EL CORONA VIRUS, LA XINA I POLLENÇA

1177
Sembla que no però tenim una bona rialla. Canals de Suzhou, a la Xina.

Antoni Mandilego

“Tot el món està patint el COVID-19, totes les persones estan vivint confinades a casa seva. Per matar el temps que millor que l’esperança.”

El confinament serà més llarg del que semblava, però és una obligació que s’ha d’entendre com a necessària. El temps pot ser molt avorrit si no se sap en què utilitzar-lo. Llegir, fer esport, jugar a jocs de taula, omplir puzles, pintar, entre moltes altres coses. Això és igual a aquí i a la Xina. El meu viatge per l’imperi vermell em va mostrar com els xinesos no perdien l’esperança, confiaven en la bona fe del poble xinès. Evidentment no es pot comparar el context social i polític d’aquí amb el d’allà. Però sí que es pot comparar com la gent, millor dit, el poble posava bona cara al mal temps. L’esperança no és un art xinès, realment és cultura popular.

PUBLICITAT

Cultura popular?

Cultura popular? Doncs sí. A Pollença s’està mostrant com hi ha un esperit d’esperança i de col·lectivitat que el fan admirable. Ja és ben conegut el lema, “Sols el poble salva el poble”. Des dels aplaudiments, tambors, xeremiers, DJ’S, cantants al balcó o les banderes de Pollença penjades pel carrer com si la Patrona ja fos aquí. També el retrobament de la xerrada a la fresca amb els veïns com es feia antigament. Sempre respectant el metre de distància. Aquesta unió mostra com tots junts podem sortir d’aquesta situació i a més ens pot fer recapacitar i reflexionar.

Com ens pot fer reflexionar estant tancat a casa tot el dia? Senzillament pot ser com una mena de temps per pensar amb allò que hem anat fent durant els darrers anys. Com quan érem petits i els nostres pares o professors ens deien, “Pensa amb què has fet”. Castigats de cara a la paret, al racó de pensar, a la teva habitació o de genolls a damunt el portal de casa que dóna al carrer.

Per exemple, a la Xina, els confinats estaven a casa seva amb els fills, pares i mares, avis, familiars en general. Segur que a més d’un li va passar pel cap això: “Feia temps que no estàvem tota la família junta”. Per una banda, molts joves segur que tenen la sensació que estan més temps amb els amics que amb els seus pares. Per altra banda hi ha pares que treballen tot el temps i no estan amb els fills. Que també pot ser els fills treballin i els pares estiguin amb els amics, pot passar de tot. Gràcies al confinament ara això ha canviat. Velles històries, records, fotografies, moments que feia anys que no es tenien amb la família. Ara han tornat, qui ho diria? El confinament fa unió, la unió fa la força.

Què podem fer?

A la Xina varen, i estan, en família, ara que hi està Pollença, què podem fer? A les cases del país xinès es parlava ben poc del corona virus. Les famílies xineses invertien el temps que tenien en fer alguna cosa. La gent de Pollença pot utilitzar el temps en l’esport, fer un curs d’anglès, treure la pols a la vella guitarra, entre altres coses. Per què no recuperar el vell dominó, les cartes per jugar a truc, jugar a set i mig o a tuti. També per què no agafar aquell llibre o llibres que vull començar o vaig començar i mai no vaig acabar. És el moment idoni per poder dur a terme aquelles aficions que ja teníem i les vàrem deixar de banda. És el moment perfecte per dur a terme aquella afició que sempre s’ha volgut fer i mai no s’ha tingut temps per fer-la.

Des d’un punt de vista de la col·lectivitat, més enllà de la família, arribant al gran grup anomenat la societat. És la millor situació per combatre el canvi climàtic. Un problema que també era i és mundial. A aquest enemic, no se li trobava una solució decent a la qual aferrar-se. Ara es veu com amb la reducció de l’activitat econòmica, molts punts del món estan notant una millora. Aquest fet era impensable amb el ritme de vida que dúiem els éssers humans. El confinament de tots i totes ho està aconseguint.

Individualment xerrant. Totes aquelles excuses o barreres que ens autoimposàvem a causa de no tenir temps, ara es poden trencar. Més que mai tenim temps per nosaltres, es pot agafar aquest temps i aprofitar-lo per aprendre de nosaltres mateixos, dels nostres pares o fills. Invertir aquest confinament en dur a terme allò que sempre haguéssim volgut fer i mai hem pogut a causa de la feina o del nostre dia a dia.

Com tothom sap el temps és or i s’ha d’aprofitar. Un cop em varen dir que aquesta situació no era una passa enrere sinó cap a un costat. Una aturada per agafar aire en una vida que a vegades sembla ens ofegui. Un temps mort per a pensar el què es pot fer per millorar, tots i cada un de nosaltres.

La Xina està guanyant la partida a la COVID-19

El que vindrà després ningú ho sap. El futur és incert, ara més que mai. L’exemple de la Xina és el més idoni a l’hora de comparar. Diferències socials, econòmiques i polítiques a part. Al país asiàtic mai no ha faltat l’esperit de lluita i superació tan col·lectiva com individualment. La Xina ja està guanyant la partida a la COVID-19. Per què no inspirar-se en ells?

PUBLICITAT

Com ja s’ha dit, l’esperança no és un art xinès, és un art de cultura popular, tots som conscients que l’hem de tenir. Aquest tots és el que farà que el dia de demà, els nostres hereus vegin amb orgull com els seus avantpassats van treballar col·lectivament contra un enemic comú. Per molt fosc que sembli aquest trajecte, sempre s’ha de tenir unes paraules boniques que aixequin l’ànim dins l’obscuritat. D’això es tracta l’esperança o no?

PUBLICITAT
PUBLICITAT