ELS PORXOS DE LA PLAÇA VELLA

642
Foto arxiu Plaça Vella

Pere Salas Vives

El 5 de desembre de 1636 el batle de l’Hospital a Pollença va ser requerit per dictar una curiosa sentència, però que ens informa d’algunes particularitats d’aquella Pollença de començaments del segle XVII. En concret, segons quedà anotat al llibre de Provisions i Sentències (ref. 251 de l’Arxiu Municipal de Pollença), els fets foren els següents:

“Lo honor mº Juan Cabanellas balle en la present Cort de la casa Sagrada del Temple en Pollença entra las parts alegit, ohits de una als honrats jurats del present vila diuen que els porxos de plaça qui son davant la casa dels hereus de Marti Bisquerra son andarrocats y may se son curats adobar-los y axi sia vosa saviessa fornit manar a Francesca Bisquerra Vª muller de dit Martí quondam que adob als dits porxos perque ells no poden estar de la manera que estan. Responent en contrari Agustí Cunill, en nom de dita Vª y ella present, dient que els hereus de Martí Bisquerra no tenian obligatio de haver da adobar Porxos, antes be voldrien no tenirne davant casa seva perque quant compraran las casas nols donaren tal obligatio, sino que als jurats si volen tanir porxos quel façan a despeses de la vila,o, sino quel façan tornar fer a n’als hereus de mº Jeroni Alemany qui també la abatut y al dit Bisquerra passara ahont passaran als altras. Nosaltres (…) dit honor balle entra las parts elegit, vist lo acta de la compra de ditas casas als darrer desembre 1602, en lo qual ne hobligue dit Bisquerra en haver de tenir condrets porxos (…) Provedit que als dits honors Jurats tingan hobligatio de fer constar qualment dit Bisquerra, te hobligatio de adobar y tanir porxade a la plaça davant se casa y fent constar que dit Bisquerra faça la dita porxada y no fent constar dits Jurats los adoban com a cosa de la vila propia y a despeses de la vila ab tal am perquè dits hereus tingan hobligatio de tapar als portals y finestres quie afrontan en las ditas porxades”.

És a dir i perquè ens entenguem: el problema residia en saber qui havia de tenir cura dels porxos situats davant els habitatges que confrontaven amb l’actual plaça Vella; si havia de ser la Universitat, o, al contrari, els particulars propietaris de les cases. Aquesta qüestió no era nova, i ja el 1613 se suscità una problemàtica similar, la qual es va resoldre amb el manament per part de l’autoritat que havien de ser els particulars qui arreglessin els porxos. Segurament el tema era enrevessat, perquè aquell era un espai públic utilitzat pels veïns per anar a comprar a les botigues situades en el seu perímetre, les quals, aquestes sí, eren propietat de la vila i les arreglava, porxada inclosa, el comú.

PUBLICITAT

En aquest cas, el jutge elegit entre las parts també dictà sentència favorable a la vila; es a dir, va atendre la demanda dels jurats, i obligà als hereus de Martí Bisquerra a arreglar pel seu compte i despesa la porxada de davant casa seva o, en cas contrari, tapiar les portes i finestres que estaven protegides per aquesta. No s’acceptava, com hem vist, que la deixassin caure sense més, com sembla que ja havia fet un altre veí. És clar que el quid de la qüestió girava en torn a les clàusules del contracte de compra-venda de la casa. I, si hem de fer cas al batle de l’Hospital, en aquest figurava que eren els veïns els encarregats, no només d’arreglar-les, sinó d’impedir que desapareguessin.

De fet, tot es redueix a una controvèrsia habitual, i que té com a protagonistes a una part dels veïns, que actuen a títol particular, i la institució que representa la totalitat d’aquests, la Universitat. També, i relacionat amb l’anterior, el que està en joc és la prevalença del dret comú sobre la llibertat de cada un d’obviar-lo. En aquest cas el problema sembla que no és tant el que marca la llei, sinó la confusió creada entre els veïns pel reiterat incompliment de la mateixa amb l’aquiescència de les autoritats que havien de vetlar perquè això no passés.

Per altra part, aquesta i notícies anteriors, també posen en evidència que les porxades no eren acceptades de bon grat pels veïns de la plaça reial. No hi ha dubte que eren considerades una nosa sense cap benefici, sinó tot el contrari, ja que no feien més que acumular gent davant casa seva per tal de protegir-se del sol o de la pluja, i a més, gratuïtament. Segurament envejaven la resta de la vila, amb cases normals, sense cap artilugi davant els seus portals i sense cap despesa pel seu manteniment. És clar que en aquest cas no comptava l’opinió dels altres, d’aquells que només anaven a comprar o a parlar sota al recer dels porxos. Si a aquestes observacions hi afegim la circumstància que els propietaris de la Plaça solien ser persones adinerades, podrem entreveure quin va ser a la llarga el destí dels porxos.

En definitiva, es tracta d’una mena de problemàtica que en absolut ha desaparegut amb el pas del temps, sinó que es reprodueix en una infinitat de formes i cares, i que periòdicament posa de relleu el conflicte entre la llibertat d’uns pocs i la llei de tots. I no sempre els Jurats i els jutges de torn actuen amb la fermesa dels de 1636.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT