EL TORD

305

Quan arriba el fred, l’acompanyen els tords. Aquesta au, tant per la seva quantitat com per la seva utilitat com a aliment en la cuina tradicional, s’ha fet amb una importància considerable. El tord, que no és un únic animal, sinó vàries classes de la mateixa família, és caçat actualment amb escopeta o filats.

L’animalet

Encara que popularment s’anomenà d’igual manera a les distintes espècies, són vàries les classes de tords que els entesos destrien:

El Turdus plilomelos, tord comú, fa devers 23 centímetres de longitud, té el bec fi i les ales i la cua bastant llargues; és de color terrós grisenc a les parts superiors i clar amb taques negres a les inferiors; a la part de davant de les ales, té una zona de color ocre molt distintiva.

El Turdus iliacus, tord cellard, és un poc més petit que el comú, arriba més tard i és més escàs, viu al nord d’Europa i hiverna al sud del continent, i quan l’hivern és més intens vola fins a les illes.

PUBLICITAT

El tord burell, turdus pilaris, és de major tamany que els anteriors i més escàs, és exclusivament vegetarià.

El turdus viscivorus, grívia; és el tord més gros de tots, habita a la península ibèrica i és el que menys migra.

El turdus merula o mèl·lera, és de la família dels tords, encara que popularment no se’l considera. El mascle és negre amb el bec groc i la femella, de color més clar.

El tord flassader, Turdus torquates, és molt rar a les Illes, se’l veu durant la migració.

Una au migratòria

El tord comú, el més conegut de tots, és una au migratòria que compareix cada any amb la fredor de la tardor “Per la Mare de Déu del Pilar el tord ve i l’oronella se’n va” (12 d’octubre), i se’n torna dins els mes de febrer com ens recorda la dita: “Per sant Macià l’oroneta ve i el tord s’en va” (patró dels caçadors, 24 de febrer).

El tord comú nidifica a centre-europa on està protegit. Per les anelles que s’han trobat als ocells se sap que la seva procedència és majoritàriament de centre-europa (Alemanya, Suïssa, Àustria, Polònia…) Però també n’hi ha procedents d’Escandinàvia (Finlàndia i Suècia) i de Rússia i els països Bàltics (Lituània, Estònia i Letònia).

El tord a Mallorca habita en garrigues i alzinars, i a l’hora de cercar el menjar se’l pot veure a qualsevol lloc de l’illa, dins terrenys de pastures, en horts, en sementers de cereals. A la Serra, hi ha una relació entre tord i olivar, d’on prové bàsicament el seu aliment.

El règim alimentari del tord és molt ampli, menja insectes i animalets com cuques molles, larves, llimacs, cargols. També menja vegetals i els seus fruits com la llentrisca, l’olivó, les móres, l’oliva, i raïm, entre d’altres coses.

La caça

Les captures del tord per part dels caçadors es feien de moltes maneres: amb lloses i senderets, utilitzant un cuc viu com esquer; amb visc, és a dir enviscant arbres preparats a posta on els ocells quedaven aferrats; amb escopeta; amb filats al coll. Actualment només és permesa la caça amb escopeta i amb filats al coll, mentre que la comercialització del tord és prohibida per una Directiu Europea. Tampoc és legal la utilització de reclams i de magnetòfons que abans eren utilitzats per atreure els tords com ens recorda el cançoner popular:

Com es tord ve mort de fam
qui la fortuna l’encalça
li respon una veu falsa
qui s’anomena reclam. (SJ)

La quantitat de tords que arriben a Mallorca depèn de la cria que han fet, generalment arriben tords joves, ja que els vells no migren tant, però, sobretot, de la intensitat del fred als llocs d’on provenen i del menjar que poden aconseguir.

Es calcula que anualment es maten més de tres milions de tords a Mallorca.

Els caçadors amb filats que es dediquen al tord, en començar la temporada, han de preparar els filats amb unes canyes de 6 o 7 metres. Després si ja s’ha triat el coll on s’instal·larà, es construeix un amagatall perquè el tord no vegi el caçador. Durant la temporada de tords, hi ha dues estones diàries que són bones per a la caça. A la matinada quan comença a clarejar, es pot caçar devers mitja hora grossa, quan el tord s’aixeca i baixa per pasturar, i el capvespre, a posta de sol, durant una hora o hora i mitja, quan l’ocell se’n torna cap a l’alzinar per passar-hi el vespre.

Durant aquestes estones, el caçador estén el filats i espera. Espera que l’ocell, com diu la dita “els tords volen baixos”, passi precisament pel seu coll i quedi enganxat al filats. Després i ràpidament, es tanca el filat i s’agafa depressa, perquè com també ens recorda la dita: “Val més un tord en la mà, que mil i cinc-cents que volen”, i llavors se’l desnuca i cap al sarró.

Gastronomia

La caça ha estat una part important en la dieta de la gent que vivia i treballava a les possessions.Els tords i els ropits eren un dels plats forts en la dieta hivernal, i suposaven un complement important de carn en l’alimentació, ja que l’aviram, el porc i l’ovella eren sacrificats amb molta cautela, en canvi la caça era qüestió d’aprofitar-la quan n’hi havia.

Pel que fa al distints plats elaborats o complementats amb tord són plats que es cuinaven d’octubre a febrer. Entre les receptes de cuina tradicional que s’han publicat, hi veiem els tords amb pebrassos, tords amb salsa de magrana, tords sofrits, tords torrats, tords amb col, arròs brut amb tords, entre d’altres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT