“EL MOLL ÉS L’ARREL DE LA MEVA VIDA”

L'actriu Ana Frau té una relació molt estreta amb el Port de Pollença.
L'actriu Ana Frau té una relació molt estreta amb el Port de Pollença.

(L’entrevista és d’abans de les eleccions i molt més extensa que la que vàrem publicar a l’edició en paper de PUNT iNFORMATIU 475, però la seva lectura és ben interessant i divertida!)

Al Port de Pollença, la claror és més clara i així era aquell migdia d’aquest estiu avançat que vaig quedar amb l’actriu Ana Frau per conversar i descobrir aquesta dama del teatre als pollencins, molts dels quals no saben que “el Moll és l’arrel de la meva vida”.
Ara mateix, viu a Madrid, on ha desenvolupat una carrera professional brillant, però va i ve, perquè “m’enyor, enyor molt la mar i Mallorca”. Així que, aprofitant que passa uns dies per aquí, ha quedat per dinar amb uns amics de tota la vida al Club Nàutic, on, entre rialles i bona sintonia, la veig venir amb dos companys talment fossin adolescents i, poc a poc, arriben els altres, de manera que allò que havia de ser una entrevista es mou entre la tertúlia i el monòleg apassionant d’Ana Frau, incansable, expressiva, amena, divertida…

– Quina és la vostra relació amb Pollença?
– Tenc una relació molt important. Vaig néixer aquí, mon pare era el capità de La Pollença, que era el SAR que hi havia aquí, a la Base, i… vaig viure aquí fins als 18 anys, quan va morir mon pare. Aleshores, anàrem a viure a Palma, on ma mare tenia una bona casa i també pels estudis del meu germà (ara que… el meu germà sempre diu que el millor professor de la seva vida ha estat en Domínguez, sempre diu que li va inculcar l’interès per la vida, pel coneixement… Sabia ensenyar, en Domíngez!). És més, ma mare no volia viure devora la mar sense mon pare.
I jo ador aquesta terra… ador Mallorca, però el Moll és l’arrel de la meva vida. Sempre dic que no puc ser mala persona, perquè he tengut un entorn fantàstic d’amics, de persones… La infància aquí va ser tan generosa, la vida va ser tan maca per a mi i per a tots els meus companys, que érem molt feliços i vivíem tan bé… que el record és sempre positiu.
I mirar la mar… me dóna molt benestar; l’enyor molt a Madrid, i quan parl amb persones que també han viscut devora la mar, totes la troben a faltar!

– Als 18 anys, us n’anàreu a Palma, però heu mantingut contacte amb el Moll?
– Al final vaig tenir dos grups d’amics, el d’aquí, i el de Palma. Amb tots ells [per als amics del Moll], som amics de sempre! Érem un grup que record asseguts als bancs del moll nou, amb les bicicletes… que nedàvem i anàvem al Club Playas, un baret més mooono que duia el tio Juan al cap del moll…
Sempre mir el Facebook de fotos del Port de Pollença. Una vegada algú va posar la foto de La Pollença, que la destruïren -era un llaüt molt gros per manejar-lo per aquí… ara n’han dit que n’han feta una altra, però no és la mateixa…-, jo en tenc moltes, de fotos de La Pollença amb mon pare… Fins i tot varen fer una pel•lícula, Jack el Negro i la protagonista era La Pollença, el que feia de capità era George Sanders i el capità de veres era mon pare, surt dues o tres vegades d’esquena, però quan s’aturaven feien fotos a mon pare i a ma mare que no sé perquè hi era, però hi era…
De totes maneres, jo no estudiava aquí, tan de bo hagués estudiat aquí! Totes estudiàvem a col•legis fora d’aquí, jo anava al Sagrat Cor, que no era com és ara, però… Llavors, els caps de setmana ens vèiem… i això… Llavors jo sempre estava amb na Magdalena, la filla del professor Domínguez, perquè érem veïnats i… jugàvem a arrabassar albons, a menjar figues… ningú te deia res… ens divertíem molt.

