EL DAVALLAMENT DE POLLENÇA

319
El solemne Davallament atreu totes les mirades del Divendres Sant. Foto Fernando Perianes.
El solemne Davallament atreu totes les mirades del Divendres Sant. Foto Fernando Perianes.

Lluna Plena dalt del Calvari de Pollença, silenci espirejat de torxes que cremen el vent, de notes del greu miserere i de flashos de turistes. D’aquesta manera, la Setmana Santa pollencina arriba al zènit el Divendres Sant amb el Davallament, una celebració que es mou entre la solemnitat religiosa, l’espectació popular i la plasticitat de l’acte en ell mateix.

Una tradició viva

Contràriament a moltes poblacions mallorquines i catalanes, el ritual del Davallament s’ha mantingut sense interrupcions a Pollença, on ha esdevingut l’acte central de la Setmana Santa. Anualment, el Calvari es converteix en un inigualable escenari per representar el Davallament de Jesús de la Creu. L’èxit de públic i de participants, així com la polèmica generada l’any passat, quan privaren la batlessa de Pollença, Francesca Ramon, d’anar en lloc destacat a la processó, corroboren que la tradició és ben viva.

Lluny de repetir espectacles com aquell, cal esperar que el proper dia 13 d’abril, a les 21 hores, comenci dalt del Calvari el Davallament de la Creu, escenificació que es desenvolupa paral·lelament a les pregària ecumènica. I que, acte seguit, continua amb el descens per l’escalonada del Calvari cap a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels.

Poc a poc, un a un, s’il·luminen els 365 escalons al pas de les atxes i fanalets que porten els confrares. Mentre desfilen els sirineus, com anomenen els pollencins als penitents, amb els vestits propis de cada confraria, la verticalitat de les caparutxes de tots els colors: blanques, negres, vermelles i morades rere les quals s’amaguen els rostres de pollencins i pollencines condueixen la mirada de l’espectador cap a la immensa Lluna que corona el cel de Pollença.

Les flames dels festers onegen entre els estàtics xiprers que perfilen la llarga via que uneix l’oratori del Calvari amb el poble. Davant per davant, al Puig, l’altra muntanya “màgica” de Pollença, brilla, com un element més de la natura, el llum de na Copea, tradició que un dia va encendre el poeta pollencí, Ramon Picó i Campamar.

La solemnitat de l’acte sorprèn la multitud de persones que s’acosten fins a Pollença atretes pel Davallament. El silenci s’apodera del Calvari, mentre algun flash pretén robar un minut del misteri que es respira en l’ambient. Tot plegat més aviat recorda aquells temps en què els Templers dominaren Pollença i, com no podia ser d’altra manera, també el Calvari.

Foto: Fernando Perianes

El Calvari

És un pujol d’un centenar de metres que s’alça dins el mateix nucli urbà. De fet, l’ermita del Calvari amb l’escalonada flanquejada de xiprers és una de les imatges que més identifiquen Pollença. No cal dir que atrets per aquesta estampa han arribat fins aquí turistes d’arreu del món. Ara bé, és durant aquests dies de Setmana Santa quan el Calvari es converteix en l’escenari d’una de les ancestrals tradicions pollencines.

També et pot interessar:  EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (II)

L’actual esglesiola del Calvari data de finals del segle XVIII, si bé els seus orígens s’han d’anar a cercar al segle XV quan es va fer una capella per instal·lar el grup escultòric del Crist Crucificat i la Mare de Déu del Peu de la Creu, una bella talla exempta d’un metre seixanta d’altura.

Segons la llegenda, aquesta imatge va ser una troballa dels pescadors de Sant Vicenç que, quan van anar a recollir les xarxes que tenien calades, no tengueren força per treure la presa i varen haver d’anar a cercar ajuda. Després de molts d’esforços aconsegurien fer-se amb el “botí”, però aquest no va ser de peix, sinó una hermosa figura de pedra que va esser traslladada al Calvari, on encara ara es pot contemplar.

