ELS VIATGERS ROMÀNTICS I LA DONA POLLENCINA (I)

Portada del llibre de viatges de André Grasset de Saint-Sauveur Voyage dans les iles Baléars et Pithiuses publicat a 1807.
Portada del llibre de viatges de André Grasset de Saint-Sauveur Voyage dans les iles Baléars et Pithiuses publicat a 1807.

Encara que en el segle XVIII Espanya comença a ser visitada pels viatgers estrangers no serà fins en el XIX quan es comenci a generalitzar el seu interès per aquest territori. Des de finals del segle XVIII entre les classes altes britàniques es va imposar el costum d’enviar als seus hereus a fer una volta pel continent europeu. Li deien The Grand Tour i era part fonamental de la formació de tota persona distingida. A mitjans del segle passat aquest viatge es va posar a l’abast de classes més modestes. Seria l’aparició del turista, paraula l’etimologia de la qual té molt a veure amb els tours mencionats, i de les guies i llibres de viatge.

El segle XIX serà l’era daurada del llibre de viatges, moment que coincideix amb el descobriment de les illes Balears com a paradís per part de la intel·lectualitat europea. Les Illes produïren tal fascinació en el viatger que les Balears tenen el privilegi de gaudir d’una riquesa bibliogràfica desproporcionada. Molts viatgers arribaren a les nostres costes només amb la intenció de viatjar i escriure després un llibre de viatges; altres vingueren per diversos motius, però aprofitaren igualment l’ocasió per a escriure. S’ha de destacar que els relats de viatges ofereixen una visió quotidiana de casa nostra i passen a ocupar un lloc preferent com a font informativa. En aquest sentit, la literatura de viatge romàntic ens ha deixat uns valuós material útil per a l’estudi de les formes de vida i les mentalitats dels illencs del segle XIX. Però no ens hem de confondre i, per tant, cal tenir present que molts d’aquests viatgers visitaren Espanya, i sobretot Andalusia, abans d’arribar a les nostres Illes, lo qual fa que en ocasions tinguin una visió distorsionada i irreal de casa nostra degut, com ja hem dit, a aquestes influències alienes.

L’exòtic fou el motiu que atragué al viatger europeu. Aquesta recerca de l’exotisme de les terres allunyades del continent i, sobretot de la zona meridional d’Europa, és el que caracteritza al viatger romàntic del segle XIX. Per aquesta raó, la Mediterrània, la qual es percebia com a estranya i remota, acabà subjugant al viatger del segle XIX. La recerca dels orígens despertà l’interès per conèixer les tradicions, la llengua o les cultures locals. Al llarg d’aquest segle, l’elit de viatgers romàntics (pintors, escriptors, professions lliberals i aristòcrates, majoritàriament) que acudiren a visitar la nostra terra, crearen una imatge favorable de les illes Balears que nodrí en el segle següent l’acceptació creixent de les Illes com a destí turístic.

Lògicament, l’àmbit femení fou objecte d’atenció del visitant estranger i de formes molt diverses. Hem cercat i recopilat una sèrie de testimonis que ens informen de com veien els viatgers les dones mallorquines i pollencines en particular. Aquí qui parla és el viatger i ningú més que ell. En principi, no se’n fa cap anàlisis de la seva apreciació, només es vol donar a conèixer una part dels texts que en el seu moment elaboraren i que avui ens poden crear interès i curiositat. Volem mostrar els testimonis dels diferents visitants durant un segle i de com en l’aspecte femení Mallorca, i en concret Pollença, es presentà davant seu.

Pageses mallorquines.
Pageses mallorquines.

El primer llibre de viatges del segle XIX fou el del diplomàtic francès André Grasset de Saint-Sauveur, que entre 1800 i 1805 detentà el càrrec de comissari de relacions comercials i cònsol de l’Imperi francès a les Balears. Fruit d’aquesta estada sorgí el llibre Voyage dans les iles Baléares et Pithiuses, publicat l’any 1807, possiblement al servei del valor estratègic que els interessos de Napoleó atorgaven a les Illes. En relació al vestit de les dones mallorquines diu, entre altres coses,: “Les dones, a la capital com a les altres illes, duen el mateix vestit, des de la marquesa de més alt llinatge fins a la darrera criada, tant a l’interior com a fora de la casa. El pentinat és una mena de toca doble: la de damunt, que cobreix el cap, és un poc més llarga i se subjecta sota el mentó. Sols deixant al descobert el rostre, s’estén sobre les espatlles, descendint gairebé a la meitat de l’esquena i formant per davant dues puntes que s’encreuen i es tanquen. Aquest abillament, tan simple com decent, s’anomena rebosillo. És la part del vestit a la qual les dones semblen atribuir més valor […] Les dones del poble són les úniques que porten el rebosillo d’indiana, però més sovint el fan d’una mussolina menys fina i el guarneixen d’una veta de seda de color […] Les mallorquines porten tostemps una cotilla de seda negra, guarnida de sòlides barnilles, que té el cos molt atapeït i que impedeix sovint el desenvolupament del coll, part tan preada en les dones. Només en resulten molts inconvenients i és potser una de les causes dels parts penibles i desgraciats tant freqüents a Mallorca. Les mànigues són igualment molt estretes i s’acaben a l’entalladura del braç. Són obertes per fora i només pareixen embastades, però en temps de dol van cosides per complet. Les guarneixen d’una gran quantitat de botons d’or, d’argent i d’altres muntats fins i tot en pedreria fina. Es tracta d’una part del luxe mallorquí. Aquestes mànigues tan atapeïdes obstaculitzen la circulació lliure de la sang i no deixen que el braç agafi el creixement correcte ni aquella rodonesa que el fa bell. En general les mallorquines tenen el coll poc format i el braç magre i mal fet. Venint aquesta observació d’un estranger, d’altra banda admirador de les seves gràcies, mereix llur indulgència…”

 

Maria Rosa Albis Ferragut

34total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e