– I com decidíreu dedicar-vos a la interpretació?
– Sempre vaig voler ser actriu, sempre… Ahir mateix, una amiga em deia: “Te’n recordes que amb la llenya del garatge feies escenaris…” i sí, però jo volia ser actriu, actriu, no directora! Ara bé, mon pare va morir quan jo tenia 18 anys… i aleshores, no era tan fàcil anar-se’n d’aquí per fer una carrera que ara se veu molt bé… però que abans no, abans era un gran problema.

– Ara viviu i treballau a Madrid, començàreu la carrera artística allà?
– Primer vaig anar a Barcelona i no va funcionar. Llavors vaig anar a Madrid a l’escola de Miguel Narros i William Leytor, vaig poder entrar i vaig començar a estudiar allà. Miguel Narros dirigia el Teatro español i, a mi i altres dos alumnes destacats, ens va dur com a extres (dèiem una frase!) de gira amb els Festivales de España. Eem va anar bé, perquè vaig conèixer tot Espanya i, com a actriu, ja va ser una bona entrada, la meva il•lusió era immensa i la companyia estava bé.

– La realitat de Madrid devia ser ben diferent a la de Mallorca?
– Aquí no hi havia res. Hi havia Xesc Forteza i punt. Llavors es feien les funcions costumistes, i no vull ofendre el teatre mallorquí, que n’hi ha de molt bo. Però tot era tipus Xesc Forteza, que era un home divertidíssim, però sempre feia el mateix…
En canvi, estudiant a Madrid, hi va haver una evolució de pensament en la meva vida. A mi, m’educaren en un col•legi de nines molt riques, jo no ho era, però… i volien que fes coses que a mi no m’agradava gens ni mica, perquè tenien un col•legi de nines riques i un de nines pobres… Ho trobava humiliant i, per això, m’hi negava. I era quan em castigaven per pecat d’orgull. En sortir del col•legi, vaig començar a pensar que la vida no era justa, que socialment les coses havien de començar a canviar… i, a Madrid, se’m va obrir un món immens, que estava canviant… Aleshores, vaig comprendre que jo volia fer teatre, perquè el teatre mostra al poble allò que passa al món o a la vida. El teatre és com un mirall i jo volia mostrar aquest mirall al món.

– Sempre heu tengut clar que us volíeu dedicar al teatre?
– No, no, no… volia fer de tot. Bé, en principi volia fer teatre, i vaig prendre interès en fer obres que tenguessin relació amb la meva manera de pensar. Així que vaig participar a La murga, una farsa ambientada a Andalusia, molt revolucionària i molt divertida, que va tenir molt èxit. M’havia contractat Amparo Valle i em va canviar la vida.
Va ser un dia del mes de desembre o de gener, a València, quan va venir a veure la funció Núria Espert i, en acabar, Amparo Valle em va dir. “Núria vol parlar amb tu”. A mi, em tremolaven les cames… jo admirava Núria Espert, era la més del món, el meu ídol… i ve i em diu: “Ana, crec que la teva forma de fer feina agradarà molt a Víctor García. Crec que te telefonarà per fer una prova.” Víctor García era lo más, era el director estrella del món! Per aleshores, ma mare es va posar malalta, vaig venir cap a Mallorca. Ma mare morí el 10 de juny. Vaig passar l’estiu aquí sense que ningú em telefonàs fins que un dia, sense fer-ne comptes, va sonar el telèfon negre, encara el pintaria, i en despenjar, vaig sentir: “Ana som Núria. Te’n recordes de mi?… Mira, feim proves per a Divinas Palabra i vull que te vegi en Víctor. Tu véns, te pagues el bitllet i…, si no li agrades, te quedes sense la feina i ja està.” Això funciona així. Me’n vaig anar cap a Madrid, el meu germà, que és periodista, tenia pis allà i el compartíem i me’n vaig anar a fer la prova per devers l’aeroport, en un descampat. Me posaren damunt un carretó i… jo mateixa vaig quedar empegueïda: duia una faldeta blanca i negra i una camiseta negra i, quan va acabar la prova, em vaig trobar gairebé despullada damunt aquell aparell! I és que Víctor m’anava dirigint, fes això, fes allò i… res… Quinze dies després de la prova, no m’havien dit res i jo, cansada d’esperar, li vaig dir al meu germà: “Tolo, me’n vaig a fer una copa amb els amics!”. Quan vaig tornar, tard, molt tard, vaig trobar un paper així de gros damunt el llit que deia demà tens assaig a les tres assaig! Vaig anar a despertar el meu germà que dormia… però jo ho havia de contar a algú, estava emocionadíssima!

