EN JOAN DE MÍNER

1123

Pere Salas Vives

Míner, més ben dit Míner Gran, és una de les possessions més inhòspites de Pollença. Ni tan sols els arbres s’atreveixen a créixer-hi, deixant pas al roquissar més absolut només alterat per qualque sementer de conradís. El paisatge és rocós, fred, més semblant a un tros de lluna que no a la terra. Viure allà, el que es diu viure en totes els ets i els uts, no deu ser fàcil ni en l’actualitat, quan hi ha una carretera que arriba fins a les mateixes cases. Pensem idò, com devia ser l’existència a Míner quan no hi havia més que un camí de bèstia per fer el darrer tram. I no oblidem que les cases només són superades en altura per les de la possessió veïna de la Mola, una de les situades a una cota més alta de Mallorca.

Per tot això i més, no ens serà difícil imaginar els pagesos d’aquesta possessió com a gent aguerrida, perfectament mimetitzada amb el paisatge ferotge de la zona. Sense por de res i amb l’absoluta llibertat de qui se sent sol, sense poder esperar ajuda de ningú, els amos treballaven la terra i, en ocasions, morien a Míner. Talment com li va passar a la madona Tonina, que el 1931 no va poder superar el part. Morí en el caminoi de cabra quan els seus missatges i familiars la portaven en braços a un metge, a la civilització. La natura, sovint, protagonitza drames com aquest. Però aquesta, a part de la seva crueltat, també ajuda a descobrir la part més bestial dels humans.

Les cases de la Mola i Miner al fons

En Joan Mateu Reinés va passar la seva joventut a Míner. Era fill de l’amo en Francesc i la madona, n’Apol·lònia, naturals de Mancor. El 1871, ell i la resta de la família, és a dir els pares i els 5 germans, estaven empadronats a les cases de Míner Gran. Tenia aleshores 22 anys, per tant va néixer al voltant del 1849. És de suposar que la seva escola fou la feina al camp de sol a sol, la lluita contra el fred i les ventades de l’hivern, talment com les bèsties que cuidava. Feina bruta dins el roquisar que acabaren per modelar el seu cos i la seva ànima, fins que el feren, a finals de segle, l’home més abrinat i temut de Campanet i els pobles del voltant. La seva fama fou tal, que arribava de cap a cap de la Serra. Diuen que era capaç de robar un sac de blat al seu pare i seguidament baixar-lo fins a Campanet a l’esquena en el temps que el seu progenitor feia una migdiada. Però això era el de menys. La vida i els béns dels demés no li importaven gens ni mica i fins i tot és llogava per assassinar. L’amo de can Tabou el temia tant que li deixava robar el que volgués de la seva possessió. És més, l’amo de Son Perelló li oferí de franc una caseta a foravila com habitatge perquè així estava segur que ningú més s’atreviria a robar-li ni una espiga. I així va ser. Llavors ja no residia a Míner, però aquest seria el malnom que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Segurament perquè el definia millor que cap altre adjectiu.

PUBLICITAT
La Badia de Pollença des del Puig de Ca de Miner. Foto: Catalina Comas.

Una de les malifetes més espantoses succeí quan en Joan matà l’amo de can Gual a Bunyola. Aquest era un animal com ell, que un dia envergà una pallissa tan gran a un al·lot que trescava de nit pel poble que morí uns dies més tard. El pare d’aquest, rabiós de venjança, no va tenir altra alternativa que fer un tracte amb en Joan. Li havien dit que era l’únic a Mallorca que podia venjar el seu fill. Per un cert preu, en Joan de Míner va matar a destralades l’amo de Son Gual. Ningú ho va trobar estrany, eren coses que passaven aquell temps i l’assassinat fou tan perfecte que ningú sospità del mancorí. Però les coses no li anaren tant bé en un altre assumpte que, aquest sí, causà gran rembumbori a l’època. En aquesta ocasió, que va ocorre el 1899, quasi el segle XX, el va contractar una determinada facció política de Campanet per eliminar el “metge vell”, el seu rival polític. Per fer aquest treball és procurà una sèrie de socis, companys de colla tan orats com ell. Tot hauria anat com una seda, si no hagués estat per la traïció d’un dels “socis”, que ho contà tot a la futura víctima. Aquesta, amb connivència amb la guàrdia civil, li preparà una trampa per tal d’agafar-lo en el moment de perpetrar l’assassinat. De res li va valer que en el darrer moment en Joan s’ensumàs la celada i fugís ràpidament, ja que uns altres veïns li estiraren una corda a través d’un carrer a l’altura dels genolls que el féu caure de morros. Entre tots el reduïren i el sergent, a la fi, li prengué la temuda destral. La condemna fou dura, sis anys de presó. Però en sortir el primer que va fer fou tornar a Campanet, com si res hagués passat. Allò fou pitjor que la victòria del Cid després de mort. L’amo del cafè de can Maca, un dels qui havien estirat la corda, morí de simple por poc temps després que es prengués una copa a la barra del seu bar. I en Bernadet, el traïdor, comprà un bitllet per fugir el més lluny possible: Amèrica. Finalment, en Joan morí a Ceuta, molt lluny de Míner, després d’haver passat molts de cops per la presó i haver superat una pena de mort.

Per acabar, una petita reflexió: possiblement en Joan Mateu fos un producte més de la natura en estat més pur. No és veritat que el salvatge sigui bo perquè sí, com pensava Rousseau. Però tampoc cal carregar totes les culpes a Míner. Si fos així, els seus germans i la resta de pagesos que han habitat aquella contrada o similars haurien estat com ell. I no ho foren, ni de bon tros. Igualment, aquells que el contractaren, tan assassins com ell però més refinats, no eren pagesos. Hi ha alguna cosa més dins el cap i l’ànima dels homes que en ocasions els converteixen en assassins.

Un altre dia en tornarem a parlar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

També et pot interessar