menjar!

També et pot interessar:  TRAVESSA PIP ELECCIONS MUNICIPALS 2019

Trempar, en mallorquí, vol dir mesclar i condimentar, principalment l’enciam, l’endívia o les cames roges i altres mescles de verdura com el trempó o el farcit dels cocarrois. També es trempa la carn de les panades o el pastó abans d’omplir les sobrassades. Ho he sentit aplicat a afinar bé un instrument musical, trempar les xeremies (Das Wohfiemperierte Klavier s’ha de traduir per «El clavecí ben trempat» de J. S. BACH) i a posar al bon punt aigua calenta i freda, trempar l’aigua. Per als catalans, trempar, és, avui en dia, sinònim d’enravenar. La trempera matinera, que no és trempera vertadera i tot això. A algunes amanir conviuen. Per tant si trempar vol dir mesclar, remenar, combinar i condimentar, aquesta és una altra de les accions seqüencials de la construcció d’un bon trempó. Tomàtiga, pebre verd, ceba, sal i oli. O oli i sal? Quin és l’ordre prevalent? I no són qüestions tangencials, en el pa amb oli el fet de posar primer l’oli i després la sal, pot esgarrar tota l’arquitectura prèvia: primer la sal i després l’oli. En el trempó es pot ser més lax, es recomana primer la sal i després l’oli, però així com passa en els plats aguiats, es pot rectificar. No s’ha d’abusar. Ha de quedar humit, però no hi han de nedar, els ingredients. Mon pare contava sempre un acudit amb l’oli com a protagonista: a un convent de monjos l’oli, objecte preuat, era administrat pel pare abat que s’encarregava de posar-lo damunt la llesca de pa de cada un dels frares. Kyrieleison, deia mentre en posava un rollet amb la setrillera; Kyrieleison, un altre rollet al frare següent i així fins que, al final, li tocava a ell, el roll que s’administrava, llarguíssim, era sincrònic amb l’acabatall del cant: Kyriie-eeee-eeeeeee- eeee-eeleison! Els lectors més joves tal vegada no ho sabran interpretar, però no tenim temps d’entrar en la problemàtica de l’ensenyament de la religió o les religions. Alerta, per tant, amb l’oli i, sobretot ara, amb les olioteques i el sursumcorda dels olis moderns. Un oli verjo amarga massa el trempó, era, però, l’oli escàs dels trempons «d’en temps primer». Amb un bon oli d’oliva n’hi ha més que a bastament.

També et pot interessar:  ENQUESTA: ESTÀS A FAVOR O EN CONTRA DE REGULAR L'EUTANÀSIA

Ja està? Ni d’un bon tros! Queda com dur-lo a la boca. Això de menjar el trempó amb forqueta i plat individual és una cursileria de ‘panesillo’ ciutadà. Quan ho veig em fa peguera, ben igual del que li passà al meu amic valencià Josep Piera quan veu menjar una paella amb forqueta: tothom l’ha de menjar amb cullera, dins el calderó Í davant-davant el seu territori. El trempó és menja dins un únic plat, col·locat enmig de la taula i amb un tros de pa i els dits que fan d’agafatall. Els trossos de pa es van amarant i, fins i tot, és permès i recomanat sucar-los amb el brouet que va deixant la sàvia mescladissa dins el gran plat comunitari.

DIGITAL CAMERA

No cal passar-se de puresa i primmira- ment, dirà algú. Així que coques de trempó, admeses, però poques més variants, si de cas el gelat de trempó de la gelateria Can Miquel.

Però s’ha d’anar viu i tenir esment, com deia un ex-emperador austrohongarès: «els meus súbdits començaren per posar excusats a ca seva i acabaren fent la revolució». Ja se sap: es comença per prostituir el trempó i s’acaba dins les urpes de la globalització. O, el que és molt pitjor, del multiculturalisme, que no sé molt bé què és, però deu ser una cosa com quan la nostra veïnada ens obliga a menjar un plat africà que ha après a fer a un curset d’estiu o, el que ja no és sofridor, el seu home que practica una mussaca o un bana ganusch amb nosaltres com a conillets d’índies. I encara que l’albergínia sigui l’ingredient principal, on hi hagi un bon trempó en l’estiu que es llevi qualsevol altra mescla desafinada.

Climent Picornell

 

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of