– I aquí va canviar la vostra vida?
– Sí, aquí em va canviar la vida perquè he participat en obres com Doña Rosita la soltera… Yerma… A banda que la primera funció de Divinas Palabras es va estrenar a l’Auditòrium de Palma… i a Iran, quan hi havia el Sha de Pèrsia… He conegut molt de món de regal… el teatre ha estat un regal de vida…
Llavors vaig tenir la sort que Víctor Garcia em va tractar molt bé i Núria Espert sempre ha comptat amb mi, he treballat amb ella, excepte quan fa monòlegs, és clar! És una amiga i sempre m’ha tengut present. De fet, Núria Espert em va ficar en un teatre d’una categoria més important, més respectada… He fet feina a Las arrecogidas amb Adolfo Marsillach, i al Teatro Nacional… sempre drames, això sí!, fins ara que faig una comèdia…
Amb Núria Espert, sovint ens veiem en un restaurant de la plaça Real a Madrid, molt prop d’on ella viu. Té un cap… i està estupenda. La setmana passada vàrem coincidir en una funció del projecte Teatro de la Ciudad, una cosa esplèndida que fan a Madrid i en el qual participen els directors: Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, que són les tres estrelles de moda. Ara han posat en escena tres clàssics Antígona, Medea i Edipo Rei. Miguel del Arco, que ha dirigit Antígona, és amic meu i ha fet una lectura sobre el poder, fantàstica. Com també extraordinària és l’actuació de Carmen Machi que hi participa i que està… que te mueres…

– A Mallorca, heu treballat?
– Aquí he fet coses… A Palma, vaig fer Mort de dama amb Mercè Arànega al paper de Dona Obdúlia…amb Rafel Duran, que la va dirigir meravellosament bé i el més emocionant per a mi: em cridaren del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per fer una obra de teatre en mallorquí i la vàrem fer en ma-llor-quí al TNC, a Barcelona! Al Principal, va tenir molt èxit, però només va estar una setmana, perquè tot està molt poc temps aquí… I n’he fetes d’altres… com ¿Maria?, a partir del text de Marta Barceló sobre una dona, un personatge inspirat en la seva padrina, que té Alzheimer, però aquí el problema és que una obra que té molt d’èxit es fa 25 vegades… Na Marta va que dirigí Biel Jordà. I també vaig fer Final de partida de Beckett, amb un director polonès…
És més, sé que el dia que torni a Mallorca, sé que tendré feina!

– I també vàreu fer Llàgrima de sang?
– He fet molta tele: Hospital Central, El comisario, Carmen y familia, Aquí no hay quien viva, La que se avecina… a vegades només surt a alguns capítols i sí he treballat a Llàgrima de sang, però també a Laberint de passions una sèrie de la qual guard molts bons records amb Joan Bibiloni, que feia del meu home… i va ser molt graciós, perquè, quan anava pel carrer, me deien “No li facis això a en Martí, que t’estima molt… l’has de perdonar”…
De cinema, n’he fet més poquet.

