ELS CANONS DE LA PATRONA

375

Pere Salas Vives

Els canons de la Patrona són l’element més antic del Simulacre de Moros i Cristians. D’això no hi ha dubte. Són del temps dels moros, al contrari dels vestits, capells, turbants i altres armes que utilitzen els participants. Però dubt molt que fossin a Pollença quan ens atacà Dragut.

Dic això perquè ben bé podrien ser les quatre peces que han sobreviscut d’una partida de trenta-dos mosquets, dos d’ells més grossos, dits de murada, que el març de 1600 va adquirir la Universitat de Pollença per ordre del Lloctinent general. Per tant, serien peces històriques de gran valor, però arribades cinquanta anys després del maig de 1550. Aquesta notícia, que es pot trobar al Llibre de jurats de 1597- 1616 de l’Arxiu Municipal de Pollença, corrobora la importància creixent que varen adquirir les armes de foc a tota Mallorca. També, que calia armar les universitats de la Part Forana amb aquest mena d’armament si es volia assegurar la viabilitat del regne de Mallorca. Els menestrals i pagesos de pobles com Pollença eren essencials per rebutjar les invasions que pogués patir l’illa. La cavalleria nobiliària i els cossos militars permanents eren insuficients i totalment inoperants per a la defensa. Mancava el poble en armes per salvar Mallorca.

Però, curiosament, el poble no volia aquella mena d’armes que compraren les autoritats sinó unes altres més modernes, mortíferes i petites. El poble desitjava arcabussos –o millor encara, bufetons- de pedrenyal o de roda, en comptes dels grans mosquets de forqueta o murada. Per què? Perquè es tractava d’una arma relativament grossa i, per tant, poc mòbil i impossible d’amagar. Màxim si tenim present que el seu sistema de tir ja estava clarament superat pel de pany de roda amb pedra foguera, ja que havien de tenir la metxa encesa molt abans del tret. D’aquesta forma, és clar, l’olor de la metxa encesa alertava els potencials enemics moltes passes enfora. Era impossible, per tant, l’atac per sorpresa. A més, si plovia, l’arma deixava senzillament de ser operativa. En canvi, els bufetons i arcabussos es podien dur sempre a sobre, a la vista o amagats sota la roba i en el moment oportú es posar-hi la mà, prémer el gallet i la bala sortia disparada en direcció al cos de l’enemic. No hi havia escapatòria a una distància relativament curta, que era del que es tractava amb aquell tipus d’armes amb canons d’ànima llisa. I, per afegitó, eren tan o més barats que els grossos mosquetons en ser de més petites dimensions.

PUBLICITAT

Però per què les autoritats preferien els mosquets en comptes dels arcabussos i pedrenyals? Doncs perquè els primers només eren aptes per a ser utilitzats en una batalla a camp obert. És a dir, contra un invasor extern. Mentre que els segons, es podien dirigir contra qualsevol persona, també contra els mateixos mallorquins, fins i tot, contra els nobles. D’aquesta forma, la cavalleria perdia el seu avantatge militar sobre el poble, que és tant com dir la seva raó de ser. De fet, els bufetons i arcabussos igualaren de tal forma el poble amb l’aristocràcia que foren prohibits sota pena de mort a tot aquell que en portàs. És a dir, els mosquets eren legals i els arcabussos i bufetons estaven prohibits.

Per això la Universitat de Pollença adquirí els trenta-dos mosquetons a principis del segle XVII. Segurament també en posteriors ocasions, amb la corresponent munició. De fet, també trobam documentada la compra de pólvora directament de Barcelona perquè la de Mallorca es considerava d’inferior qualitat. Tanmateix, un dia es va perdre la pista als mosquetons. Foren definitivament arraconats perquè l’Estat va acabar d’assumir el monopoli de la violència. Els mosquetons també passaren a ser il·legals en mans del poble, fins i tot, ho eren pels seus ajuntaments. Només els soldats del rei tenien dret a les armes de foc.

Per aquest motiu i pel propi esdevenir de la Història, a poc a poc varen anar desapareixent de la vista de tots. Fins que Mateu Rotger publicà en la primera edició de la seva Historia de Pollensa una fotografia en què apareixen, de bell nou, quatre mosquetons. Fàcilment es comprova que són els del Simulacre, possiblement els supervivents de la partida del 1600. Els mateixos que els republicans utilitzaren el 20 de juliol de 1936 per defensar l’edifici de Monti-sion de l’escomesa dels soldats franquistes. Lògicament, si a finals del segle XVI ja eren armes antigues, res no pogueren fer contra les metralladores i els fusells mauser dels assaltants. A més, eren armes il·legals.

Tanmateix, els canons de la Patrona seguiren disparant cada dos d’agost. Eren tolerats per les autoritats perquè era altre temps o perquè Europa encara no existia o vet a saber la raó. Però entrat el segle XXI els canons havien de recuperar l’estatus perdut en algun moment de la Història. Això volia dir entrar definitivament dins un museu o adaptar-se al vigent reglament de tinença d’armes. Per aquest motiu, els nostres jurats de la Universitat de Pollença (vull dir els regidors de l’Ajuntament, ja m’enteneu) els varen enviar al BOPE (Banco Oficial de Pruebas Español) radicat a Eibar (Guipúscoa), amb la finalitat de revisar-los i dotar-los d’una guia. A més, es va determinar que dos d’ells són de calibre més gros, concretament 1’12 i 1’03, mentre que els altres dos són només de 0’78. Han recuperat la legalitat que ja tenien el 1600.

En definitiva, els seus trons seguiran omplint el simulacre i esglaiant, de passada, alguna turista alemanya que encara no els coneixia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT