EL GRAN OCEÀ

403

Maria Rosa Albis Ferragut

L’any 1888 conflueixen a Pollença una sèrie de causalitats diverses que expliquen el gran corrent migratori cap a l’Argentina. Aquestes causes van des d’un augment demogràfic, mai no vist fins aleshores, però sense que, paral·lelament, s’hagi completat una modernització econòmica, que s’havia iniciat anys enrere,i que possibilitàs l’absorció d’aquest increment de mà d’obra. Altre motiu són les noves perspectives de progrés de la població, l’arribada del mite d’Amèrica, el qual es converteix en un factor d’atracció de primera magnitud. I, en tercer lloc, una crisi econòmica conjuntural, que no representa més que l’espurna que acabarà de decidir a bona part de la població a abandonar la seva terra per cercar millors expectatives de vida a l’altra part de l’Atlàntic.
Aquesta emigració continuarà, amb alts i baixos fins als anys trenta del segle XX.
La família de Nicolau Oller Cervera i Antònia Coll Cerdà en aquells moments vivia a l’Alacantí i ben segur que passaven vertaderes penúries per sobreviure, ell està llogat a una possessió i probablement fa setmanes que no treballa. Tenen quatre fills i de cada dia és més difícil trobar mitjans per alimentar-los. Els hi han arribat notícies pel Diari El Isleño que a la República Argentina fan falta treballadors i aquesta necessitat motiva que aquest país doni facilitats per emigrar-hi mitjançant uns contractes subsidiats que financen el viatge.
El contracte obliga l’emigrant a un determinat tipus, lloc i període de treball per amortitzar el deute adquirit amb el contractista. Ells compleixen les condicions requerides ja que són una família de més de tres persones i Nicolau és jornaler, ofici dels més requerits per al desenvolupament econòmic del país sud-americà. Ja no són molt joves, ell ja ha complit els quaranta un anys i l’esposa en té trenta-cinc, però desitgen un futur millor per als seus fills, el petit dels quals només té uns quants mesos. Els seus veïns, Bernat Oliver Vives i Margalida Cerdà Grua, amb dos fills petits, també es troben en la mateixa situació i junts decideixen embarcar cap a Bons Aires.
És probable que el juliol de 1889 agafin el Vapor Ciudad de Ciudadela al Port de Pollença fins a Barcelona i després amb el transatlàntic Humberto I ,de la naviliera italiana Compagnie generale Navigazione Italiana, travessin l’Atlàntic fins arribar, després de tres setmanes de viatge, al Port de Riu de la Plata.
Segons documentació de l’Arxiu Municipal de Pollença, només en aquest mes, vint famílies pollencines emprenen l’aventura transoceànica des del Port de Pollença, en total representen unes setanta persones. A més, un altre grup de pollencins tenen previst sortir el sendemà des del Port d’Alcúdia i nombroses famílies més ja tenen els documents arreglats per embarcar-se a finals d’aquest mes o a principis d’agost. Les tristes i desconsoladores escenes d’aquest èxode pollencí es repeteixen cada quinze dies, també al port de Palma.
Totes aquestes famílies han aprofitat el passatge gratuït que ofereix l’Oficina Oficial de Información de la República Argentina domiciliada al carrer del Desengaño a Madrid ja que, encara que el passatge amb el qual viatgen és el de tercera classe, costa dues-centes pessetes, cost que no haguessin pogut sufragar mai amb el jornal de 0’60 pessetes per dia que normalment cobra Nicolau, i això quan té feina. La travessa és esgotadora. En tercera classe hi van amuntegats més de mil immigrants en un espai molt reduït. Les tres setmanes es fan interminables, les condicions higièniques i sanitàries són lamentables, no es poden rentar, l’alimentació és deficient, els maten de fam i l’espai per dormir és mínim. Antònia i Nicolau segurament no esperaven pas viatjar en tan males condicions ni que el viatge durés tant. Però ja no poden tornar enrere. Ara s’obre una nova vida davant seu. No perden l’esperança: Amèrica és el país de les il·lusions.
Si els anys 1888 i 1889 es caracteritzen per l’emigració massiva de famílies pollencines els anys posteriors, encara que continua l’eixida, aquesta està protagonitzada per joves fadrins, majoritàriament jornalers. Els contractes subvencionats han desaparegut, l’Argentina ja no els reclama. Alguns estan en edat de complir el servei militar i decideixen partir abans que siguin enviats a lluitar a la guerra de Cuba o a les Filipines. D’altres estan totalment influenciats per les notícies que arriben de les fortunes que alguns pollencins han fet a Amèrica. Un gran nombre d’al·lots pollencins parteixen cap a Bons Aires el 1906 per algun d’aquests motius. Entre ells trobam Joan Company Seguí del carrer Desbach, amb només catorze anys; Joan Bibiloni Pizà, de vint anys, que habita al carrer Puig de Maria; Bartomeu Vives Vicens, de vint-i-un anys, que viu a la Font de Vàritx; i Antoni Martorell Seguí de vint-i-quatre anys veí del carrer Lleó.
Però no només són famílies o homes sols els que emigren, moltes dones pollencines tenen el mateix coratge o més i tot, travessen el gran oceà per forjar-se un nou avenir. Antoni Bibiloni Rabasa havia emigrat l’any 1888 a Bons Aires amb els tres fills majors deixant la dona i els tres fills més petits a Pollença. Antònia Cerdà i Cerdà no dubta en seguir al seu marit l’any següent i fer la travessia sola amb tres nins de només sis, quatre i alguns mesos d’edat.
L’onze de setembre de 1909 Maria Aloy Frau, amb només dinou anys, es casa amb Antoni Provensal Cànaves i junts emprenen el viatge que els durà a la República Argentina. Maria té allà els seus dos germans Guillem i Miquel, la qual cosa serà de gran ajuda en la seva nova vida. Margalida Serra Cerdà al 1908, amb vint-i-quatre anys, es casa a la parròquia de Pollença mitjançant poder amb Guillem Aloy Frau, natural de Pollença i veí de la República Argentina, i deixa Pollença per anar a reunir-se amb el seu nou marit. El 12 de gener de l’any 1931 Margalida Cànaves Aloy, de vint-i-un anys, es casa amb Sebastià Llobera Vives. El contraient està representat per Antoni Cerdà Bisbal en virtut de poder especial atorgat davant el Vicecònsol d’Espanya a Río Cuarto, Argentina. Des de 1908 fins 1931 foren disset les pollencines que es casen per poders i segueixen als seus marits a terres americanes que les esperen per començar junts un nou futur. Si bé el matrimoni en sí ja és una aventura, què es pot dir de deixar-ho tot per anar a retrobar-se amb el seu estimat a una terra desconeguda?

