ON EREN LES DONES QUAN CREMAVA POLLENÇA?

1253
Foto: Catalina Vives Saletas.

El blanc immaculat d’unes camises que no tardaran gaire a omplir-se de begudes vessades, aigua per combatre la calor infernal que fa sempre el dia 2 d’agost, el nostre paradigmàtic mesclat i pintura de moros. Un any, quan les camises de nina ja no m’anaven bé, la meva mare me va donar una camisa que havia estat de la meva repadrina. Record que anava preocupadíssima per no tacar-la, cosa que era impossible que no passés. Tan preocupada que no vaig veure ni venir una espasa de fusta que se va quedar clavada a la paret de l’església de Sant Jordi i que havia agafat una mica del meu vestit: es va estripar des de l’aixella fins a la cintura. El que vaig plorar per haver de tornar a casa amb la camisa d’aquella manera… Es va cosir i va quedar perfecta, però vaig preferir que me’n fessin una de nova que tornar a passar tanta pena l’any següent.

La Patrona ens ha permès d’alguna manera mantenir-nos connectats a una tradició, a uns lligams familiars que a fora són difícils d’explicar. Podem tenir l’orgull de saber-nos conservadors, per exemple, d’una de les festes més antigues i úniques com són les Àguiles. I això, aquest orgull és, pot ser, el que fa que tothom ens conegui. El meu pare sempre diu que l’últim que has de fer si et trobes amb un pollencí és demanar-li què és això de la Patrona si no vols que es passi el vespre xerrant de la festa, et mostri tot l’arxiu fotogràfic i tots els vídeos que trobi per la xarxa, t’intenti ensenyar la lletra del Visca Pollença, et faci escoltar l’Auborada, t’intenti explicar la pell de gallina que se’t posa quan veus que s’alcen les barres al Tedèum quan sona el Puix Patrona…

Per seguir aquest article em vaig decidir a emprar un recurs que està molt de moda en el terreny de les arts actuals per fer-nos imaginar: l’ús d’ucronies. Imaginem que estem en aquest dos d’agost tan nostre i després d’haver dormit una estona –o no– anem a veure els Cossiers. Aquest any na Francisca, na Margalida i na Joana han aconseguit el que més desitjaven: poder ser Cossieres i acompanyar la Dama en aquest dia tan especial. El ball els queda, com cada anys, rodó. A les cinc anem a veure les cornetes i m’encanta veure que aquest any no hi ha aquella barrera distintiva entre les que miren i els que salten. Però el millor encara està per venir, ja ho sabeu. Tota pollencina sap una cosa: de les 5 a les 7 mai dues hores no havien semblat tan llargues (sobretot si el que vols és veure el crit des de l’Almoina). En aquest dia 2 d’agost que estem imaginant, l’aire a través de les paperines guarda un escenari ben diferent al que estem acostumats. Ja no hi ha camises immaculades a les parets, ja no hi ha ventalls, mans agafades i peus arrelats al terra esperant que ells surtin i davant els nostres ulls facin la festa. Aquest any n’hi ha que estan amb el cul aferrat a la paret, les seves camises immaculades, ventalls, mans agafades i peus arrelats. Però n’hi ha d’altres que van de blanc i amb forques, algunes s’han vestit de colors tot i saber que, almenys aquest anys, els hi tocarà perdre; n’hi ha que beuen, n’hi ha que esperen aquell esprint tan preciós, aquella correguda que tenim tots gravada a foc a dins, aquell moment en què tot un carrer es queda mut. I us podeu imaginat, fins i tot, que aquest any una dona ha pogut optar a ser lloctinent, perquè ho ha volgut? Us imagineu la seva il·lusió? Ser aquella que entra per primera vegada en el carrer Major, que marca el tret de sortida, que mira enllà com si no hi hagués un carrer ple de gent i fos negra nit. Aquella que amb l’espasa arrossegada pel terra fa un d’aquells sorolls més solemnes? Ella no pot ser més feliç perquè havia somiat moltes vegades que algun dia el seu poble no li negaria l’oportunitat de viure això al costat dels seus amics i amigues, o que un any pujar el Pi no li semblaria tasca impossible. Aquell dia ella no pot estar més orgullosa del seu poble. Ella s’imagina que un 31 de maig de 1550 les dones no es quedaren tancades a casa mentre cremava Pollença; no es degueren quedar amb camisa de nit aferrades a les parets amb les mans agafades i els peus arrelats mentre els seus pares, marits, germans, fills defensaven Pollença i les seves vides. Aquell dia les dones degueren sortir i això vol fer ella. L’ha feta feliç que ningú la mirés estrany per ser una dona, de la mateixa manera que no veiem estrany l’apropiació cultural que hem fet dels moros fins ara.

També et pot interessar:  EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (i V)

I quan la festa acaba, tanta sort que a tota casa hi ha sempre aquella dona que obra miracles i domestica aquell brinet i el deixa impol·lut com si res hagués passat fins el proper dos d’agost. Però aquest any aquest blanc impol·lut s’ha tenyit de lila. Ho hem vist arreu, en els judicis a la Manada, en aquest multitudinari 8 de març que ens vam fer escoltar. Volem més, molt més. I aquest voler més ve d’un cansament ancestral de tenir aquells espais que la societat ha reservat per a nosaltres. No volem ser només les que tornen el blanc a les camises, no volem ser les que animen, no volem ser les que observen. Volem molt més.

Si com asseguren diversos sociòlegs, les festes populars són un termòmetre social, tal vegada s’hauria de fer un pensament sobre què reflecteixen les nostres. De totes les festes que tenim, les dones quedem relegades a la Dama i les Àguiles, que es fan per sorteig. Però el nostre paper el dia més gran és de meres observadores. Volem unes festes que ens vulguin a nosaltres, que ens reconeguin i que ens permetin ser el que volguem ser.

VISCA POLLENÇA I VISCA LA PATRONA!

Marina Llompart Rotger

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of