Els nostres noms de lloc: EL DIABLE I L’INFERN

295
Imatge de la zona de can Diable; en aquest cas la placa indica Can Diable de can Oleza.

Juan M. Torres Velasco / jmtorres953@msn.com

El diable és l’esperit que personifica el mal; és el príncep dels dimonis, present a la majoria de les religions del món. En el cristianisme se’l coneix amb el nom de Satanàs, i també com a Lucifer, l’Anticrist, Belzebú, Bafomet, Mefistòfil i altres. Dins el terme municipal de Pollença tenim un topònim que fa referència a aquest “personatge”. Es tracta de Can Diable, nom d’una possessió situada a la vall d’en Marc, entre el Calvari i Can Salas, vora el camí vell de Lluc, pròxima al pas d’en Barqueta.

L’hem documentada per primera vegada a l’Estim de 1608, on figura com a Son Diable, essent el seu propietari el carnisser Joan Costa. Tanmateix, la possessió ja existia amb anterioritat i, al manco, des del 1450 apareixen com propietaris els germans Joan i Pere Cifre, de malnom “Diable”, que continuam documentant al llarg dels segles XV i XVI, també com a propietaris de terres a diferents llocs del terme pollencí.

Vet aquí l’origen de l’ètim!

PUBLICITAT

Al capbreu de l’Orde dels Hospitalers de 1657 veiem que ha canviat de propietari i ara ho és mossèn Miquel March “de Plaça”, que vivia a la illeta envoltada pels actuals carrers Canonge Rotger, General Bosch, Coronel Aloy, placeta Martorell, Antoni Maura, i plaça Vella. En aquells moments afrontava amb la possessió dita de la costa de la Capella (antigament anomenada Costa d’en Solà i costa de na Seguina), propietat de Margalida Reig. A l’Amillarament de 1865 s’informa que la casa era propietat d’en Joan Llobera “Escribano de Manacor”.

Paradoxalment, l’indret o estat on resideix el diable és conegut com a “infern”, i també com a “les Calderes de Pere Botero”.

Curiosament, al camí de pujada al Puig de Pollença, prop del santuari, s’hi troba el Forat de l’Infern, catalogat com a avenc de 15 fins a 50 metres de fondària, segons notació espeleomètrica i que té aixecament topogràfic. Al “Boletín de la Institución Mallorquina de Enseñanza” núm. 39 de 31 de març de 1885 es fa referència a aquest lloc dient que “en el camino hay un hoyo llamado es Forat de l’Infern, que está formado de roca fosforescente y dicen que cuando le aplican el oído oyen ruído, y tambien hay como un asiento practicado en la roca, llamado Sa cadireta del Bon Jesús.”

També hi ha altres topònims referits a “l’infern”, paraula que, com escriu el geògraf Antoni Ordinas Garau, s’aplica a un “lloc extremadament llunyà o fatigós d’anar-hi. Paratge de difícil accés i recorregut. Sovint designa indrets enclotats i assolellats dins els quals s’hi poden enregistrar temperatures força elevades”.

Així tenim un anomenat Clot d’Infern situat a Fartàritx del Racó; un altre entre el Rafal d’Ariant o de Mortitx i el Pla de les Egos; i un tercer “clot” entre Pedruixella Gran, Son Grua i el Coll d’Ariant.

Aquest darrer, ja documentat per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, estaria relacionat amb la coneguda llegenda de Son Grua, perfectament explicada per Francesc Serra de Gayeta i d’Asprer, on se conta que el senyor de Son Grua va cometre crims abominables com que “s’havia amistançat amb una dona pecadora, que la seva follia el dugué a abandonar la muller pròpia i resignada, i a descuidar el cultiu de la seva hisenda. Embriagat pel pecat, res no l’aturà, i després d’enviar el fill major a la guerra, on morí, arribà al crim monstruós de fer cremar dins un forn de calç l’altre més petit.” El dimoni en persona se li aparegué prop de la possessió de can Diable, abans esmentada, i el senyor, atemorit, fugí a tota pressa cap a la possessió seva, on va morir de por i remordiments. I estant de cos present, sembla que el dimoni mateix se’n va dur el cadàver directament a l’infern.

Finalment, un altre topònim que podria connectar amb els anteriors seria el de Purgatori d’Ariant, que va donar lloc a una altra llegenda recollida per Miquel Bota Totxo, possiblement d’uns versos anteriors escrits per Ramon Martorell Bennàsar “Sionet”, on es descriu la vida de luxe i desenfrenada de la princesa Gulnara, de la qual estava enamorat secretament Omar, el bufó d’Ariant, un nan geperut i esguerrat, que perduda tota esperança de ser estimat per la dona i després del darrer menyspreu, pegà foc al castell i li tallà el cap amb un cop de simitarra. Amb ell en la mà, fugí i es precipità a l’abisme d’un cingle i, de sobte, les flames de l’incendi que havia provocat, quedaren petrificades, donant al lloc un aspecte fantasmagòric.

Desconec el lloc concret a que fa referència el topònim “Purgatori”, però no estarà molt enfora del que els excursionistes anomenen les Dents del Diable, la silueta espectacular que forma el massís que uneix el Pa de Figa i el Puig Gros de Ternelles.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT