ELS VIATGERS ROMÀNTICS I LA DONA POLLENCINA (i IV)

Dia de mercat a Pollença, dibuix d’A. S. Boyd.
Dia de mercat a Pollença, dibuix d’A. S. Boyd.

Gaston Vuillier era un artista rossellonès que es va dedicar a viatjar i a reproduir en bells dibuixos els paisatges i els tipus humans que l’impressionaven més durant les seves eixides a diversos països. Fou un il·lustrador molt conegut, col·laborador de moltes revistes franceses i de llibres de luxe. La seva obra més voluminosa que coneixem és la titulada Les îles oubliées, editada a París l’any 1893. Conté la ressenya, abundosament il·lustrada, dels seus viatges a les Balears, a Còrsega i a Sardenya. Abans d’aparèixer al gran llibre la part referent a les nostres illes s’havia publicat, sota el títol de Voyage aux îles Baléares, en tres tongades, a la revista Le Tour du Monde. L’autor va fer dos viatges a les Balears: un la tardor de 1888 (a Mallorca) i l’altre la tardor de 1889 (a Menorca, Cabrera i Eivissa).

Quan visita Pollença escriu: “La festa dels difunts dura a les Balears varis dies; avui és el dia de la visita al cementiri, i cap a ell em dirigeixo seguint a dones vestides de negre, rosari en mà i cap velat, a homes vestits amb el vestit típic, nines i nins, tots ells seriosos, silenciosos i recollits […] Donava la volta al camp sant una espècia de processó esquerpa; passaven lentament dones vestides de negre, amb el cap acotat, semblants a espectres, salmodiant un cant fúnebre que pareixia allunyar-se o acostar-se successivament amb les curtes i sobtades ratxes de vent […] Em sento infinitament a gust a Pollença, i tota la jornada me la pas fora, mirant; observo les dones i les al·lotes camí de l’església amb la seva historiada cadira de tisores davall del braç i el seu rosari a la mà, i després visito el mercat, molt animat, i admirablement assortit […] Hi ha a Pollença dues fonts, i m’encanta veure les dones quan venen de cercar aigua. Tenen una manera molt graciosa de dur la gerra antiga al costat i dona als seus braços un bell moviment”.

Les canèfores de Pollença, obra del viatger Gaston Vuillier.
Les canèfores de Pollença, obra del viatger Gaston Vuillier.

 

Encara que l’escriptora escocesa Mary Stuart Boyd visità les illes Balears a principis del segle XX hem volgut incloure-la en aquests articles dels viatgers romàntics perquè en el seu llibre The Fortunate Isles fa molta referència a les pollencines. Mary feu el viatge a Mallorca el 18 d’octubre de 1909 des de Barcelona i el llibre s’edità a Anglaterra a 1911. Vingué acompanyada del seu marit, Alexander Stuart Boyd, i del seu fill. El matrimoni, ell com il·lustrador i ella com articulista, col·laboraren en diverses revistes, tasca que continuaren a Londres quan Alexander hi fou enviat com a corresponsal. Mary escrigué moltes novel·les i tres llibres de viatges, entre els quals es troba The Fortunate Isles.

Arribats a Pollença Mary escriu: “La nostra cambrera, una doneta guapa i menuda que portava una trunyella en els cabells i el rebosillo […] Les dones de Pollença, malgrat el seu aspecte menys extraordinari, també eren de contemplació agradable, ja que totes elles, sense gairebé cap excepció, anaven vestides amb l’afavoridor vestit nadiu, i els seus caps eren pulcrament coberts, bé amb la bonica peça de roba blanca de cotó o bé amb mocadors de seda de colors vius. Sobtadament i d’una manera desconcertant, ens adonàrem que en realitat érem nosaltres qui portàvem les rareses, i que per a la gent a qui miràvem amb tanta curiositat, jo era l’objecte de les seves mirades perquè jo portava un capell! En realitat es tractava d’un capell de viatge força normal, però veient que el fet que una dona dugués un capell atreia, d’una manera poc adequada, l’atenció dels vilatans, em vaig afanyar a la fonda i el vaig canviar per una bufanda que em vaig col·locar al cap com si fos una mantellina. Un cop fet això, vaig notat que passava quasi desapercebuda […] Ens trobàvem de tornada a la fonda prenent te quan un so de veus cantant en el carrer ens dugué fins a les finestres a temps per veure una processó religiosa passar lentament. Capellans vestits amb robes luxoses que portaven estendards, caminaven davant; al darrera, en doble fila, caminaven dones de totes les classes socials: dones amb rebosillos i trunyelles, dames amb mantellines. Un grup d’al·lotes i monges formaven la part posterior; i encara cantant, la processó passà per davant nosaltres i entrà dins l’església del costat”.

Dalt del Calvari: “a la paret de la cambra, a la dreta, hi havia una ofrena que va despertar la nostra curiositat i interès. Penjat d’un recipient de vidre alt i estret hi penjava un manat de cabells castany fosc, fermats d’una manera senzilla a la manera local, amb un llaç negra. Era una trunyella com les que duien moltes de les dones de la vila; però una trunyella d’una longitud i gruix tan poc corrents que podria haver estat, amb tota la raó, l’orgull de la seva propietària. Davall hi havia una targeta amb les següents paraules, escrites en una lletra gran i elegant:

 

Promesa

De Francisca

30 Novembre 1902

Pollensa.

 

Qui era na Francisca? I per què va prometre tallar-se el seus bonics cabells? Fou per espantar un mal propi? O fou perquè el seu amant era malalt, o es trobava en perill en terra o a la mar? O senzillament na Francisca tenia por de perdre la fe?

Fos quin fos l’origen del temor de na Francisca, sembla que finalment l’evità. La presència d’aquells cabells ens ho assegurava. Però es tractava d’una trunyella particularment formosa i la seva visió em va fer imaginar quina degué ser la reacció d’en Joan, en Pere o en Miquel en veure la cabellera de la seva estimada ben curta i descobrir que, pel bé d’ell, ella s’havia desposseït del seu tresor. Cal suposar que els cabells de na Francisca no representaven la seva única bellesa”.

 

Maria Rosa Albis Ferragut

gif ANIMADO Volar-e