El matrimoni format per Maria Aloy Frau i Antoni Provensal Cànaves l’agost de 1912 a Río Cuarto.


Però també marxen cap a Amèrica moltes dones soles. Són al·lotes joves i fadrines que representen tot un símbol de valentia. Algunes d’elles foren: Aina Cifre Amorós, de vint-i-cinc anys, del carrer Balaixa que marxa el 1907; el 1908 se’n va Maria Arbona Oller, de divuit anys, veïna de la Beà, i Catalina Estrany Cifre, de vint-i-cinc anys, que viu a Can Guineu d’en Vage; l’any 1910 Joana Llobera Suau, del Pont de Bosch, amb només vint-i-dos anys.
Joan Cabanellas Cànaves, de Can Tereu, és un jove pollencí que va anar a Amèrica a fer fortuna i amb molt de sacrifici i treball ho aconseguí. L’any 1912 el trobem instal·lat a Rosario de Santa Fe; és un home de negocis molt ben considerat a aquesta ciutat i pels altres pollencins, a qui dóna feina tant a la Panadería Europa com al molí de Maciel, on hi treballen de vint-i-cinc a trenta persones. És el gran protector dels emigrants. Així i tot, l’enyorança de la seva vila és present a la vida d’aquest emigrant pollencí. Joan Cabanelles té una sala a casa seva, un vertader museu, on tot són vistes de Pollença. El 1913 visita Pollença, després de molts anys d’absència, amb la seva dona Manuela Izaguirre i el fill Miquel. Després de passar unes setmanes a la seva estimada pàtria visitaran les principals ciutats europees on el seu fill quedarà pensionat, a Anglaterra o Alemanya, per als estudis.
Joan Cabanellas representa l’emigrant que ha fet realitat el seu somni, el somni americà. Però encara que no tots ho aconseguissin no podem oblidar la valentia de totes les pollencines i pollencins que un dia sortiren de casa seva i es llançaren a conquerir el nou món, partiren a la conquesta d’Amèrica.

Guillem Aloy Frau amb un grup d’obrers a la flequeria Panadería Hermanos Aloy que juntament amb el seu germà Miquel tenen a Río Cuarto, Argentina.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT