EL GRAN CLÀSSIC DE VAMPIRS, ARA EN CATALÀ

142

El segell pollencí Quid Pro Quo publica La morta enamorada de Théophile Gautier, traduïda del francès per Marta Marfany Simó; el gran clàssic dels relats de vampirs, ara en català.

La morta enamorada relata, des de la vellesa, l’extraordinària història d’amor que el capellà Romuald va viure de jove amb Clarimonde, dona misteriosa de bellesa sobrenatural. Empès per una força inaudita, el jove mossèn Romuald viu una doble vida en la qual somni i realitat es confonen. De dia és un capellà rural abnegat, el perfecte home d’església, mentre que de nit es converteix en el galant de vida dissipada que viu amb la seva lívida amant en un palau de Venècia. Del tot consumit, debatent- se entre l’amor forassenyat i les advertències constants de mossèn Sérapion, Romuald podrà finalment deixar enrere el camí tortuós de sang, tombes i mort. Aquesta història d’amor és considerada el gran clàssic dels relats de vampirs.

La morta enamorada de Theóphile Gautier és el número 19 de la col·lecció de Narrativa de Quid Pro Quo. La portada i les il·lustracions són de l’artista pollencina Aina Perelló. La novel·la té 61 pàgines i està a la venda per 14 euros.

Théophile Gautier

Théophile Gautier (Tarbes, 1811-Neuilly-sur-Seine, 1872) va ser poeta, dramaturg, novel·lista i crític d’art, entre d’altres facetes. Autor destacat del romanticisme, defensor de la teoria de l’art per l’art i amic de Baudelaire —que el considerava un mestre i li dedicà Les flors del mal—, Gautier és considerat precursor del parnassianisme i del simbolisme. Fou un gran viatger i reflectí les seves experiències en els llibres Voyage en Espagne (1843), Italia (1852) o Constantinople (1853). El seu vessant més conegut és el de narrador, en el qual conjuga de manera magistral el domini de la llengua amb la destresa en la construcció del ritme narratiu i l’ambientació. Conreà la novel·la epistolar —Mademoiselle de Maupin. Double amour (1835)—, la novel·la històrica —Le Roman de la momie (1858)—, la de capa i espasa —Le Capitaine Fracasse (1863)— i, sobretot, el gènere fantàstic: Avatar (1857), Jettatura (1857) o el conte que presentem, La Morte amoureuse (1836), una història d’amor considerada un clàssic dels relats de vampirs.

PUBLICITAT

Marta Marfany

Marta Marfany Simó (Barcelona, 1973). Traductora i professora a la Facultat de Traducció de la Universitat Pompeu Fabra. Ha traduït narrativa d’autors francesos contemporanis, com Philippe Delerm, Dai Sijie, Édouard Levé (Suïcidi i Autoretrat, Quid Pro Quo Edicions, 2018), David Foenkinos i Jérôme Ferrari, i també clàssics, com Émile Zola, Marcel Schwob (La llàntia de Psique, Quid Pro Quo Edicions, 2019), Honoré de Balzac (Gobseck. L’usurer, Quid Pro Quo Edicions, 2019) i Samuel Beckett (Mercier i Camier, Quid Pro Quo Edicions, 2020).

Aina Perelló

Aina Perelló Rebasa (Pollença, 1976) va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on també féu el doctorat. Un cop acabats els seus estudis, exposà per primer cop de forma individual a la galeria Maior de Pollença, exposició emmarcada dins el programa «Noves presències» (2002). Ha participat en diferents exposicions col·lectives i ha estat mereixedora de les següents distincions: Primer premi Art Jove d’Arts Plàstiques (2003); primer premi Ciutat de Manacor (2006) i Primer Premi Dijous Bo (2014).

Em demaneu, germà, si he estimat mai. Sí. Va ser una història extraordinària i terrible, i, malgrat que ja tinc setanta anys, per a mi és molt dur remenar la cendra d’aquest record. A vós no us puc dir que no, però una història així no l’explicaria a una ànima menys soferta que la vostra. Tot va ser tan estrany que no puc creure que em passés de debò. Durant més de tres anys vaig ser la joguina d’una quimera extraordinària i diabòlica. Jo, un pobre capellà rural, cada nit en somnis (Déu vulgui que fos un somni!) feia vida de condemnat, vida mundana, com un Sardanàpal. La meva ànima va estar a punt de perdre’s per una sola mirada massa complaent a una dona; finalment, però, amb l’ajut de Déu i del meu sant patró, vaig poder foragitar l’esperit maligne que s’havia apoderat de mi. La meva existència s’havia enterbolit amb una existència nocturna completament diferent. De dia, jo era un sacerdot del Senyor, cast, concentrat en la pregària i en les coses santes; de nit, tan bon punt tancava els ulls, em convertia en un jove cavaller, expert en dones, en gossos i en cavalls, que jugava a daus, bevia i blasfemava; i quan a trenc d’alba em despertava, em semblava que era el contrari, que m’adormia i que somiava que era capellà. D’aquesta vida somnàmbula me n’han quedat records d’objectes i de paraules que no puc bandejar, i, si bé no he sortit mai de les quatre parets de la rectoria, sentint-me diríeu que sóc un home cansat de tot, desenganyat del món, que va entrar en religió per poder acabar els seus dies agitats en el recer de Déu, i no pas l’humil seminarista que ha envellit en una parròquia abandonada enmig del bosc, sense contacte amb les coses mundanes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT