EL PI DE SANT MÀRIUS, O LA BELLESA DE L’HOME…

Antoni “Formentor” desfà el nus del ternal, en la solitud, una solitud molt més enllà d’estar una vintena de metres per damunt el públic. La bossa fermada a la cintura i amb el gall que s’intueix a dins, va desfent camí. Foto Sebastià Bota.
Antoni “Formentor” desfà el nus del ternal, en la solitud, una solitud molt més enllà d’estar una vintena de metres per damunt el públic. La bossa fermada a la cintura i amb el gall que s’intueix a dins, va desfent camí. Foto Sebastià Bota.

Fa 30 anys + 1, Pollença va tenir dos pins: el Pi de Sant Antoni (dia 17 de gener) i el Pi de Sant Màrius (dia 19 de gener). Abans d’endinsar-nos en aquestes instantànies del Pi de Sant Màrius, des d’una perspectiva estètica, creativa, com aquella bellesa que Miquel Àngel Riera adjudica a l’home (“la bellesa de l’home és que crea bellesa…/ la bellesa és ell”), convé recordar que, cosa estranya en aquestes contrades, per aquells dies de 1985, Pollença estava nevada i l’Ajuntament va prioritzar la seguretat, a la festa. Tanmateix, però, un grup important de pollencins va desobeir i, seguint una tradició que molts no s’havien adonat que en poc temps havia arrelat profundament, anaren a cercar el Pi de Sant Antoni, a Ternelles, el 17 de gener. Aquells fets que es varen viure el 1985, es varen reviure l’any passat al Club Pollença, a través d’una exposició fotogràfica dedicada a aquell fet extraordinari.
Feta aquesta introducció i, atenent a què d’aigua passada, molí no mol, avui recordarem aquell Pi de Sant Màrius, perquè ens han arribat aquestes fotografies d’una gran bellesa, pel que fa a la perspectiva, al detall, a la informació, al gest… Les imatges són captades per Sebastià Bota, des de l’edifici situat a la cantonada que formen la plaça Vella i el carrer Antoni Maura, on actualment hi ha una botiga de roba i complements esportius. Des d’un dels pisos superiors, Bota va immortalitzar aquests moments del popularment conegut com a Pi de Sant Màrius.

Eva Cerdà

Qui era ecònom de Pollença, Mossèn Pere Llompart, amb posat tranquil i més o menys somrient, tot i que a la mirada s’hi intueix un punt de preocupació, i just al seu darrere un guàrdia civil, tricornio posat, amb rostre inexpresiu; diu més el bigoti que els ulls. Foto Sebastià Bota.
Qui era ecònom de Pollença, Mossèn Pere Llompart, amb posat tranquil i més o menys somrient, tot i que a la mirada s’hi intueix un punt de preocupació, i just al seu darrere un guàrdia civil, tricornio posat, amb rostre inexpresiu; diu més el bigoti que els ulls. Foto Sebastià Bota.
Joves, joves que si no varen ser al Pi de Sant Antoni, els hauria agradat ser-hi; joves com l’autor de les fotografies que, des d'una altra perspectiva, des de baix, recollien sensacions d'una data, Sant Màrius, per a la posteritat, potser en actitud desafiant o, fins i tot, increpant. Alguns noms: Pere Daniel, Tolo Villareal i Jaume Plomer. Foto Sebastià Bota.
Joves, joves que si no varen ser al Pi de Sant Antoni, els hauria agradat ser-hi; joves com l’autor de les fotografies que, des d’una altra perspectiva, des de baix, recollien sensacions d’una data, Sant Màrius, per a la posteritat, potser en actitud desafiant o, fins i tot, increpant. Foto Sebastià Bota.
A l’alçada del ternal, a punt d’assolir el cim, Antoni Cerdà “Formentor”, descalç i protegit per un jovenet just al darrere. L’únic decorat era el cel i bocins de la Parròquia. Foto Sebastià Bota.
A l’alçada del ternal, a punt d’assolir el cim, Antoni Cerdà “Formentor”, descalç i protegit per un jovenet just al darrere. L’únic decorat era el cel i bocins de la Parròquia. Foto Sebastià Bota.
I, per acabar, el gest: amb les dents, Antoni “Formentor” mossega la corda, la primera, la segona... tan se val! És l’expressió que s’acaba, s’acaba la gesta o s’acaba el patiment. Fa mal dir. Antoni Cerdà “Formentor” havia pujat molts anys el Pi de Sant Antoni. Tanmateix, però, ni ell ni ningú mai no ho han tornat fer en unes circumstàncies similars; potser en altres situacions excepcionals, sí, això sí, però sempre en un ambient festiu. Aleshores, tenia molts anys ja i va ser la darrera vegada que s’enfilà al Pi de Sant Antoni. No obstant això, Antoni “Formentor” forma part de l’imaginari santantonier de diferents generacions de pollencins, perquè ell i el seu germà Bartomeu, cada 16 de gener, feien ballar les teresetes, la Mula Francis, i na Sabrina... per dins el Club, per dins L’Alhambra... envoltants d’un públic entregat a aquell art que començava per haver fet els titelles i acabava amb la gràcia d’uns moviments marcats pel ritme i la percussió que també anava a compte dels germans “Formentor”. Foto Sebastià Bota.
I, per acabar, el gest: amb les dents, Antoni “Formentor” mossega la corda, la primera, la segona… tan se val! És l’expressió que s’acaba, s’acaba la gesta o s’acaba el patiment. Fa mal dir. Antoni Cerdà “Formentor” havia pujat molts anys el Pi de Sant Antoni. Tanmateix, però, ni ell ni ningú mai no ho han tornat fer en unes circumstàncies similars; potser en altres situacions excepcionals, sí, això sí, però sempre en un ambient festiu. Aleshores, tenia molts anys ja i va ser la darrera vegada que s’enfilà al Pi de Sant Antoni. No obstant això, Antoni “Formentor” forma part de l’imaginari santantonier de diferents generacions de pollencins, perquè ell i el seu germà Bartomeu, cada 16 de gener, feien ballar les teresetes, la Mula Francis, i na Sabrina… per dins el Club, per dins L’Alhambra… envoltants d’un públic entregat a aquell art que començava per haver fet els titelles i acabava amb la gràcia d’uns moviments marcats pel ritme i la percussió que també anava a compte dels germans “Formentor”. Foto Sebastià Bota.

60total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e