Allà on fins aleshores hi havia hagut les forques que Templers i Hospitalers feren servir per executar aquells que no complien la llei, els mateixos pescadors varen decidir fer una petita coberta per posar a cobri l’escultura abans esmentada. Més endavant, aquesta es va transformar en una petita esglesiola que fou beneïda l’any 1799. El 1860 passà a ser propietat de Guillem Cerdà que cedí els terrenys per construir el camí de les Creus, l’altre accés pel qual es pot accedir al cim del Calvari.

El templet combina diferents estils des del neoclàssic, que s’introduïa en el moment de la construcció, fins al barroc, que havia imperat fins aleshores. La planta de l’oratori és hexagonal allargat, arcs torals i volta de canó apuntada amb cornissa de marès als murs laterals.

Durant el segle XX, es va fer la més gran reforma des de la seva construcció. Aleshores se’l va dotar d’un nou presbiteri, un nou trespol i una nova decoració. En aquest sentit, s’ha d’apuntar que l’altar de fusta és obra de l’escultor pollencí, Paco Cortés, conegut al poble com a mestre Paco.

Foto: Fernando Perianes

Curiositat de l’antigor

Temps era temps, el Davallament arribava després del llarg sermó de la passió, en el qual es recordaven els episodis que va passar Crist abans de morir, des de la presa de l’hort fins a la condemna per part de Pilats. A continuació, feien la funció de les set paraules, dita també de les tres hores, en al·lusió al temps que Jesús va restar clavat a la creu.

La vida moderna ha escurçat notablement aquestes celebracions de manera que molts detalls es perden en l’oblid dels documents.

En aquest sentit, s’ha de fer referència a l’aportació de l’historiador pollencí, Mateu Rotger, que a la Historia de Pollença apunta que “ja el 1355 es representava a la plaça del mercat la Passió de Nostre Senyor Jesucrist”. Aquesta és la “dada més antiga que ens és coneguda de la representació del misteri de la Passió a casa nostra”, escriu el folklorista, Joan Amades al Costumari català. És clar que aquest Joch de les Tres Maries no és el referent directe del Davallament pollencí, però forma part del mateix cicle de la Passió.

També et pot interessar:  JOAN CERDÀ SUAU, EN JOAN “POTECARI”, FOTÒGRAF (I)

Per altra banda, el també historiador pollencí, Miquel Cifre, refresca un document del segle XVII, conservat a la Seu de Mallorca, en el qual hi ha “un planol de l’escenari amb la indicació de les posicions dels actors que donaven vida” a la representació del Davallament. La dada és extreta del llibre de clavaria de la Universitat de Pollença de l’any 1657, que si fa no fa ve a ser el dels comptes de l’Ajuntament en l’actualitat. Allà es registra que “el vicari (tresorer) Antoni March va pagar 1 lliura al fuster Felip Cladera per la feina realitzada en el cadafal utilitzat per fer el Davallament”, segons Cifre.

Un tercer detall relacionat amb el Davallament pollencí és que, a principis de segle, els centurions que tradicionalment acompanyen la Sang, anaven vestits de guerrers medievals. Segons qui fou pregoner de Setmana Santa, l’historiador Pere Salas, aquests “devien ser armadures autèntiques del Castell del Rei, amb els seus elms amb visera i plomes i les corresponents cotes de malla”. Evidentment, “els soldats romans no anaven amb aquestes armes, però almanco eren vertaderes i segur que algun soldat pollencí se’ls posà per defensar vet a saber quina causa”, diu Salas.

Foto: Fernando Perianes

Un referent natural

El mateix Pere Salas apunta que “anys enrere, segons conten els arqueòlegs, a Sumer es feien rituals i representacions que poden restar com a precedents de la passió de Crist, tot i que els seus déus no tinguessin aquest nom. Eren dies que envoltaven l’equinocci de primavera, i tenien molt a veure amb la fertilitat de la terra i amb la regeneració de la vida que significava l’arribada a la nova estació. Representaven aquella gent, curiosament, la Mort i Resurrecció del seu déu Marduk”.

Per tant, no és casualitat que aquesta Lluna Plena coincideixi en la transició de l’hivern a la primavera ni que els primers cristians elegissin el moment en què torna florir la natura, la vida, i no un altre, per celebrar la resurrecció del fill de Déu.

Eva Cerdà

 

gif ANIMADO Volar-e