EMPESTADA

3087

Després de 24 dies aïllada amb el virus del segle XXI, primer al Port de Pollença on viu amb la seva família, després a l’Hospital i ara, altra vegada al Port, Montserrat Díaz comparteix amb els lectors de PUNT iNFORMATIU les emocions, sensacions, sentiments… viscuts en primera persona i anuncia que, “avui, Dijous Sant, m’han telefonat per donar els resultats de les darreres proves i ja no tinc COVID-19, estic curada”.

Tot seguit reproduïm el text que Montserrat ens va fer arribar per compartir la seva experiència i ser d’ajuda a altres persones que puguin passar pel mateix.

Montserrat Diaz

PUBLICITAT

El dia 16 de març és el primer dia que tenc febre i com a conseqüència el primer dia que quedo aïllada a l’habitació de ca meva. Només surto per anar al lavabo i donar-me la dutxa diària (desinfectant tot seguit tot el que he tocat). El menjar que em deixen al capdavall del llit, he de dir, que té un gust estrany i que em costa molt empassar-me’l. Les diarrees apareixen i el cansament és extenuant. Rentar-me les dents em representa tot un esforç i la dutxa me l’he de fer estirada i molt poquet a poquet.

Com que després de 7 dies d’estar amb paracetamol, bevent molta d’aigua i seguint totes les mesures preventives per a casos de coronavirus, la febre no em baixa i m’ingressen a l’hospital. Entro per urgències, per passadissos i passadissos plens de llits buits a l’espera de l’allau que es preveu que vindrà de casos infectats de Covid. En aquest moment, però, som poquets a la zona d’urgències.

Em fan desvestir i posen tots els meus objectes personals dins de bosses de plàstic. Tot el que jo toco, camisola de dormir, cunya per l’orina… tot, tot és d’un sol ús . Mai no havia vist cunyes de cartró, sempre les havia vist de plàstic. El personal sanitari que se m’acosta i em treu les mostres de sang i em dona allò que necessito, semblen ben bé astronautes. No veig cap cara. Tot són mascaretes amb dos ullets protegits per  ulleres i una mampara al davant la cara que m’atenen amb molta professionalitat.

L’orientació diagnòstica que donen és de pneumònia bilateral, i altres dos noms que ben bé no sé què volen dir, per la qual cosa no retorno cap a casa i m’ingressen a planta. L’habitació és doble però em diuen que estaré sola. És una habitació molt agradable, amb una porta de vidre, tancada, que dona a un pati amb arbres i plantes, on els ocells cada dia venen a voletejar per les branques dels arbres  o per terra o per damunt la farola…

Allí estic sola amb el mòbil i el carregador de mòbil. La meva cunyada m’havia dit, sobretot si t’ingressen, agafa el mòbil i el carregador, això o et quedaràs incomunicada!. I  el primer que faig quan em porten a l’hospital és agafar el mòbil i el carregador. No agafo res més, ni llibres (de fet no llegeixo perquè dormo molt, ni raspall de dents, ni mitjons, ni tant sols les sabatilles per anar al lavabo. Res, només el mòbil i el carregador).

La meva família no em pot venir a veure i els sanitaris entren el mínim possible. Cada vegada que ho fan, s’han de posar un mono i tot de proteccions al cap per a no ser contaminats. I cada vegada que surten han de deixar totes aquestes proteccions d’un sol ús en un contenidor que hi ha abans de sortir de l’habitació.

Cada hora de menjar veig aparèixer una mà entre el llindar de la porta i la porta amb una safata de cartró amb els plats, coberts i gots de plàstic amb el menjar de cada àpat. Després jo mateixa he de llençar-ho al contenidor que hi ha abans de sortir de l’habitació.

…Manca saber si la causa del meu diagnòstic és per COVID19. Jo tenc l’esperança que sigui la grip A.

El metge em diu que al cap de dos dies sabrem si és COVID.

Cada dia entra algun sanitari a cercar sang, posar-me el gota a gota, fer-me un electrocardiograma i recordar-me l’important que és que no em tregui el respirador. I cada dia em prenc 4 pastilles a l’hora de dinar i de sopar. Jo que no soc gaire de pastilles els hi comento als de casa (a través del mòbil que la meva cunyada m’havia dit que sobretot no em deixés) que tantes pastilles em mataran!

Al cap de dos dies sento dos copets al vidre de la porta que dona al pati i hi veig el metge. Aquesta vegada sense mascareta ni cap tipus de protecció. Quan el veig em cau tot al damunt i li dic: No cal que em diguis res. Sóc positiva! Ell em fa que sí amb el cap  i em diu que me’n sortiré aixecant el polze cap amunt.

Aquest capvespre reb alguns WhatsApp dient vols que et truqui?. No m’hi veig en cor. Els dic que millor demà. Necessito gestionar el que m’acaben de dir i no tenc ganes de parlar amb ningú.

L’endemà ja està assumida la realitat i tenc forces per afrontar-ho. Mai no he sabut d’on trec les forces en moments d’adversitat. Però la veritat és que sempre tiro endavant. El meu caràcter deu ser una mica inconscient, perquè sempre intent cercar la part positiva i continuar.

La veritat és que cada dia em sent amb més forces i el diumenge el capvespre com que estic estable, sóc afebril i puc instal·lar-me en una casa aïllada sense tenir contacte, sobretot amb el meu home, que és persona de risc, perquè té 75 anys i porta un stern al cor, em donen l’alta hospitalària.

D’això ja fa 10 dies. Continuo rebent el menjar a través de la porta, desinfecto tot el que toco, estic vivint sola sense presència física de ningú, però em trob molt millor físicament. En total fa 24 dies que estic aïllada d’una manera o altra i desprès de tots aquests dies el sentiment que em va fent pòsit és el de ser una “empestada”. Mai he tengut una sensació propera a aquesta. És molt desagradable. I això em fa pensar amb d’altres persones…

Ahir em van fer, de nou, la prova del Covid i fins demà o passat demà no sabré si continuo tenint aquesta pesta del segle XXI que és el Covid19. Continuaré essent una empestada o em podré reincorporar al confinament general amb l’avantatge, potser, d’estar immunitzada?

PUBLICITAT

Vull agrair molt profundament tenir la sort de poder comptar amb la meva família que ha tengut cura de mi i no m’ha faltat de res, els amics i els companys de feina que a través del telèfon i WhatsApp s’han interessat per la meva salut, m’han donat suport i m’han ajudat a fer passar les hores en soledat, i sobretot als sanitaris del PAC del Port de Pollença, al personal de l’hospital d’Inca, de la central de la Covid de les Illes Balears, la central de la Covid nacional i  el centre de prevenció de riscos laborals d’allà on treballo que cada dia m’han trucat interessant-se per la febre que tenia, els símptomes que sentia i donant-me ànims. I també a totes aquelles persones que, sabent el meu diagnòstic, m’han fet arribar els seus ànims i el seu escalf.

PUBLICITAT
PUBLICITAT