– Quan de nina volíeu ser actriu, us imaginàveu una carrera tan brillant?
– No… què va! No sé perquè, però, de nina, tenia la idea d’una actriu amb pamela; quines coses…! He viscut del teatre i ara que m’ha jubilat, tenc trenta-cinc anys d’actriu! I estic en actiu, perquè vull! He viatjat per tot el món fins i tot al Japó fent Yerma; que és un espectacle interessantíssim, si el féssim ara, encara tendria èxit… L’escenari era una lona en forma d’octàgon… corríem per tot i la lona feia el que volia… era un escenari molt complicat… a davall hi havia unes persones que la movien i ens guiaven… Abans de començar sempre dèiem: “Bueno, todo saldrà bien, si la lona quiere”. Un dia la lona havia d’estar inclinada i va quedar totalment vertical… no sé com ho vaig fer, però ho vaig fer, vaig pujar… i ho havia de fer, perquè si no, no començava l’obra… És la màgia del teatre. A l’Argentina, hi he anat tres vegades… Llavors he fet quatre vegades Medea, tres amb na Núria Espert una de les quals amb Michael Cacoyannis, el director de Zorba el grec…, que va venir per dirigir Espert que s’acomiadava de les Medea…

– Com valorau el moment actual del teatre a Mallorca?
– Trob que hi ha una cantera d’actors mallorquins extraordinària, boníssima… De directors, n’hi ha de bons, però els actors són excel•lents. De directors, també n’hi ha de molt bons com Rafel Duran, Pitus Fernández i, sobretot, Joan Fullana, que l’ador, perquè és molt jovenet i s’atreveix massa, com han de fer quan són joves.
Llavors hi ha aquest projecte de Jardí desolat, que ha estat extraordinari, però no sé que passarà enguany… I és que el primer any varen fer allò de la taquilla inversa i hi va haver gent que deixava un paper donant les gràcies. Així no anam, la gent ha de tenir la sensació que la feina dels altres val doblers, si només pots posar 5 euros, no en deixis més, però…

– Què us sembla que, a Mallorca, facin Don Juan Tenorio?
– Aquesta idea que El Tenorio és passat de moda, és equivocada! A Madrid, el fan cada any! De fet, quan m’ho contaren, perquè tenc molt contacte amb els actors d’aquí, em va sorprendre molt! No m’ho podia creure! El Tenorio és molt antic, segons com el conten. Sense anar més enfora Blanca Portillo n’ha fet una versió en què l’ha tractat com un maltractador, que és allò que seria en l’actualitat, i ha estat gros! Potser, l’error va ser obrir-hi la temporada, però si l’haguessin posat en novembre, que és quan toca… Però els textos estan perquè s’actualitzin!

– I de la polèmica al Teatre Principal, què opinau?
– Sé perfectament qui està vetat, estic al dia! Hi ha dos actors que aquesta senyora que dirigeix el Principal, quan els directors han presentat un projecte, ha dit aquest i aquest no poden actuar. Això no es pot fer en un teatre que és de tots! I, a més a més, encara dir-los que “allò que voleu és la meva cadira”! Que no és legítim…? Estic al corrent de tot i de més coses que no se saben…!
En qualsevol cas, crec que no s’haurien de barallar i que la Cultura a l’Illa, l’ha de dur qui en sap!

– No us veig aturada de cap de les maneres, quins plans de futur teniu?
– Enyor Mallorca. Per això, ja els he dit a la companyia que quan acabi el contracte, això és per gener, ja veurem. Fa cinc anys que feim Toc- toc i que omplim, és un miracle…

– On es fa el teatre de referència, actualment?
– Parlant d’Espanya, ara mateix, a Madrid hi ha més feina que a Barcelona, on els directors no poden desenvolupar-se de la mateixa manera, si bé al TNC fan coses interessants. A Madrid, t’he parlat de tres directors que ara mateix em tenen enamorada… i, a Europa, supòs que Londres… Saps el que té de dolent estar en un lloc, que no veus espectacles, te limita molt…

gif ANIMADO Volar-e